Una alcaldessa negra i lesbiana (i sí, és important dir-ho)

22.05.2019

Ja feia dies que al sud de Chicago (la famosa, pel seu caràcter convuls, South Side de la ciutat) s’hi notava un ambient tens i expectant. Quatre cops per setmana, de bon matí, em toca agafar l’autobús número 4, que em porta des del South Loop, on visc, fins a Hyde Park, on hi ha la Universitat de Chicago, la institució on tinc el privilegi de completar els meus estudis de doctorat. L’autobús recorre, de vegades lent, de vegades esperitat, alguns dels barris on hi viu la població afrodescendent – Chicago, malauradament, és una ciutat molt segregada. El vehicle va sempre ple a aquelles hores del matí, de gent afable, que saluda i que interpel·la: hi ha ganes de fer-la petar, de comentar el que passa a la ciutat.

Lori Lightfoot és la nova alcaldessa de Chicago

Darrerament, a l’autobús només se’n parla d’un tema: de la nova alcaldessa de Chicago, que aquesta setmana ha pres possessió del càrrec en una multitudinària cerimònia que s’ha hagut de celebrar, per demanda popular, en un pavelló de bàsquet. L’impacte mediàtic i social de Lori Lightfoot –així es diu l’alcaldessa– ha estat immens fins i tot abans de viure el seu primer dia a l’Ajuntament. I ho ha estat per diversos motius: perquè és una dona, perquè és negra, i perquè és obertament lesbiana –de fet, va pronunciar el seu discurs inaugural acompanyada de la seva dona, i de les seves tres filles.

A l’autobús número 4, aquests dies, la gent confia que Lightfoot compleixi la seva promesa de lluitar contra la violència policial envers la població negra, un problema endèmic a Chicago, i als Estats Units en general. La nova alcaldessa ha promès tolerància zero cap als assassinats indiscriminats de joves afrodescendents per part de policies (blancs) que, emparant-se en la defensa pròpia, no dubten a maltractar-los i fins i tot a disparar-los, encara que les víctimes no facin intenció de fer servir cap mena de violència contra l’autoritat policial.

De moment, però, no he sentit ningú, a l’autobús número 4, queixar-se dels titulars de la premsa i dels mitjans, a Chicago, als Estats Units i a la resta del món, on s’ha destacat que Lori Lightfoot és, efectivament, negra i lesbiana. No he sentit, de moment, ningú que digui: “Molt bé, molt bé, és negra i lesbiana, però és necessari destacar-ho? A mi tant me fot el color de la seva pell, o amb qui es fiqui al llit.” En canvi, les xarxes socials catalanes (i espanyoles), n’han anat plenes. Només cal fer un cop d’ull als comentaris de les notícies que els mitjans de comunicació d’aquí han penjat a les xarxes per adonar-se’n.

No em sorprèn aquesta reacció: és la mateixa cada cop que alguna celebritat surt de l’armari a la nostra societat –A Ada Colau, per exemple, també li va tocar rebre quan va declarar la seva bisexualitat.

M’agradaria fer una reflexió sobre aquest assumpte. Perquè sí, sí que és important (més encara: necessari) que es destaqui que persones com Lori Lightfoot han arribat a una posició de prestigi i lideratge tot i pertànyer a col·lectius minoritzats, col·lectius que han patit tradicionalment una forta repressió i violència. És necessari per molt motius, i m’agradaria mencionar-ne alguns: perquè ofereix un exemple positiu, un model per a persones que sovint s’han vist mancades d’aquests models (ara, per exemple, les nenes del sud de Chicago tenen un model que diu que sí, que si s’esforcen poden tenir un futur digne); i perquè dóna un tipus de visibilitat que el privilegi acostuma a invisibilitzar (allò que no hi és costa molt de veure, i de la mateixa manera que a poc a poc ens estem acostumant a preguntar-nos on són les dones, també cal que ens preguntem on són els subjectes racialitzats, on són els models de diversitat afectiva, etcètera, i treure’n conclusions).

Així doncs, afirmar que al titular “Una alcaldessa negra i lesbiana” li sobren els dos adjectius suposa caure de ple en les mateixes estratègies d’invisibilització que empren els discursos racistes i LGTBIQfòbics. “El dia que això no sigui notícia, haurem avançat”, diu un altre dels llocs comuns que corren per les xarxes. Oi tant que sí, però em sap greu dir que estem molt lluny d’aquest dia (de fet, el més probable és que cap de nosaltres no arribi a veure’l), de manera que ara mateix sí, la cosa és notícia, perquè vivim en un món on ser blanc atorga més avantatges que ser no-blanc. És important que sigui notícia perquè encara hi ha odi cap a la població LGTBIQ (no cal anar gaire lluny: a Barcelona s’ha produït un augment, substancial i preocupant, de les agressions homòfobes i transfòbiques).

Així doncs, per favor, abans de repetir com a lloros pseudo-arguments tronats com aquests, abans de caure en aquella condescendència i superioritat morals tan pròpies del món 2.0, fem una pausa i pensem, per un moment, en les implicacions del que diem o escrivim. “A mi tant me fa amb qui es fiqui al llit” és una de les frases més desafortunades que es poden llegir en aquests casos. Perquè, u, la cosa no va de tu, i dos, ningú t’està explicant “amb qui es fica al llit”. No estàs veient Lori Lightfoot “al llit” amb ningú; estàs veient una persona que ha fet el que molt poca gent, a aquest nivell, s’ha atrevit a fer: donar exemple. Oi que si veus un home passejant el seu fill amb un cotxet no aniràs a escridassar-lo perquè va pel carrer presumint de la seva heterosexualitat? Oi que no li diràs: “Què fas amb aquest nen? A mi tant me fa que hagis follat amb la teva dona i que hagis procreat?” Doncs bé, pensa en el ridícul que fas quan equipares un petó entre Lori Lightfoot i la seva dona amb “ficar-se al llit”. No només és una patinada monumental, sinó que caus en uns arguments homòfobs de manual.

En fi, a nivell personal, juro solemnement que el dia que no hi hagi cap gest homòfob i racista al món (cap insult, cap agressió, cap discriminació de cap mena) deixaré de donar la tabarra amb articles com aquest. Val més, però, que esperem asseguts que arribi aquest dia.

Mentre penso aquestes paraules, veig que ens apropem a la meva parada. Faig un cop d’ull als meus companys de viatge dins l’autobús número 4, una vintena llarga de persones: com cada dia, absolutament tothom és afrodescendent. I saben vostès per què? No només per la segregació a Chicago, que ja és un tema prou greu. També, perquè molta gent caucàsica encara sent una certa por de viatjar en un autobús ple de negres. I mentre això passi, beneïda sigui la visibilitat, com a dona, com a negra, i com a lesbiana, de Lori Lightfoot, la sorprenent esperançadora nova alcaldessa d’aquesta ciutat tan dura i tan bonica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. I t’oblides el “no tinc cap problema amb els gais i lesbianes, tinc amigues lesbianes/gais i no passa res” Benvinguda la tabarra fins que calgui, que cal molt. Gràcies

  2. La Mare de Déu de Montserrat és negra i monoparental. No és lesbiana, però crec que aquest component sexual no l’ha pas de privar de continuar sent la patrona de Catalunya (molt més important que ser alcaldessa).