Un turc anomenat Nuri Bilge Ceylan s’emporta sense oposició la Palma d’Or

27.05.2014

El jurat de la Secció Oficial la 67a edició del Festival Internacional de Cinema de Cannes, presidit per la realitzadora Jane Campion, ha dictat un palmarès repartit que ha intentat acontentar a totes les pel·lícules favorites. 

Foto dels premiats.

Nombroses pel·lícules podien aspirar a premi enmig d’una edició notable i podríem dir que les pel·lícules més destacades han obtingut alguna mena de reconeixement. Crec que s’ha fet justícia al distingir “Winter sleep” del turc Nuri Bilge Ceylan amb la Palma d’Or, ja que es tracta d’un film senzillament magistral que, com avançàvem en les primeres cròniques del certamen, ja ens va deixar una empremta inesborrable.

Nuri Bilge Ceylan és un vell amic del festival francès, on ha participat en múltiples ocasions, i també és un bon conegut dels més cinèfils, ja que hem tingut la gran sort de què les seves pel·lícules s’han pogut veure amb regularitat i periodicitat als nostres cinemes. Aquest important guardó, certificat també pel premi de la crítica internacional FIPRESCI, se suma a un admirable llistat de guardons en el mateix certamen francès gràcies a pel·lícules com “Once upon a time in Anatolia”(2011); “Tres monos” (2008) o “Uzak” (2003) El llarg hivern de la vida “Winter sleep” és una superba pel·lícula de tres hores de durada centrada, bàsicament, en la vida d’Aydin, actor jubilat que regenta un hotel per turistes estrangers en una zona rústega d’Anatòlia. Aylin és també d’un columnista d’un diari que està casat amb una dona més jove i que acull també temporalment a la seva germana separada. Un simple incident amb els seus miserables llogaters sembla prendre foc a una metxa de ressentiment que no pararà d’encendre’s per fer emergir també un soterrat conflicte social. I quan s’albira el llarg hivern de l’estepa anatòlica, es disposa a marxar cap a Istanbul com sempre, com una fugida, escapant del seu entorn, amics, familiars i els seus ancestres.

La pel·lícula teixeix un complet mosaic humà al voltant d’aquest hoteler envellit, de caràcter intractable i arrogant, fet a base d’encontres progressivament carregats de retrets en què el petulant i vanitós protagonista comença a copsar com el perceben els més propers. Es tracta d’una obra cuinada a foc lent, de ritme sostingut, perfectament mesurada, aparentment distesa i intranscendent – alguns en dirien avorrida -, però que gradualment va creixent i es va densificant amb diferents capes i estrats que afegeixen complexitat i transcendentalitat, sobretot per la vida superficial de l’altiu protagonista principal, fins al punt que acaba per emmudir-nos gràcies a la seva bellesa, humanitat i sensibilitat.

El cineasta turc és capaç de crear moments antològics amb llargues seqüències en interiors domèstics amb un domini exhaustiu dels enquadraments i la seva composició així com una solvència increïble en l’escriptura dels diàlegs i un inusual magisteri per controlar el temps de les situacions. Així, un seguit de trobades de recolliment a la vora del foc, en escenes il·luminades per les pampallugues de crepitar de les brases, en què els protagonistes successivament es confessen i se sinceren en llargues converses, aconsegueixen una rara intensitat, una increïble profunditat, una serena melancolia i una força emocional senzillament trasbalsadora.

L’arrauxat talent del jove Xavier Dolan es fa mereixedor del Premi del Jurat ex-aequo El jove talent canadenc de només 25 anys Xavier Dolan entra per primera vegada en la Secció Oficial del Festival de Cannes amb la sumptuosa pel·lícula “Mommy”, després d’haver participat com un huracà en la secció paral·lela “Un certain regard” amb “Lawrence anyways” l’any 2012, i és coronat amb el Premi del Jurat ex-aequo al costat del veterà inconformista i irredempt Godard. “Mommy” és un tempestuós melodrama familiar centrat en la vida impossible d’una mare vídua que recupera la custòdia del seu fill hiperactiu afectat d’una patologia de comportament agressiu després d’un període d’internament. Una vida tan convulsa i problemàtica que arriba fins al punt que anul·la qualsevol possibilitat de reeixir d’una dona ja madura. Una història de resistència d’una mare soferta i abnegada, una moderna heroïna sacrificada, que comptarà a l’ajuda d’una misteriosa veïna, una estranya benefactora, incorporant miraculosament una precària estabilitat. “Mommy” és una pel·lícula elegantíssima, brillant, majestuosa, i que és projectada en l’inaudit format petit 1:1 que s’ajusta en el seu constrenyiment a aquesta història tan física, corpòria i emocional. Un ús de format reduït que provoca un moment esplèndid quan el format s’expandeix, com forçat pel jove protagonista, per reproduir i encomanar un moment pletòric de felicitat i alegria.

El veterà cineasta Jean-Luc Godard rep finalment un guardó del festival francès El veterà realitzador francès Jean-Luc Godard ha competit enguany en la Secció Oficial amb el seu darrer experiment audiovisual “Adieu au langage”, tot i que va renunciar a assistir al festival fent un malfet gens escandalós als directius de Cannes. I aquest reconeixement tardà que comporta el Premi del Jurat ex-aequo, al costat del jove Xavier Dolan, tampoc l’empès a un realitzador tan provocador i transgressiu com Godard a trepitjar la catifa vermella de les celebritats. L’experiència visual i sonora que desprèn el relat calidoscòpic de Godard “Adieu au langage”, rodat amb un bromista 3D, ha estat senzillament meravellosa. No cal trencar-se les banyes per intentar desenredar el nus godardià i troba un sentit enmig d’una cataracta d’imatges on unes neguen el sentit a les altres. La seva simfonia d’imatges i sons és un desarticulat però fascinant flux incessant i frenètic d’imatges entretallades. Una riuada cabalosa carregada de profusió de cites, de diàlegs declamats, d’homenatges, de jocs visuals amb els enquadraments i els formats, de sotragades, de repeticions, de fragments ficcionats, de trossos de pel·lícules velles, d’imatges documentals, d’imatges virades, de personals reflexions sobre la història i el present, o sobre la mateixa condició de les imatges.

La maledicció bíblica de “Leviathan” s’emporta el Premi al millor guió El rus Andrey Zvyagintsev obté un nou guardó després del premi obtingut per “Elena” el 2011 en la secció “Un certain regard” del certamen francès. Ara aconsegueix el guardó al Millor Guió per la seva gran tragèdia russa banyada en litres de vodka “Leviathan”. Andrey Zvyagintsev dirigeix una impressionant pel·lícula que narra el recorregut vital d’un pobre home presidit pel fatalisme, una història sobre la malastrugança d’un home i de la seva família. Un itinerari encaixonat temporalment entre dues sentències judicials dictades, tant fredes com implacables. Una existència viscuda com una vella maledicció bíblica, d’ antigues premonicions d’un cataclisme. Les imatges de l’esquelet d’una balena o de vaixells ancorats i degradats pel temps són una imatge recurrent que actua com a metàfora d’aquesta pel·lícula sobre la derrota i la desgràcia. La demolició de la casa del protagonista, un dels moments més escruixidors de la pel·lícula i filmat des de l’interior de la casa, és la imatge definitiva sobre una pel·lícula de ruïnes físiques, però també personals i, fins i tot, morals.

La mirada documental de “La meraviglie” d’Alice Rohrwacher s’emporta el Gran Premi del Jurat. Dins de la Secció Oficial s’ha presentat “La meraviglie” de la directora italiana Alice Rohrwacher centrada en una família que viu voluntàriament al marge del món en una masia allunyada amb un estil de vida absolutament alternatiu i d’economia autosuficient. Però no és un film bucòlic sobre les excel·lències de la vida rural en règim de comuna com a expressió màxima de vida en llibertat fora del sistema. La directora aconsegueix el mèrit d’aproximar-se a aquesta família atípica d’inadaptats socials reflectint algunes contradiccions que la desestabilitzen. El patriarca és un alemany de trets autoritaris que tracta a les seves pròpies filles com a mà d’obra esclava però que alhora vol també preservar al preu que sigui l’esperit àcrata. Predomina una mirada quasi documental, plena d’immediatesa i autenticitat, a la vida autàrquica d’aquesta família-cooperativa. També sap treure un profit majúscul de les inquietuds i dilemes de les dues filles més grans al creuar el llindar de l’adolescència. Una feminitat puixant que es revela a través de l’admiració per trets de la societat establerta com poden ser les cançons ballables de la ràdio i, sobretot, de l’atractiu que exerceix sobre les noies un programa de televisió que dóna peu al títol de la pel·lícula.