Una conversa no apta per escriptors neuròtics

25.03.2017

Són les sis de la tarda i a Olot ja fa estona que plou sense treva. Abans d’arribar a la sala La Carbonera, on tenen lloc les activitats del MOT, penso que això repercutirà negativament en l’afluència de públic, per això de ser animals climàtics i perquè la pluja acostuma a complicar les coses (l’accés, l’organització, el timing, els paraigües amuntegats a l’entrada) i a incentivar la cautela, eufemisme de mandra. Però quan entro, em faig càrrec que no només és una idea preconcebuda, sinó que és errònia: la sala està plena. La literatura desafiant la pluja. I en Bernat Puigtobella, que encara que plogui no baixa pas dels núvols (literals), enceta la segona jornada del festival excavant el temps amb Ramon Solsona i Francesc Serés.

Francesc Serés | Foto: Martí Albesa, Festival MOT

Ho fa amb una puntualització divertida: “En Ramon i en Francesc són dos dels escriptors menys neuròtics de la literatura catalana”, perquè no miren cap endins, sinó que es bolquen cap enfora “i tenen l’oïda molt fina”. Això es pot comprovar en les seves últimes novel·les, Allò que va passar a Cardós (Proa) i La pell de la frontera (Quaderns Crema), en què aborden moments de transformació social des dues geografies discretes al cor de la Franja i el Pallars; un a la vall de Cardós i l’altre al Baix Cinca. I aproximen la seva mirada cap als altres, la gent que circula, que pateix aquests canvis, per atrapar el temps amb la literatura.

Són dos llibres amb molts punts en comú que penetren al moll de l’os de la realitat, que acostuma a ser incòmoda, que es torna sòrdida fàcilment, perquè és dura o aparentment injusta i, com, a mínim, contradictòria. Tant Solsona com Serés hi claven aquesta mirada d’escriptor –de narrador, per ser més exactes– per explicar la seva història. El temps col·lectiu. Ells n’estan compartint un altre a la capital garrotxina: capritxós, i a dreta llei, històric, perquè només de començar, Solsona confessa que ell i Serés no s’havien saludat mai fins avui, gràcies al MOT.

 

La singularitat, la ficció i el dubte

Una de les característiques més remarcables que els uneix com a autors de novel·la és que construeixen relats més enllà del discurs oficial o mediàtic, perquè posen la lupa en l’ordinarietat que passa desapercebuda fins que algú decideix fixar-s’hi, observar-la i explicar-la, sigui més o menys excepcional. “Tu t’has de creure que allò que escrius és singular, perquè fas literatura”, diu Serés, que avui juga a casa. I Solsona reforça el missatge sobre aquesta actitud en tant que narradors assegurant que “el novel·lista, dient mentides, dibuixa grans veritats”. Això també ho diu l’argentí Martín Caparrós amb unes altres paraules: “Robarle a la ficción lo que se pueda para hacer mejor periodismo”.

Perquè, en certa manera, la feina de Solsona i Serés està molt a prop de la funció periodística. Al capdavall, a la seva manera, informen, i ho fan sobre esdeveniments i vivències secundàries, gairebé desconegudes, per la qual cosa el seu valor ultrapassa el que és estrictament literari, perquè també desmenteix estereotips. Aquesta reflexió és idònia per introduir un altre concepte preeminent a propòsit d’Allò que va passar a Cardós i La pell de la frontera: “els gèneres borrosos”, tal com ho expressa el mateix Solsona. Reportatge, novel·la, no ficció… a vegades la mixtura pot ser un incentiu, però a vegades enreda. Serés és del parer que “a cada llibre hem de crear el nostre propi gènere”, i Solsona rebla el comentari resumint en què consisteix escriure: “és dubtar sempre”.

Potser per aquest motiu, en el marc de la barreja de gèneres, fa una analogia curiosa: “escriure una novel·la és com muntar un moble d’IKEA”.

Ramon Solsona i Bernat Puigtobella | Foto: Martí Albesa, Festival MOT

 

L’èpica de les històries de la gent que no té història

Moderant un combat d’esgrima sense accions violentes, Puigtobella també destaca la capacitat que tenen ambdós escriptors “d’obrir i tancar el zoom per enfocar la persona i el col·lectiu, el present i la història”. Sobre les històries narrades, justament, en parla Serés agafant el relleu, i assegura que no fa falta que siguin espectaculars perquè en surti un bon llibre; en uns episodis tals, “l’èpica hi és per defecte”. Igual que la crueltat, com a oposició lògica: “En aquestes novel·les hi ha d’haver per força personatges que són uns fills de puta. No podem explicar la història com un sainet”, conclou Solsona.

En efecte, l’opressió, la mala fe, formen part del relat perquè no pot ser d’una altra manera. Immigracions massives, guerres, dictadures. Les repressió o la violència són consubstancials al patiment i a la lluita constant dels personatges, que tant en un llibre com en l’altre no tenen cap més remei que emigrar i buscar-se la vida fora del seu entorn original per sobreviure. És l’èpica “de la gent que no té història”, diu Serés.

Excavar el temps a través del llenguatge, aquesta és la idea, Avui, en una antiga carbonera d’Olot, hem tingut l’oportunitat de reflexionar-hi mentre, al món exterior, les plantes agraïen el ruixat que queia. Al final de l’acte, podem donar per bones les paraules inicials d’en Puigtobella: la neurosi estava molt lluny de l’escenari.

El Festival MOT d’enguany té per lema “Escriure el passat”. Trobareu més informació sobre la resta de xerrades i activitats a la seva pàgina web.