Un teatre en perill d’extinció

11.03.2014

Diuen que en època de crisi s’aguditza l’enginy i per tant apareixen les formes menys convencionals de fer teatre. A casa nostra han sorgit nous espais però en general els espectacles són poc transgressors, s’experimenta poc. De fet cal fer un petit viatge enrere, cap als Radicals del Teatre Lliure capitanejat per Àlex Rigola, per trobar una autèntica finestra oberta al llenguatge escènic contemporani.

 

Club Fernando Pessoa | © Jordi Bover

El cert és que tot i l’aposta d’Àtic 22, una sala que en el seu primer any de vida ja s’ha tornat del tot imprescindible, hi ha un tipus de teatre, el postdramàtic, que està desapareixent del panorama teatral. Espectacles que, com deia Jofre Font en un reportatge de l’Ànima, escapen de la típica estructura de plantejament nus i desenllaç. Per sort teatres com La Seca Espai Brossa s’han sumat a l’Àtic 22 per evitar l’extinció d’aquestes escenes.

La companyia Sociedad Doctor Alonso neix com un espai per a la creació, la formació i la reflexió al voltant del fet escènic. Eren un dels habituals dels Radicals del Lliure on van presentar espectacles com Volum 2 i Club Fernando Pessoa, que es pot veure actualment a La Seca. L’obra presenta un grup de solitaris que busquen refugiar-se del món que els ha tocat viure i es troben en aquest petit, desolat i ridícul club de fans de l’escriptor portuguès.

Em trobo amb Sofía Asencio, fundadora de la companyia junt amb Tomàs Aragay, al bar del teatre, l’endemà de la reestrena. M’explica que el muntatge va sorgir després d’una classe d’Aragay a l’Institut del Teatre al voltant del Llibre del Desassossec de Pessoa. “Després, continua Asencio, ens va fer llegir-lo, va extreure’n alguns fragments i vam començar a improvisar amb els textos fins que vam optar per analitzar paraula per paraula, i ens vam adonar que funcionava”. M’explica que en cap moment pretenien recrear el seu món, adaptar pas per pas l’obra, ja que per això és millor llegir-se el llibre. Van triar Fernando Pessoa perquè creuen que actualment necessitem més que mai la seva mirada lúcida i crítica amb la societat. També l’humor, que segons Asencio neix del distanciament amb el qual el portuguès observa la realitat.

El muntatge ens posa cara a cara amb el més ridicul i absurd de l’existència humana, com la tendència a sobreanalitzar-ho tot, a resumir les expressions artístiques amb múltiples i absurdes interpretacions. “Pessoa no és més que una excusa per parlar del llenguatge i l’acció, motors de Doctor Alonso” explica Sofía. L’espectacle busca portar el públic a la introspecció, se’l convida a analitzar la frase amb els protagonistes. De fet cada espectador trobarà a la seva butaca el text “Cuantas veces yo mismo que me río de semejantes seducciones de la distracción, me encuentro suponiendo que sería bueno ser célebre, que sería agradable ser mimado, que sería brillante ser triunfal”.

Fernando Pessoa

Com altres peces de la companyia, Club Fernando Pessoa pretén situar-se entre la presentació i la representació. “Si només fos presentació,-diu Sofía Asencio-, el que sortiria és el joc i seria massa lleuger i si només és representació, el públic entra, seu i se’n va. Aquesta frontera tensa més a l’espectador i aporta un equilibri entre el fet poètic i l’acció immanent, que podria ser més performativa. És una altra manera de relacionar-se”. Alhora converteix els actors en no-personatges, són intèrprets d’una peça i habiten l’escenari en present juntament amb el públic.

“Doctor Alonso llença preguntes que permeten a l’espectador reflexionar sobre ell mateix, no li dóna respostes” explica Tomàs Aragay. També situen al centre allò perifèric, com amb La naturalesa i el seu tremolor, que van presentar aquest estiu al Festival Grec. Un recorregut filosòfic on els intèrprets són el públic i l’espai escènic els carrers més amagats de Barcelona. Aragay i Asencio tenen molt clar que l’espectador ha de deixar de ser un simple receptor de discursos i passar a formar part i fins i tot modificar la peça. Malauradament aquest tipus d’espectacles de creació contemporània són cada cop més residuals i difícils de veure. És cert que (en principi) no són per a tots els públic i cal omplir la nevera, però potser ja és hora que ens adonem que aquest camí ens pot portar a la mediocritat. És això el que volem?