Una conferència humida

Hem anat a Salt a veure un espectacle de Guy Cassiers, un dels directors ja habituals del Temporada Alta. Conferència de diumenge tarda a Salt. El retorn de l'eròtica dels sobretítols.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Hem anat a Salt a veure un espectacle de Guy Cassiers, un dels directors ja habituals del Temporada Alta. Després de les seves adaptacions de El cor de les tenebres de Joseph Conrad i Orlando de Virginia Woolf, el director flamenc ha posat en escena l’assaig de Jonathan Littell El sec i l’humit. Conferència de diumenge tarda a Salt. El retorn de l’eròtica dels sobretítols.

Le sec et l'humide. © Lynn Van Oijstaeijen

Jonathan Littell escriu l’assaig que ens ocupa el 2002 (publicat en català per Quaderns Crema), abans d’escriure Les benignes el 2006 i guanyar, entre d’altres, el Premi Goncourt. En aquest assaig, Littell fa trobar les tesis del sociòleg alemany Klaus Theweleit amb les del feixista belga Léon Degrelle, amic dels nazis i jutjat per col·laboracionista. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Franco va acollir Degrelle a Espanya amb els braços oberts, li va canviar el nom per José León Ramírez Reina i el va nomenar director d’una constructora que es va fer tips de treballar pel règim, naturalment. El nostre nazi belga va morir tranquil·lament a Torremolinos, com un jubilat més, el 1994 a l’edat de 87 anys. Però l’espectacle no tracta d’aquesta darrera (i plàcida) faceta. Ens trobem davant una conferència sobre el llibre La campanya de Rússia, escrit per Degrelle el 1949, on es defensa que l’ús del llenguatge i les metàfores líquides del militar ens donen molta informació, segons Theweleit, sobre la concepció del món dels feixistes. Degrelle escriu, Theweleit en parla, Littell en fa un assaig i Cassiers un espectacle. Embolica que fa fort.

La conferència conté la iconografia pròpia del mitjà: faristol, micròfon, projector  i conferenciant. Aquí hi hem d’afegir una pantalla de televisió on es projectaran els subtítols en català (l’espectacle és en francès, com el llibre de Littell) i un magnetòfon antic. L’actor Filip Jordens és el conferenciant, i com a tal llegeix el seu text de manera clara, entenedora i eficient. Durant l’explicació de les teories de Theweleit sobre la construcció de llenguatge feixista i, més en concret, sobre el llibre de Léon Degrelle, el magnetòfon s’encén de tant en tant i sentim les declaracions del militar belga (amb la veu de Johan Leysen). Història i document sonor. Fonts de primer grau i de segon grau. La llum de sala està encesa quan comença la conferència, i lentament es va apagant. El joc de veus entre el conferenciant i el document sonor es va fent cada vegada més complex. Les tesis de Degrelle parteixen bàsicament de la contraposició del soldat alemany, pur i civilitzat, amb el soldat soviètic, brut i bàrbar. Les metàfores líquides i l’oposició sec-humit són originades per Degrelle, teoritzades per Theweleit i explicades pel conferenciant com la contraposició entre allò rígid i allò informe, allò dur i allò flàccid, allò pelat i allò pelut. Els germànics són, òbviament, els rectes (i erectes), nets i lluents soldats, armats d’un Jo-Cuirassa que els protegeix contra l’enemic i contra ells mateixos. Els soldats soviètics són mongols (de Mongòlia), monstruosos, inhumans i peluts. El fang on els soldats alemanys moren és llot, torba, pega… i moltíssims sinònims més (elogi del conferenciant a la traductora al català), símbol de la desfeta del nacionalsocialisme davant dels soviètics, símbol de l’humitat que els acabarà devorant. El cos com a sac ple de líquid, el cos del feixista sense desig ni por, un cos amb el fal·lus al centre neuràlgic, i la castració com la destrucció més absoluta.

Mica en mica les veus es van confonent i barrejant, els espectadors sentim sons i freqüències al nostre voltant (en un primer moment tenim la sensació que sorgeixen de la nostra ment) i el conferenciant i el militar belga acaben intercanviant els seus papers. El conferenciant ja no parla amb la seva veu, sino que dels seus llavis surten les paraules del col·laboracionista, i del magnetòfon ja no en surt la veu del vell nazi sinó la del jove conferenciant. El ponent és gravat i projectat en directe a una gran pantalla, i el seu rostre es converteix en dos, tres, quatre de superposats, mentre les veus es barregen i confonen.

Hem vist un espectacle dur i sec, en el terreny conceptual i textual, però més líquid i humit en la seva execució escènica. Seria molt millor si tots haguéssim llegit l’assaig El sec i l’humit abans d’assistir a la representació. Això és un fet. Però, tot i així, esperarem amb candeletes, l’any que ve, el muntatge de Guy Cassiers sobre Les benignes. Aquest cop hi anirem amb els deures fets, però.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació