Una exposició tan viva com Barcelona

25.04.2019

Sabíeu que el lloc preferit dels xinesos per fer-se les fotografies de casament a Barcelona és el pont de fusta que hi ha al costat del McDonald’s de la Ronda Litoral? O que la figura del butaner fascina els turistes? Potser no us sorprèn tant si us diem que l’amoníac és l’olor més persistent al barri del Born… Bé, doncs tot això ho hem après a l’exposició Les cares de Barcelona que podeu veure al Museu Etnològic i de les Cultures del món de Montjuïc des del 2017. I per què en parlem ara? Perquè aquesta exposició es transforma i canvia constantment. Ens citem amb l’Oriol Pascual, cap de programes del museu, que ens explica com ha mutat l’exposició.

Oriol Pascual. Foto: Ester Roig

Les Cares de Barcelona està concebuda com un observatori sobre la ciutat. El comissari de l’exposició, l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol, va dissenyar aquesta mostra de manera que mai estigués acabada del tot, sinó que s’interrogués i reflexionés sense parar sobre la ciutat. Aquesta interrogació constant es tradueix en ‘mutacions’, és a dir, en transformacions de l’exposició, que va canviant però sense perdre el fil argumental. La mutació més aviat l’enriqueix.

Si diem que els diferents estudis que omplen la mostra estan fets a partir del mètode antropològic, el públic majoritari potser sentirà que això no va amb ells. Però l’antropologia, a diferència d’altres ciències socials com la història, permet treballar sobre memòria compartida. Això vol dir memòria viva, i no només records, sinó també com s’ha construït aquesta durant les últimes dues o tres generacions. L’antropologia teixeix el relat sobre qui som i qui serem. “Més que una visió crítica de Barcelona, és una reflexió oberta a tothom”, declara Pascual.

Dins de l’exposició, cada estudi antropològic presenta una mateixa estructura. Primer, un text introductori que explica la raó de la recerca, després la seva autoria, i tot es complementa amb una experiència sensorial o immersiva. Més endavant, mitjançant el bicom (un aparell que transfereix dades al telèfon mòbil), el visitant podrà emportar-se un document complet de les conclusions de l’estudi perquè se’l miri quan surti. Què aporta el bicom? Doncs ampliar l’experiència més enllà del museu, o el que Pascual anomena “postvisita”.

Les noves tecnologies s’han aplicat a l’enriquiment de l’experiència in situ, a dins del museu, però tal com ens explica Pascual, ningú ha parlat del que és previ, és a dir, com treballem les expectatives del visitant; i del que és posterior, com fidelitzes el públic. En un museu com el d’antropologia, en què no saps ben bé què trobaràs, treballar la persona que el visita és fonamental, ja que d’això en dependrà la seva satisfacció. Com es fa? En el cas del Museu Etnològic, existeix un primer espai a la planta baixa on s’explica què és l’antropologia i com s’aplica, per tal que quan arribis a l’exposició Les cares de Barcelona ja estiguis una mica situat i sàpigues com pots servir-te’n.

Oriol Pascual. Foto: Ester Roig

Primera transformació, quatre mutacions

“A la primera mutació hem tractat Barcelona com un escenari de bodes.” Dins de l’àmbit “Cultura en acció”, s’exposa el resultat d’un estudi que va consistir en una sèrie de tallers en els quals es preguntava als fotògrafs de les diferents comunitats, com la filipina, la xinesa o l’equatoriana, quins llocs de Barcelona escollien per fer-se les fotos del casament. “I ens han portat sorpreses molt grans”, diu Pascual, “pensàvem que la ciutat seria valorada com ho fem nosaltres i hem vist que cada comunitat valora la ciutat molt diferent.” Per exemple? Als xinesos, els encanta fer-se fotografies al pont de fusta que hi ha al costat del McDonald’s de la Ronda Litoral. “Per ells, el pont, els cotxes darrere, és modern”.

