Una estimulació cerebral

29.05.2019

El problema de reduir l’art a l’estètica és deixar en segon terme la seva relació amb el pensament. És així com ens ensenyen a mirar-lo. Encara avui ens diuen: descriviu-ne les formes! Especifiqueu-ne els detalls! Gaudiu-lo sensorialment! No noteu el plaer escanejador de la mirada? I si bé l’estètica és una part innegable, important i preciosa de la pràctica artística, no hi ha art sense idees – o bé hi és, però està més lligat al temps i a les modes. Per què no es parla del reconfort neuronal de veure art?

Precisament per la seva inutilitat pràctica, l’art obre finestres on la lògica veu parets. Un cop una obra d’art ha estat creada, no hi ha cap full de càlcul que reclami els seus efectes, que li exigeixi conseqüències, que li parli de productivitat. Com que no deu cap resposta, l’art pot fer-se totes les preguntes. La llibertat bé deu ser això. I per aquest motiu la visualització de creacions artístiques pot convertir-se en un acte reflexiu sacsejador, la porta a una infinitat de possibilitats formals i abstractes que mai contemplaríem si no existís aquest fenomen anomenat creativitat.

Per exemplificar-ho, podem anar des del rang més elevat al rang més terrenal. És a dir, després de veure art, una conversa pot desencadenar en reflexions generosament filosòfiques, i aquí estaríem movent-nos en el saludable terreny de la reflexió abstracta; però l’art també pot obrir el pensament a nivell quotidià. Aquest cap de setmana a Tàrrega se celebrava l’Embarrat, festival d’art contemporani. Una conversa de quinze minuts amb el seu director va ser suficient perquè tornés a quedar demostrat l’impacte de la creació artística en la mentalitat diària.

El director, Jesús Vilamajó, recordava que el 1981, quan tenia 17 anys, va arribar a Tàrrega la Fira del Teatre. “Per a nosaltres va ser un xoc molt fort, la gent que no ho ha viscut no s’ho pot imaginar”, explicava, i insistia: “El meu pensament li dec, en gran part, a aquella Fira, que encara dura i que va portar al poble uns espectacles que ens deixaven bocabadats, que ens ensenyaven coses que no podíem ni somiar”. L’art no és unidireccional, sinó un intercanvi, i ens canvia també mentalment.

Si no fos per aquell sacseig, probablement el Jesús no portaria sis anys impulsant l’Embarrat en una zona on l’art contemporani no compta amb gaire atenció ni llocs de representació: “M’és igual si no venen masses de públic: els que tenim l’herència de la Fira sentim la necessitat d’oferir un espai de pensament i de creativitat que obri una mica la ment”. El Jesús parlava d’“ambició”: d’ambició cultural, d’ambició creativa, d’ambició reflexiva. Perquè l’art, servint-se de l’estètica, però també transgredint-la i anant més enllà d’ella, també és una estimulació cerebral.