Dels llacets grocs a la ràbia

13.01.2019

Soc un català partidari de la democràcia i del dret del poble al qual pertanyo a decidir de forma pacífica quina és la comunitat política dins la qual es vol organitzar socialment. Però de sobte algú em parla d’un esbirro del franquisme culpable de tortures que ha estat homenatjat o condecorat pòstumament pels descendents ideològics dels nacionalsindicalistes de FET i de las JONS i voldria tenir-lo al davant per treure-li els ulls amb una cullera esmolada i inocular-li tota mena de substàncies que li causarien una agonia lenta i dolorosa per a escarment dels de la seva mena. Mentrestant, he experimentat amb intensitat emocions basades en l’agressió i la violència.

La testosterona exacerba tendències que ja existien. Així que tot depèn dels valors.

Ara bé, un dia després assisteixo a una concentració en què es reclama la llibertat dels presos polítics catalans, campions de la no-violència, amb una esperançada encesa d’espelmes. Duc un llaç groc en signe de solidaritat amb els encausats de l’1 d’octubre i compro una pancarta i una samarreta a una entitat que estic segur que farà servir els diners per impulsar el mateix projecte polític i que contribuirà econòmicament a la defensa dels polítics injustament encarcerats. I cada una d’aquestes possibles conductes, les he portades a terme com una màquina biològica capaç d’executar els horrors més execrables i els actes d’altruisme i compassió més excelsos.

En ambdós casos, no es podria parlar, des del punt de vista de la ciència, de forma rigorosa, de maldat ni de bondat, ni de persones dolentes o virtuoses, ni tampoc de justícia retributiva que imposaria càstigs a criminals. La veritat és que no odiem la violència, ja que honorem els herois que han fet servir en determinats moments històrics el tipus correcte de violència, sinó que odiem la dels nostres enemics. Davant una conducta violenta, el sospitós habitual és l’amígdala, la part del cervell que té a veure amb la por i l’ansietat i el seu aprenentatge. A més, l’amígdala es comunica amb una part del cervell que processa el fàstic envers el gust de menjar podrit i, de manera derivada, el disgust moral.

La mateixa hormona (oxitocina) que reforça el vincle emotiu entre la mare i el nadó acabat de néixer i que fomenta la conducta prosocial envers la gent categoritzada com a igual a nosaltres afavoreix que percebem com a amenaçadors aquells que hem categoritzat com a externs al nostre grup. Mentre que l’hormona (testosterona) que podria portar particularment uns mascles uniformats a cometre un dels característics genocidis propis de primats agressius podria igualment portar uns monjos budistes d’extrem orient a competir per demostrar més generositat que ningú. Perquè allò amb què té a veure en realitat la testosterona és amb l’adhesió a l’estatus elevat quan aquest es veu amenaçat. En definitiva, la testosterona exacerba tendències que ja existien. Així que tot depèn dels valors. Del fet de premiar, per exemple, l’agressió amb un estatus reconegut i de l’aprenentatge social que legitima l’agressió, o del contrari.

I més constatacions a enumerar: la cognició i les emocions expressades sempre interactuen, el que és interessant és saber quin component domina en cada cas; sovint ens determinen més l’anticipació i la recerca del plaer que la pròpia experiència plaent; conductualment no som ximpanzés ni bonobos, ens trobem entre els uns i els altres; els cervells i les cultures coevolucionen; l’adolescència ens mostra que la part més interessant del cervell va evolucionar per ser modelada mínimament per gens i màximament per l’experiència; molts dels nostres millors moments de moralitat i compassió tenen arrels molt més profundes i més antigues que si fossin simples productes de civilització humana. En conclusió, sovint no es té prou en compte que la clau explicativa que modula decisivament la nostra conducta és la biologia.

Behave. The biology of humans at our best and worst (2017), l’obra de divulgació del neuroendocrinòleg nord-americà Robert M. Sapolsky, professor de biologia, neurologia i ciències neurològiques a la Universitat de Stanford, segueix el mètode de traçar els antecedents d’una conducta des de les reaccions del cervell i del sistema nerviós que prenen fraccions de segon fins a les interaccions d’hormones que han afavorit la nostra conducta hores i dies abans; a través de les experiències de l’adolescència, infantesa i desenvolupament fetal que ens han modelat al llarg de la nostra vida i, més enllà en el temps, segles i mil·lennis enrere a través de la influència de l’herència genètica i el context cultural fins arribar als orígens de la nostra espècie.