La segona mutació es titula “La Barcelona Selfie”, que estudia la selfie com una nova narrativa urbana, una manera d’explicar la ciutat. No és només un autoretrat, és molt més. “Quan fas un autoretrat et situes a tu dins d’un espai o escenari concret, per explicar que has estat en aquest lloc”. En aquest espai es fa una retrospectiva de la selfie (que no és pas una cosa nova, sinó que ja en trobem mostres des de la invenció de les primeres càmeres portàtils). Aquí, com experiència immersiva, us en podreu fer una triant un escenari inèdit de Barcelona, i us la podreu enviar per correu.

Canviem d’àmbit i arribem a la tercera mutació, titulada “La ciutat icònica”. Ens situem davant d’un gran mapa de la ciutat amb petites zones acolorides: les microbarcelones. “Si jo et pregunto com és Barcelona, tu potser em diràs ‘quadriculada, amb un nucli antic…’ Doncs hem observat que existeixen morfologies urbanes que contradiuen la idea de la Barcelona icònica. Tot això també forma part de la ciutat”. Les microbarcelones són formes d’habitar la ciutat no convencionals, com relíquies, com si fossin fòssils que han quedat enmig de la trama urbana. En són un exemple el passatge de Mulet o el carrer d’Aiguafreda, a través dels quals podreu passejar gràcies a unes ulleres de realitat augmentada.

Una de les experiències inmersives de l’exposició. Foto: Museu Etnològic.

“Estem transitant cap a una societat digitalitzada, diferent, i estem deixant enrere una sèrie d’elements que formaven part de la nostra quotidianitat, però que ja no estan en el nostre record perquè hem perdut la seva funció”. I d’això tracta la quarta mutació. Per fer aquest estudi s’ha reunit gent gran amb gent jove. Els joves duien un objecte de casa i la gent gran els explicava per què servia. “Han passat més de 500 persones, i ha sigut una experiència molt divertida: hi havia joves que no sabien què era un radiocasset, i quan els deien que si s’enganxava la cinta, ho havies d’arreglar amb un llapis, al·lucinaven una mica”, diu Pascual rient. L’objectiu d’aquestes trobades no anava només d’explicar la funcionalitat dels objectes, sinó les anècdotes al seu voltant, i generar un diàleg intergeneracional.

Futures transformacions

A més a més dels estudis que acabem de veure, l’exposició espera acollir tres transformacions més per aquest any i el següent. Alerta, filtració! “Hem provat un mètode que a partir d’ara serà el nostre model de recerca: fer que el científic formi part de l’experiment literalment, tal com planteja el mètode antropològic”, explica Pascual. Un dels estudis que s’incorporarà aviat a l’exposició és sobre quina és l’olor que caracteritza Barcelona. Diverses persones van estar, literalment, ensumant i apuntant què sentien per diversos punts de la ciutat. Esbrineu de què fa olor El Born?

Un altre estudi és un mapa sonor de Barcelona, que s’ha realitzat mitjançant la gravació amb micròfons de diversos recorreguts, des de la muntanya fins al mar, per veure quins sons, naturals, humans i mecànics trobem als diferents llocs. Per cert, una curiositat sonora que només trobareu a casa nostra: el butaner. “Els turistes queden molt sorpresos amb aquesta figura. En canvi nosaltres potser ni el sentim.”

“Aquesta exposició és un mirall en el qual el visitant s’hi veurà reflectit. Aquí començarà a interrogar-se sobre coses que no havia pensat mai perquè estaven integrades en la seva quotidianitat, i per tant passen desapercebudes.” Aquí tot això es fa notar, reviu. Pel visitant és una experiència molt interessant perquè parla d’ell, del seu entorn i de la seva vida social, però també de quins són els problemes, neguits, esperances i utopies del futur de tota la societat.

L’exposició està concebuda com un observatori sobre la ciutat. Foto: Ester Roig