Un youtuber a Sitges i el papanatisme

18.10.2018

El que segueix és una opinió esclava de l’actualitat i feta amb una barreja de ràbia i desgana sobre el Youtuber’s Gate de Sitges. Per qui no sàpiga que ha passat, vet-ho aquí el cas: en la darrera edició del festival de sitges, el youtuber Wismichu va presentar la seva primera pel·lícula titulada Bocadillo. El film mostra un sketch dins d’un bar en què l’esmentat Wismichu i altres youtubers amics escenifiquen un malentès entre un client que demana un entrepà vegetal i un cambrer que no entén la comanda perquè dins del seu cap només hi caben el “vegetal de pollastre” o el “vegetal de tonyina”, dues opcions que, evidentment, no són vegetarianes. L’escena es repeteix en bucle durant els 78 minuts que dura la pel·lícula i, passat el festival de cinema més important de Catalunya, ningú recorda les pel·lícules guanyadores però tothom parla de Wismichu.

El youtuber Wismichu

El cas em va arribar escoltant el Via Lliure de Xavier Bundó –el programa de ràdio més escoltat a Catalunya el cap de setmana- que va dedicar 5 minuts de l’editorial a parlar-ne, elevant-lo així a la notícia més interessant del dia. Afegint tot el pa possible a una situació amb poc formatge, Bundó i el seu equip posaven l’èmfasi en la novetat que suposa això en termes d’història de la indústria: igual que el debat sobre si cal projectar pel·lícules produïdes per Netflix als festivals de cinema i prestigir així un tipus de continguts que mai s’estrenaran en el circuit de sales de cinema tradicional i, per tant, no queda clar si haurien de ser qualificats i acceptats com a “cinema”, el cas de Wismichu ens obliga a preguntar-nos si YouTube hauria de participar en els continguts dels festivals en detriment dels directors, actors i crítics tradicionals. És un cas arquetípic disrupció de la indústria i un debat relativament interessant.

El que em va començar a encendre de debò, però, va ser una notícia posicionada entre les principals cerques de Google que titulava “La gente está buscando “¿qué es el mito de la caverna?” para después explicar en Twitter el sentido de la película de Wismichu”. Resulta que diversos tuitaires van assenyalar que, quan Wismichu va pujar la pel·lícula al seu compte de YouTube, la va acompanyar d’una il·lustració que al·ludia a la caverna de Plató i del text “en unos días saldréis de la caverna”. Acte seguit, les legions de seguidors es van dedicar a desgranar aquesta al·legoria platònica sobre les misèries de la societat de l’espectacle en el seu característic llenguatge analfabet-friendly, amb l’objectiu d’aplaudir la talla intel·lectual de l’exercici de Wismichu, elevar el trolleig a provocació cultural o, en paraules d’una de les hermeneutes: “Habrá que esperar y salir de la caverna, no quedarnos sentados viendo las sombras y las mentiras que están reflejadas de la pel·lícula”. Toca’t els collons.

Que una caterva d’ignorants s’aplaudeixin entre ells és una cosa, però el que ha acabat de motivar aquest article és que m’he trobat amb molts comentadors culturals que, quan no ho compren acríticament, estan absolutament desarmats davant d’un argument que fa així: igual que va passar amb Warhol, Duchamp o Manzoni, ens trobem davant d’una maniobra artística en un llenguatge propi del segle XXI i, si la rebutgem, és perquè som uns reaccionaris passats de moda que no entenem el que està passant de debò. Doncs miri, no. Aquest és un cas paradigmàtic d’una lliçó que vaig tenir la sort de rebre a primer de carrera sota el títol “el malentès de l’avantguarda”, perfectament dissenyada perquè els futurs professionals no féssim un ridícul com el de Wismichu ni aplaudíssim el papanatisme. La idea és molt senzilla: per trencar les regles, primer cal dominar-les.

Un exemple pictòric sobre com testar la validesa d’aquesta fórmula el trobem en els quadres de Picasso, Pollock, Kandinski i companyia. Cada cop que llegim alguna notícia sobre una subhasta milionària, els cunyats del món s’alcen agermanats per bramar “això ho hauria pogut pintar un nen de 5 anys!”. Doncs bé, investigadors de moltes universitats han comprovat una vegada i una altra que no és veritat: els experiments consistien a exposar persones sense coneixements d’història de l’art i de cultures alienes a l’occidental, fins i tot a nadons que encara no sabien parlar, a un conjunt d’imatges que barrejava quadres fets pels mestres de les avantguardes barrejats amb pintures que n’imitaven l’estil, algunes fetes per nens i d’altres per adults. La prova es feia amb imatges amb graus d’abstracció enormes, des de Miró fins a Rothko, on la tècnica és clarament menys obvia. Què va passar? Que quan se’ls preguntava quins preferien, sistemàticament, des de criatures fins a octogenaris de l’Índia que no havien sentit a parlar de Picasso a la seva vida, puntuaven més alts les obres dels artistes consagrats.

Això és així perquè, quan els grans pintors intentaven experimentar, ho feien després d’haver assolit la mestria en les seves disciplines i una gran comprensió de la tradició que els precedia. Fins i tot en els casos més trencadors, aquest saber guiava el seu pinzell, traduint-se en un enteniment treballat del traç, les proporcions, els colors, etc., que, encara que estiguessin subvertint, es conservava sublimat d’alguna manera en els nous experiments. Els nadons que els preferien no podien arribar a la part discursiva, però n’hi havia prou amb la sensual per detectar als mestres de debò. En el cas d’artistes on la tècnica no és tan important i la gràcia rau en el concepte, com l’orinal de Duchamp o les llaunes amb “merda d’artista” de Manzoni, passa exactament el mateix: encara que ens trobem davant d’una provocació, les propostes tenen un plus innovador, suggerent i divertit. El coneixement d’aquests artistes de tota la història de l’art que els havia precedit i de les contradiccions de la cultura del seu moment es filtra per tot arreu en el text, en la posada en escena, en els referents implícits, etc., que, encara que siguin més difícils de detectar a simple vista que la traça dels pintors, són per tot arreu.

Què passa amb Wismichu? La suposada provocació del youtuber recorre a un acudit sobre la dificultat de demanar un entrepà vegetal i intentat dignificar-ho amb una al·legoria a la caverna de Plató. En ple 2018, un tipus que, si té alguna cosa, és familiaritat amb els nous mitjans i referents juvenils, repeteix sense cap gir apreciable un acudit superadíssim i s’encomana a l’analogia més gastada de la història de la filosofia. La banalitat de l’humor, la pobresa de la performance, la mandra en els referents… el malentès de l’avantguarda és per tot arreu on vulguem mirar: Wismichu intenta trencar les regles sense conèixer la història dels grans trencadors de regles i, evidentment, fracassa. Tan costa entendre que les regles es poden trencar malament? El Festival de Sitges ha experimentat associant-se amb aquest individu en comptes de vetar-lo o seleccionar una proposta més elaborada de la mateixa família. Un experiment fallit.