Sapolsky, com a primatòleg, explica també que els humans occidentals ja no morim de malalties com el còlera, sinó de malalties relacionades amb l’estil de vida: si arribem a viure prou anys, el nostres cossos patiran malalties relacionades amb l’estrès crònic com les cerebrovasculars i les cardiovasculars. La resposta fisiològica clàssica d’un mamífer sota l’atac d’un lleó a la sabana africana és molt i molt semblant a la que se’ns activa quan ens enfrontem a problemes com un embús de trànsit o una hipoteca a trenta anys. I encara es pot ser més precís. L’estudi de comunitats de babuïns, les quals no pateixen ben bé malalties relacionades amb l’estrès causat pels atacs de lleons, sinó que estan exposades a un elevat nivell d’estrès d’origen psicosocial, proporciona un model ideal per a l’estudi comparatiu amb la societat humana. Aquest estudi, sostingut durant vint anys, ha portat a inferir que els babuïns que menys pateixen els efectes fisiològics de l’estrès no són els mascles més dominants i que deixen més còpies dels seus gens, sinó els que tenen força companys de neteja i desparasitació. Correlativament, els humans que patirien menys estrès no serien els que tinguessin més sensació de control, ni els que disposessin de més sortides socials o de més predictibilitat, sinó els que obtinguessin més suport social. L’estudi bioquímic de la conducta iniciat en els babuïns també ha ajudat a entendre de forma subtil la conducta dels humans com a organismes i el paper que hi juguen, específicament, les hormones i l’epigenètica.

Per cert, haver llegit l’article fins aquest punt no només prova la seva capacitat i la seva tenacitat intel·lectuals. Probablement també permet deduir que té aigua corrent, una llar, calories adequades i una reduïda possibilitat de patir una malaltia parasitària ben dolenta. És probable que no hagi de preocupar-se pel virus de l’Ebola, pels senyors de la guerra o per ser invisible al món. I ha rebut una educació. En altres paraules, és un dels humans afortunats i això li permet pensar a canviar alguna cosa perquè la vida a la Terra sigui millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. L’estudi de la biologia ens porta a comprendre els nostres instints primaris, comuns a tota l’espècie humana. Què diferencia els comportaments individuals? Es diu aquí: els valors apresos, i cal fer èmfasi en apresos, assimilats a casa, a l’escola, en l’ambient. Els valors són expressió de la cultura, és a dir: l’afegit que ens fa precisament humans. I entengui’s bé, cultura no és només erudició sinó base per a la saviesa en la qual hi intervé també l’experiència. És per això que de manera simplificada diem que la vida és aprenentatge.

  2. Com es poden escriure bestieses d’aquesta mena: “voldria tenir-lo al davant per treure-li els ulls amb una cullera esmolada i inocular-li tota mena de substàncies que li causarien una agonia lenta i dolorosa per a escarment dels de la seva mena”

    • És una expressió imaginada d’allò que la nostra genètica i la nostra educació ens permeten o no ens permeten fer. Em sembla recordar que és a la crònica de Desclot en quė s’explica que un cabdill de la host catalana va buidar amb una cullera els ulls dels cavallers francesos derrotats i fets presoners i que a un el van perdonar i se’ls va endur a França lligats amb una corda. L’exemple és una adaptació del que ofereix Sapolsky, de família jueva russa, respecte a un somni que té de torturar cruelment Hitler fins a la mort en cas d’haver-lo pogut capturar al seu búnquer.

  3. Per a mi… que tinc aigua calenta per si vull dutxar-me pel simple plaer d’augmentar la segregació d’hormones benvolents, em complau també llegir textos d’assaig científics, tan plens de saviesa com aquells que asseguren que el funcionament del teu cervell depèn del teu intestí i, per tant, la teva vida. Es veu que els bacteris intestinals hi tenen la clau.

  4. Un article subtil. Ple de saviesa i coneixements, però també amb un rerefons aleccionador. Tal com es comporta la societat amb nosaltres nosaltres ens comportem amb ella…o quelcom similar. Al cap i a la fi els humans no deixem de ser uns animals…o no?
    M’ha agradat, si senyor.