Un Vegeta per al segle XXI

5.03.2018

Feia setmanes que no quedaven entrades per a la Dragon Ball Symphonic Adventure que va tenir lloc dissabte passat a l’Auditori Fòrum de Barcelona. Una munió de catalans pujats a la dècada dels 90 es delien per escoltar l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Adrián Ronda, interpretant la banda sonora de la saga creada per Akira Toriyama mentre es projectaven els moments més memorables de la sèrie en una pantalla gegant. Malgrat que Hiroki Takashi, el cantat del tema original, era enunciat com a convidat especial, l’acte va començar amb el veritable reclam, una de les veus que més ha contribuït a la normalització de la llengua catalana: Joan Sanz, és a dir, el doblador d’en Vegeta.

Bola de Drac va ser el buc insígnia d’una generació d’animació japonesa que va conquerir el cor de la jovenalla catalana durant els anys 90. Milers de nens, adolescents i universitaris catalans ens plantàvem davant el televisor per consumir aquest gènere capaç de fer saltar les barreres culturals pels aires a còpia d’espectacle, novetat i, per què no dir-ho, un erotisme tan marcià com magnètic. Dissenyades per genis coneixedors de la simplicitat humana, les cançons introductòries de les sèries esquivaven les funcions superiors del cervell per impactar directament en els centres de plaer primaris. Ens vam passar la dècada cantant lletres ridícules a ple pulmó.

O no eren tan ridícules? La risibilitat d’una cançó depèn d’uns costums que Bola de Drac i companyia estaven dissenyades per superar. Tots coneixem l’efecte alliberador de l’anglès: des de dignificar la lletra més carrinclona fins a congratular els cretins que moririen si sabessin que el running és el mateix que córrer, parlar amb la llengua universal envernissa qualsevol imbecil·litat amb l’aura de les importacions de luxe. La televisió catalana va néixer amb l’objectiu de fer de contrapès a aquest halo daurat i els dibuixos havien de ser la punta de llança: “si aquest paio que llença rajos d’energia capaços de destruir muntanyes parla un català perfectament normatiu… el català mola”. I tant que molava.

Avui, tot això ha canviat. En un entorn digital, el consum audiovisual s’ha fragmentat fins a convertir el poder prescriptiu de TV3 en una ombra del que va ser. Els continguts arriben als ulls dels joves a través de canals on el català és inexistent i que es defineixen pel seu grau de compartibilitat, incentivant d’aquesta manera l’ús de llengües com més massives millor. A tothom li agraden els likes. El resultant és que els nens i adolescents saben més català que mai gràcies a l’escola, però és més difícil que el facin servir per cantar una cançó estúpida que als 90.

És per això que el clima polític contrari a la llengua que s’està alimentant és fins i tot més perillós del que els defensors fervents de la immersió solen explicar. Enganyats per la bona salut del català a Internet en àmbits com ara la Viquipèdia o el consum periodístic, s’ignora que l’entreteniment audiovisual de masses, que és sense cap mena de dubte el plat principal de la dieta cultural d’infants i joves, és un desert per a la llengua de Pompeu Fabra. L’animació japonesa, sense anar més lluny, ara es consumeix subtitulada en castellà per canals independents a través dels quals arriba més ràpidament. Per no parlar dels youtubers. Casos d’èxit per a la normalització com ho va ser Bola de Drac suren en l’imaginari col·lectiu, però hem d’acceptar que les condicions analògiques que els van fer possibles ja no existeixen: als mòbils i les tauletes de la nova generació, la probabilitat d’escoltar un malvat titllant el seu enemic de “mico filós” en un producte per a majors de 10 anys, és zero. El problema no és només que a l’escola no es poden fabricar els nous Vegetes que el català necessita, sinó que, amb l’actual estat de la televisió pública, no es pot enlloc. Però resulta que se les volen carregar totes dues. Com deia la mítica cançó a la tornada: “El món pot ser només una runa / això no ho consentirem”.