Un viatge intens

30.03.2014

Divendres teníem l’última de les tres cites liederístiques del mes de març, després dels recitals de Werner Güra i Christoph Berner al Palau de la Música Catalana i Nina Stemme i Matti Hirvonen al Gran Teatre del Liceu. Era el torn de Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch, també al Liceu, que van oferir un recital excel·lent en un teatre ple de gom a gom.

Jonas Kaufmann

Han passat deu anys des de l’anterior recital de Kaufmann i Deutsch a Barcelona (aquell cop van interpretar La bella molinera en l’entorn de la Schubertíada) i en aquest temps Kaufmann s’ha consolidat com a un dels més reconeguts recitalistes; no parlem d’un cantant d’òpera que ocasionalment canta lied sinó d’un cantant que es dedica regularment a tots dos gèneres. Pel que fa a Helmut Deutsch és un dels millors pianistes acompanyants que podem escoltar avui dia, amb una carrera de més de trenta anys també com a professor d’interpretació de lied. Afegim a aquests antecedents que l’obra programada era Winterreise, una de les grans obres no ja del repertori de lied sinó que m’atreviria a dir que de la història de la música, i ja tenim tots els ingredients per anar al teatre expectants. I quan s’espera tant és tan fàcil que alguna cosa esguerri la nit! Però no va ser el cas.

El lied, com a gènere de cambra, demana intimitat, i un teatre gran com és el Liceu afegeix una dificultat als intèrprets: han de crear la il·lusió que som a una sala petita. Ahir aquesta il·lusió es va crear, i en les últimes cançons el silenci a les pauses va ser complet (nosaltres, que som tossegosos de mena); encara més, quan es va extingir l’última nota del piano van passar alguns segons abans no arribés l’ovació (nosaltres, que som impacients de mena).

Kaufmann va començar a crear aquesta atmosfera íntima cantant a mitja veu el primer lied, Gute Nacht, transmetent tot el dolor i tota la ràbia del desencís (“Die Liebe liebt das Wandern, Gott hat sie so gemacht”, a l’amor li agrada vagarejar, Déu ho ha fet així) i reflectint en l’últim “an dich hab ich gedacht” (he pensat en tu) tota la tristesa del comiat. Ens va cantar a cau d’orella, va dibuixar arcs impecables desplegant la veu des del xiuxiueig i tornant a recollir-la, va ser enèrgic quan la partitura ho demanava… cal tenir molt bona tècnica per ressaltar tants matissos i alhora sonar tan natural com requereix el lied, per ser expressiu sense caure en excessos. L’acompanyament de Helmut Deutsch va ser ajustat i precís, i amb això no vull dir que fos mecànic, tot el contrari. Va ser precís perquè en tot moment va estar en sintonia amb el tenor, perquè estaven dient tots dos el mateix, perquè quan la veu callava el piano recollia la desesperació del caminant, perquè si la veu ens va conmoure el piano no ho va fer menys; la de Deutsch va ser també una gran interpretació.

Winterreise és una obra que admet moltes lectures; els oients sabem que ens trasbalsarà però no sabem fins que ens hi trobem per on ens duran els intèrprets; no recorrerem ara les vint-i-quatre cançons, però sí voldria esmentar alguns moments per esbossar el camí. El caminant de Kaufmann es negava, és clar, a acceptar la pèrdua, i la seva interpretació d’Auf dem Flusse va ser colpidora. Però també era capaç de riure’s d’ell mateix, i la seva ironia a Die Post va ser per a aquesta cronista un dels moments més impactants, per lúcid, de la nit. La seva angoixa ens va angoixar, i aquí esmento els repetits “ohne Ruh, und suche Ruh” (sense repòs, i cerco repòs) a Der Wegweiser, i ens va deixar glaçats amb la seva força lluitant contra el seu destí a Mut; ens hem de treure el barret davant Müller i Schubert per una banda, “will kein Gott auf Erden sein, sind wir selber Götter” (si no hi ha cap déu a la terra, nosaltres mateixos serem déus) i davant Kaufmann per una altra. Un recorregut, en definitiva, intens, que ens va dur fins a la demolidora Der Leiermann final.

Diu la tradició que després d’un Winterreise no es fa cap propina. No és que les tradicions s’hagin deseguir només perquè ho són, però a la pregunta: perquè no es fan propines? la resposta és una altra pregunta: què es pot cantar després d’un Winterreise? Res. No hi ha res que s’hi pugui afegir després de compartir intèrprets i públic aquest viatge per la solitud i el dolor. I Kaufmann i Deutsch, tan atents als detalls durant tota la interpretació, van acabar la seva actuació amb un detall més: no oferir cap propina. Gràcies.