Una exposició molt Comediants

Caòtica, sorollosa, plena d’imatges, músiques i sons. L’exposició Comediants inventors d’un nou llenguatge és un bon reflex del treball fet per la companyia durant els seus 44 anys d’història. Un batibull museogràfic que deixa el visitant una mica esmaperdut, i que certament mereix una segona visita. Cap problema. Serà al Palau Robert fins al 28 d’agost i, com sempre en aquest equipament, l’entrada és gratuïta.

La museografia és una part tan o més important que els continguts, a l’hora de muntar una exposició, però de vegades es corre el perill que l’embolcall es mengi el contingut. L’entrada “màgica” a l’exposició ens va recordar molt la de Figures del desdoblament, la magnífica exposició sobre titelles que es va poder veure a finals de 2015 a l’Arts Santa Mònica. El pas del blanc i negre al color, de la dictadura a la democràcia, és la metàfora perfecta del naixement de Comediants, en un temps i un país, la Catalunya de 1972, que tenia moltes ganes de festa.

Un cert barroquisme visual i sonor plana per tota la mostra, on es barregen les músiques i es estímuls gràfics de tot tipus, els objectes exposats (màscares i vestuari, principalment), les fotografies, els cartells i els baguls oberts plens d’andròmines. Comediants és i ha sigut una companyia festiva, naïf i optimista, a la qual hem d’agrair esdeveniments tan importants com l’actual FiraTàrrega (creada el 1981) o el disseny del programa de festes tradicionals de La Mercè. Els records de l’espectador juguen un paper important en una exposició amb poc material expositiu, on veiem imatges i objectes de Non plus plis (el primer muntatge de la companyia, el 1972) o Sol, solet (1978), que ja formen part de la nostra memòria col·lectiva. O les gravacions d’una primitiva Terra d’escudella, el primer programa infantil en la nostra llengua, emès al circuit català de TVE. Especialment vibrants són les imatges dels dos esdeveniments que van fer que milions de persones de tot el món coneguessin els Comediants, el 1992: la rua que durant mesos van fer a l’Expo de Sevilla, i l’acte de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona amb els planetes voladors, els dimonis i el vaixell que es va endur Cobi cap al cel.

En la secció anomenada “El rebost de l’escena” són especialment emotius els homenatges que fa la companyia a algunes de les seves figures cabdals: Julio Martínez Pérez, “l’home del foc” responsable de la pirotècnia dels espectacles i el gegant de Sol, solet; Lluís Traveria, l’artesà creador de màscares i capgrossos i inventor dels ginys més variats; i Joan Montanyès, Monti, un dels pallassos més enyorats de Catalunya, que va treballar amb els Comediants en diverses èpoques.

L’amuntegament d’objectes, vestuari i estímuls visuals pot arribar a empatxar en certs moments l’espectador, però d’altra banda és una exposició ideal per a ser vista amb nens, que poden interactuar amb alguns elements. La informació continguda en cartel·les i panells és força superficial i anecdòtica, tractant el visitant com si fos un nen de deu anys. Tot i així, l’exposició deixa molt clara la importància que ha tingut i té Comediants en l’exportació d’una certa idea de mediterraneïtat al món, passant de puntetes sobre el fet que avui en dia no és res més que una marca, com ho pot ser La Fura dels Baus. Comediants és Joan Font, així com La Cubana és Jordi Milán (en el cas de La Fura la marca està més difusa). El dia que Joan Font deixi de dirigir espectacles s’acabarà Comediants, ras i curt. Però fins aquell moment és una bona oportunitat la que ofereix el Palau Robert, tot i que un xic desaprofitada, per apropar-se a la trajectòria d’una companyia que, encara que no se n’hagi vist cap espectacle, tothom reconeix a la primera de canvi.

Una exposició curulla d’activitats paral·leles

El programa d’actes al voltant de l’exposició és complet i abraça diverses facetes de la companyia. El passat 23 de maig va tenir lloc una taula rodona sobre la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, amb presència de tots els seus directors, sobre la qual Júlia Bacardit en va escriure una crònica. El 28 de maig es van presentar els resultats del treball fet per Joan Font amb alumnes de l‘Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, així com divendres i dissabte passat vam poder veure un laboratori d’escenificació per part d’alumnes de segona de Direcció, Dramatúrgia i Escenografia. Servidor de vostès va veure Filtres, pel grup E-202 (Eva Maria Enriquez, Gisela Saló, Joan Miquel Mas, Raquel Sobrino i Victor Fernandez). Es tractava d’una instal·lació immersiva a la Plaça Narcís Oller, on vuit cadires per a persones soles (obra i gràcia de l’Ajuntament de Barcelona) al voltant d’un arbre eren utilitzades per a asseure-hi vuit espectadors, que per torns miraven la plaça a través de diversos filtres, visuals i sonors.

També vam poder veure 20 metres cúbics, pel grup Nòmades (Carlota Grau, Cristina Viñas, Esteve Mulero, Ona Sallas i Oriol Corral), una acció on una muntanya de roba creava una escenografia efímera a les escales del pati del Palau Robert. La peça durava una mitja hora, i la roba i el seu trasllat incansable i continu ens va remetre a imatges de refugiats i camps de concentració, entre d’altres coses. El proper diumenge 3 de juliol tindrà lloc un Laboratori de creació actoral a càrrec dels alumnes de quart de l’especialitat d’Interpretació. I el dissabte 9 de juliol hi haurà un Taller de percussió i moviment per a famílies, impartit per Neus Fernàndez, professora de l’Institut del Teatre.