Una bandera de seda per a un projecte de país

A Catalunya, on tornen a ser temps d’emblemes, abans de l’estelada, una altra bandera va ser aplaudida com un heroi nafrat.

A Monet, a més dels jardins, també li fascinaven les banderes. El pintor francès les representava imponents, vives, esbargides. El millor exemple és La Rue Montorgueil però també apareixen teles en quadres com Hôtel de Roches Noires o Terrasse à Sainte Adresse. Les banderes de Monet estan pintades com el que són: un símbol nacional, una identificació. És prou obvi que una nació –o un projecte de país– necessita una bandera. Igual que necessita un himne. A Catalunya, on tornen a ser temps d’emblemes, abans de l’estelada, una altra bandera va ser aplaudida com un heroi masegat. Es tracta de la senyera de les Bases de Manresa, document (una mena de primera carta magna catalana) del qual se n’estan commemorant els 125 anys.

Qui passegi pel vestíbul de Can Serra –seu de la Diputació de Barcelona (Rambla de Catalunya, 126)– toparà amb aquesta senyera, bella i enorme. Una insígnia que la Unió Catalanista –federació que aglutinava entitats lligades al catalanisme polític– va ordenar confeccionar com a instrument de suport a les Bases de Manresa (text conegut oficialment com les Bases per a la Constitució Regional Catalana). El document va ser el resultat d’una assemblea feta a l’Ajuntament de Manresa els dies 25, 26 i 27 de març de 1892 (la Unió va fundar-se el 1891). Una assemblea que es pot entendre com una llarga reflexió sobre la identitat i el futur del país. El dibuixant Jaume Pahissa va reproduir un dels moments de la reunió en un gravat que ara s’exposa en la mostra commemorativa que la Diputació dedica a les Bases: Els fonaments del catalanisme polític. Les Bases de Manresa, 125 anys.

L’exposició, provinent de la capital del Bages, ens proposa conèixer la carta manresana, un text vastament ignorat. La Diputació en revisa el pes que va tenir en el seu moment, quines insígnies van acompanyar-lo i què n’ha quedat, la seva vigència. “És una mena de primera constitució catalana”, apunta Rosa Serra, comissària i historiadora. “Es concretava com calia governar Catalunya”. L’estructura de l’exposició és clàssica (plafons, vitrines, audiovisuals…).

Les Bases, signades per un centenar de delegats (artistes, empresaris, advocats, metges: Eusebi Güell, Àngel Guimerà, Domènech i Montaner…), advocaven per una Catalunya sobirana, administrada únicament per “son govern interior”. La llengua catalana seria “l’única que, ab caràcter oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d’aquesta regió ab lo Poder central”. La carta, que en total sumava disset articles (o punts), contemplava també un exèrcit permanent de mar i de terra.

Llegida avui i examinant-ne determinats articles, es pot considerar, per un costat, un text arriscat (parla de divisió territorial en comarques, de “lo curs de la moneda catalana”); en altres aspectes, però, peca de conservador i ni de bon tros podem qualificar-lo de revolucionari. La Unió Catalanista era una federació que reunia entitats de caire eminentment conservador i aquesta tendència va quedar palesa. Els delegats, per exemple, defensaven el sufragi restringit masculí. La carta no sumava nous drets per a la dona. De fet, entre els signants del text no hi ha una sola delegada. Tampoc hi ha obrers ni sindicalistes. “És pura elit. Representants de la burgesia catalana”, fa veure Serra.

Políticament, malgrat el marcat to catalanista i l’afany d’autogestió, les Bases, segons Serra, “no preveien un trencament amb l’estat espanyol”. Per contra, i sobretot a llarg termini, els sectors espanyols més centralistes sí que van voler veure-ho així: “Les Bases van ser interpretades com el paradigma d’un incipient separatisme català”. D’altra banda, el text va servir per “articular el catalanisme polític al llarg del segle XX. Va ser-ne un referent”. La Unió es dissol el 1936.

Bandera preuada, símbol perseguit

Com dèiem, la citada bandera dóna la benvinguda als visitants. És una senyera de grans dimensions (quatre metres de llargada) unida a un pal de fusta de sis metres que la feia més esvelta. El pal anava coronat per un remat de plata. La tela duia, a més, una orla floral brodada, un medalló amb la figura de Sant Jordi i elements en relleu (les banderes de Catalunya). La bandera acompanyava a la gent, o la gent seguia la bandera. Calia que fos ben visible. Es buscava “una assimilació”. L’emblemàtica senyera va ser dissenyada pel cartellista modernista Alexandre de Riquer. Els materials en què va ser confeccionada eren de qualitat (domàs de seda, remat dels joiers Masriera).

La confecció de la bandera calia sufragar-la i en aquest punt va ser fonamental una dona, Agnès Armengol, l’única que va tenir una certa rellevància en el que van ser les operacions de la Unió. Armengol, poetessa, “dona culta, constant i persistent”, va proposar la fabricació de la senyera i va reunir també els diners per a poder-la materialitzar. Engegà una campanya de crowdfunding (mecenatge) i, juntament amb un grup d’amigues, va acabar reunint sis mil pessetes. Projecte ambiciós, la bandera tampoc va quedar-se sense himne. La música la va compondre Lluís Millet i la lletra va ser escrita per Joan Maragall.

La tela, símbol potent de la Unió, és presentada el 1903 al Monestir de Poblet. Els anys següents serà mostrada en els grans esdeveniments polítics del país. Per exemple, el 1931, durant una diada de Sant Jordi, el president Macià la treu a ballar al balcó de la Generalitat. Al caràcter catalanista i modernista, la bandera suma una nova condició: també és una bandera republicana. A part, però, d’aquesta insígnia, la federació aposta paral·lelament per altres opcions de difusió ideològica com ara el marxandatge (pins, postals, monedes) o la premsa (La Tralla va ser el gran diari de la Unió).

L’última part de la mostra se centra en els períodes dictatorials que van portar la bandera a la clandestinitat. Amb Primo de Rivera al poder, la senyera va haver de ser protegida (som experts en ocultació: les urnes de l’1-O). No se sap, però, qui va guardar-la en aquell moment. “Estem investigant la història”, precisa Serra. Sí que se sap, en canvi, en quin lloc va ser custodiada quan va esclatar la Guerra Civil. El Monestir de Montserrat va ser l’encarregat de protegir-la. Avui, la bandera, que encara podria tornar a onejar per a un nou projecte de país, és observable a Can Serra, juntament amb tota una acurada explicació de la declaració –Les Bases– que complementa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació