Una escriptora catalana espera a Hanoi

21.01.2019

En un lloc indeterminat de Hanoi (Vietnam), custodiada per una paret blanca i llisa, una escriptora espera. És Irene Solà, guanyadora del 4t Premi Llibres Anagrama. Els periodistes que arriben a la sala on es fa la roda de premsa –en un hotel de Barcelona– es troben l’autora en una gran pantalla. No cal nota informativa: la veiem, la reconeixem i ja tenim el nom. La connexió amb Hanoi –per videoconferència– fallarà repetidament. Finalment, una simple trucada serà la solució d’urgència. La veu de Solà explicarà què trobarem a Canto jo i la muntanya balla, l’obra amb què s’ha endut el premi.

Irene Solà. |

Canto jo i la muntanya balla és, sobretot, una proposta polifònica. La llista de veus és llarguíssima. Parlen, s’expressen, els núvols, els bolets, els follets, les bruixes, els pagesos poetes (o els poetes pagesos), els nens, els éssers fantàstics, els animals, la tempesta… I parla la muntanya, que hem de situar al centre, al nucli de l’òrbita. La invitació de Solà obre la gana.

La novel·la inclou tot allò que va des de la creació de la muntanya (una protagonista de dret) a la contemporaneïtat. “Explico la història d’un tros de món i ho faig a partir de la mirada, la perspectiva i les veus que habiten i es relacionen amb aquest tros de món”, explica Solà, a qui costa entendre bé per la feble qualitat de la trucada.

Solà (Malla, 1990) carrega aquesta muntanya de tragèdia (“fets traumàtics i durs”) i esperança. Hi ressonen dues morts (la d’en Domènec, el poeta pagès, abatut per un llamp, i la del seu fill Hilari, mort en un accident de caça), però creuem alhora un món fantàstic i mitològic, profundament il·lusori.

L’espai general de la novel·la, però, no és irreal: som en un lloc entre Camprodon i Prats de Molló, una zona que l’autora coneix bé i ha volgut treballar literàriament: “M’interessava construir històries en aquest espai i paisatge. Quant a història popular em semblava un lloc molt ric”. El pes de la natura, el seu poder de control i l’ambient rural lliguen la novel·la amb Víctor Català i Mercè Rodoreda, dues autores que Solà considera fonamentals (més Rodoreda –La mort i la primavera– que Català). També Verdaguer ha estat central durant l’escriptura: l’autora ha avançat el text mentre llegia Canigó.

Solà destaca dos temes, dos interessos, per damunt de tots els que ha inclòs a Canto jo i la muntanya balla. El primer és la “gran importància de la mirada”, l’oferiment de donar veu a tothom. “Els punts de vista”, resumeix. De fet, és a través de les veus narratives que s’estructura la novel·la. “El joc de mirades i perspectives m’ha permès moltes coses”. Aquestes “moltes coses” serien experimentar amb la llengua, jugar amb la perspectiva de cada personatge o poder donar veu a qui històricament no n’ha tingut. En aquest sentit, l’autora permet l’expressió de les dones que van ser assassinades i jutjades sota acusació de bruixeria. Imaginin-se el teclat com una mena de micròfon. “Es tracta d’una novel·la coral”, afegeix ella.

L’altre tema que Solà esmenta és la “la puixança, l’energia, que mou i empeny els personatges”. Una energia suscitada per la “brutalitat de la muntanya, tan forta, tan dura, tan inclement”. “La muntanya dona espai i força als personatges, els ajuda a retrobar-se, a redimir-se”. La rellevància del massís és més que clara, ja apareix al títol, que Solà pren d’un vers del pagès poeta. “El títol ve a resumir el que és la novel·la; descriu què passa en aquest lloc: la vibració de tantes veus és el que fa ballar la muntanya”. Polifonia, moviment i construcció: “La muntanya es conforma a partir de les veus que habiten l’espai”. Això porta a Solà a abordar “el poder de l’autoria, el poder de qui explica una història, qui mou els fils, qui fa tremolar les muntanyes, qui les fa desaparèixer”. El poder, en definitiva, de la paraula.

El Premi Llibres Anagrama no és el primer guardó que rep Solà. Ni tan sols és el segon. El 2012, el seu poemari de debut –Bèstia– va ser reconegut amb el Premi Amadeu Oller. Cinc anys més tard, el 2017, la seva escriptura tornava a ser reconeguda. Rebia aleshores el Premi Documenta per la seva primera novel·la, Els dics, que no hem d’esforçar-nos a comparar: “És una novel·la molt diferent. Només puc dir que hi ha interessos que apareixen a Els dics que aquí es continuen desenvolupant. Canto jo i la muntanya balla té més atreviment, més imaginació. La literatura permet ser molt juganer, ser lliure; m’agrada anar molt lluny”.

El jurat que ha escollit la novel·la de Solà l’han integrat Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Sergi Pàmies i les editores Isabel Obiols i Silvia Sesé. Casacuberta, present a la roda de premsa, n’ha destacat la “fal·làcia patètica” –adjudicar sentiments i veu a tota classe d’éssers i elements–, “la llengua” i “la cuina”. “A partir de la primera frase ja entres al món literari de la novel·la. Se’t menja. Se t’emporta”.

“La mitjana ha estat acceptable”, han dit Casacuberta i Obiols sobre la qualitat dels textos aspirants. “En la conversa final es va parlar de tres obres. Per unanimitat va guanyar la proposta de Solà, especialment acabada i molt singular”. Els anteriors guanyadors del Premi Llibres Anagrama han estat Albert Forns, Tina Vallès i Llucia Ramis. Per la seva tendència experimental, Canto jo i la muntanya balla simpatitza especialment amb La memòria de l’arbre de Vallès.

Sobre Hanoi (per on passa de viatge), Solà diu: “Tot és aliment, input, més clarament o més subtilment segur que en surten coses”. Explica, per acabar, que ha investigat les històries locals, la mitologia del lloc, la llegenda i la tradició. De moment, esperem Canto jo i la muntanya balla, que arribarà el pròxim mes de maig i apareixarà en català i castellà alhora.