Un vespre amb Jaume Cabré

16.09.2017

Jaume Cabré ha rebut el premi Trajectòria en el marc de la Setmana del Llibre en Català. L’autor de Jo confesso va conversar amb la periodista Anna Guitart, i la trobada va donar per moltes sorpreses.

Jaume Cabré | © La Setmana

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana ha premiat una figura indiscutible. Dijous passat Jaume Cabré va rebre de mans del president de La Setmana una obra inèdita de Joan-Pere Viladecans. Enguany l’organització ha provat amb èxit un format de talkshow televisiu per escenificar la concessió del Premi Tarjectòria. Cabré ha vist com anaven pujant a l’escenari persones que podien tenir una ressonància especial en la seva vida. La primera sorpresa va ser Aina Clotet, que va debutar com a actriu sent una adolescent a Estació d’enllaç, una sèrie que va guionar Jaume Cabré amb un equip de luxe. L’Aina explicava que es va formar com a actriu entre els 12 i els 17 anys en aquesta estació de la qual, per cert, no vam veure entrar ni sortir cap tren. “Eren guions molt complets, de 100 pàgines, que havíem d’entregar puntualment cada dilluns perquè se’n fes el rodatge”, explicava Cabré. L’exercici del guió televisiu va començar una mica abans, quan Joaquim Maria Puyal el va fitxar per fer de guionista del programa Vostè Jutja, amb el famós Rafecas que interpretava Carles Canut. Cabré va poder deixar la seva feina de professor de secundària a partir d’aquell moment per dedicar-se íntegrament a l’escriptura, alternant la literatura amb el guió televisiu. A diferència de la novel·la, que li permetia meditar amb temps els personatges i els girs la trama, amb el guió va aprendre a treballar amb temps límit. “Vaig descobrir que si tens un temps acotat per escriure un capítol i resoldre un problema, trobes la solució”. Puyal també va fer acte d’aparició per recordar els viatges amunt i avall i les hores que havien fet junts discutint guions i buscant paraules al diccionari: “Una de les experiències més fantàstiques de la meva vida és haver treballat amb el Jaume”, va reblar Puyal.

La Setmana li tenia reservada una altra sorpresa. Un concert a mida del Quartet Gerhard, que es va desplaçar expressament de Basilea per poder assistir a l’homenatge. Li van tocar un moviment d’Anton Webern, el Nocturn d’Eduard Toldrà i una magnífica versió d’El cant dels ocells. Cabré, emocionat, va parlar de la seva relació amb la música. “Els meus pares eren músics i tocaven la Pastoral de Beethoven a quatre mans”, va explicar Cabré. “A casa sempre cantàvem, i molts sopars acabaven amb alguna cantata de Bach. Quan les meves germanes es van fer grans els van començar a rondar els borinots. Quan portaven un xicot a casa, el meu pare, en lloc de fer-los preguntes personals, el demanava si eren barítons o tenors per poder-los afegir al cor si es quedaven a sopar. A casa teníem poca pela però érem molt feliços”.

La darrera irrupció la va protagonitzar Josep Lluch, que a banda de ser l’editor de Proa, havia estat alumne de Jaume Cabré a l’Institut Can Jofresa de Terrassa. Aleshores Lluch escrivia poesia, i una vegada fins i tot s’havia atrevit a mostrar els seus versos al mestre, que se’ls va llegir, benèvol. Lluch va arribar a confessar que en una ocasió fins i tot li havia deixat poemes al parabrises del cotxe. Tanta era l’admiració envers el professor.

“Encara em considero professor de secundària”, va dir en Cabré. “La secundària ha canviat moltíssim i s’ha convertit en la part més dura del procés educatiu”. L’autor recorda els anys en què encara compaginava la literatura i l’ensenyament. Fra Junoy i La teranyina encara els va escriure a les nits, des de les 22h fins a les 2 de la matinada. “Aleshores era un jove de trenta-i-pocs i el cos aguantava, però quan me n’anava a dormir m’emportava els personatges al llit i no aclucava els ulls. Va arribar un punt que vaig decidir que als vespres només llegiria i escriuria de dia”.

Molts anys després, Josep Lluch va tenir el privilegi de ser dels primers lectors de les novel·les de Cabré, primer com a editor de les seves obres infantils a La Galera i més tard com a redactor i editor de Proa. “Recordo que quan Cabré va portar L’ombra de l’eunuc a l’editorial, em vaig endur l’original per llegir-lo al tren que em portava a Terrassa. A mig trajecte, un senyor que seia al meu costat es va aixecar per baixar del tren i em va dir: ‘És molt bo això que està llegint, eh?'”. Va ser per a l’editor la prova del cotó que el text, desproveït del marxamo de l’autor, funcionava sol.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris