Una ‘Flauta…’ popular al Palau de la Música

3.09.2018

Nova proposta del Cicle d’Òpera Novaria, ara a partir del títol més conegut de la trajectòria operística de W.A. Mozart

Decorat de La flauta màgica

Fa unes setmanes, la meva estimada Aina Vega publicava a Barcelona Clàssica un article en què obria la caixa de Pandora sobre els aplaudiments als concerts. La cosa dóna molt de si i permet endinsar-se en l’anàlisi del comportament del públic en vetllades musicals tan dispars entre si com un concert de lied a un monestir romànic, una jam session al Jamboree o una òpera al Liceu.

L’assistència, diumenge a la tarda, a la primera de les tres funcions programades de La flauta màgica al Palau de la Música Catalana a càrrec del Cicle d’Òpera Novaria, em va fer pensar en aquell text. Perquè el tipus de públic que ocupava poc més de la meitat del Palau no era l’habitual a les temporades de concerts i d’òpera de casa nostra. A banda dels turistes –amb profusió de ciutadanes i ciutadanes de l’extrem orient-, hi havia un públic molt familiar. No hi faltaven és clar, nenes i nenes d’edats compreses entre els cinc i els dotze anys, filles i fills de pares entestats en creure encara que l’últim singspiel de Mozart és una òpera infantil. Deixem-ho clar: no ho és, tot i que el públic infantil pugui gaudir de la línia argumental externa o de personatges com l’ocellaire Papageno o de la Reina de la Nit. Certament, La flauta màgica pren la forma de conte infantil per anar molt més enllà i, mitjançant la simbologia francmaçònica, explicar la recerca de la saviesa a l’interior d’un mateix. Una saviesa fruit de la humilitat, del desprendiment de les vanitats i de l’equilibri entre igualtat, llibertat i fraternitat.

Ara bé, l’òpera mozartiana es va estrenar el 1791 no pas al Burgteather de Viena –el teatre de la cort- sinó al local suburbial que Emanuel Schikaneder –empresari, llibretista de l’òpera i primer intèrpret del rol de Papageno- tenia a la vora del Wieden, un riu que envoltava una zona popular de la capital imperial. Així doncs, els primers espectadors de La flauta màgica van ser comerciants de cervesa, dones amamantant els seus petits, sabaters, humils artesans i algun burgès despistat. I segurament el seu comportament deuria ser, salvant les distàncies, semblant al que es va viure diumenge a la tarda al Palau: aplaudiments enmig de números musicals –per exemple, després de la primera secció de l’obertura-, espectadors entrant a deshora -!- i converses enmig de l’execució dels números musicals que formen l’obra. El cas és que el que semblava normal en un teatre de 1791, no ho hauria de ser en una sala de concerts del segle XXI, per molt que La flauta màgica sigui una de les òperes més populars del gènere –no ho era, per cert, a la Barcelona d’abans de 1991, any del bicentenari de la mort de Mozart.

Dit això, cal dir que l’espectacle que proposa el Cicle d’Òpera Novaria és digne malgrat la seva modèstia i els pocs recursos materials. La direcció escènica de Jesús Fernández es limita a fer entrar i sortir els personatges, sense relleu narratiu ni intencionalitats ideològiques de cap tipus (ni òpera màgica ni al·legoria francmaçònica), amb justa eficàcia i poca cosa més. No ajuda massa una il·luminació molt canviant i amb alguns problemes de coordinació, tot i que a grans trets estem lluny del despropòsit.

En canvi, la direcció musical de Xavier Puig demostra que el músic de Cervera té les coses clares. Dirigeix amb gest clar, precís, ajuda els cantants (que actuaven d’esquena al director, cosa que va provocar algun desajust) i extreu de l’Orquestra Terrassa 48 un so realment mozartià, davant d’una formació de 24 músics.

També van haver-hi encerts en l’equip vocal: Marc Sala és un Tamino noble, heroic i refinat. Toni Fajardo, un Sarastro més que suficient, al costat de la pirotècnia exhibida per Almudena Jai-Ladi al servei d’una Reina de la Nit d’atacs segurs als estratosfèrics Fa de les seves temibles àries. El Papageno de Joan Garcia Gomà va ser el que tots esperàvem de l’ocellaire i Emili Gispert un Monostatos correcte. La resta (dames, genis, esclaus i guardians) van complir amb l’expedient, amb l’afegit del cor Novaria, igualment complidor.

L’espectacle s’ofereix amb tan sols dos talls en la partitura: el diàleg entre Tamino i l’Orador al primer acte i el duet de sacerdots del segon, “Bewahret euch vor Weibertücken”. I sobretot amb el diàleg molt reduït. I és aquí on seria recomanable optar o bé per la llengua catalana –tot i que alguns intèrprets són estrangers, la reducció del text de Schikaneder no suposaria un gran esforç- o bé pel sobretitulat. Altrament, i sense conèixer l’argument de La flauta màgica, dubto que els qui hagin assistit per primera vegada a l’òpera de Mozart a través del muntatge de Novaria s’hagin assabentat del seu argument, ja de per si prou complex. Properes funcions, els dies 20 d’octubre i 24 de novembre.