Un sonet inèdit de Carles Riba

La revista digital Veus Baixes presenta el seu número 2, amb un poema inèdit de Carles Riba i dossiers sobre clàssics grecollatins i sobre poesia satírica. Gabriel de la S. T. Sampol ens presenta les circumstàncies d’aquest poema de joventut de Carles Riba.

Un jove Riba que encara no havia complert els disset anys dedicà aquests versos a la seva cosina germana Núria Surribas i Bracons, amb motiu de la seva primera comunió. Hem conegut aquest sonet per la senyora Maria dels Àngels Surribas, neboda de la dedicatària, que el conserva entre els papers familiars.

Es tracta, evidentment d’una poesia de circumstàncies d’un autor molt jove, encara en formació, però amb un gran domini del vers. Té l’interès, evidentment, de ser un testimoni germinal de la potència lírica posterior de Riba.

Aquest sonet, el podem incloure sens dubte dins l’estètica modernista, més concretament decadentista. El to i l’estil és molt semblant a les poesies que conservam d’aquests anys, com és el cas, amb el canvi d’amor diví per amor humà, dels versos «A Lola» o la sèrie «Dotze damisel·les: Sonets galants a l’Amor».[1] I sobretot hi trobam semblances amb «Oh, la selva florida no té aromes per mi…»,[2] una versió lliure o, si es vol, una variatio amb robes decadentistes de passatges del Càntic dels càntics.

Transcrivim diplomàticament el text i n’adjuntam una reproducció.

Per la Primera Comunió

de ma cosineta Nuria Surribas.

Les vèrgens totes blanques d’Amor son freturoses.

d’Amor qu’es tant més dolça quant mès lo cor encén,

y càndides somíen besades ardoroses

qu’en sos Festins magnífichs rebràn d’un Rey potent.

Avuy que se son fetes pêl gran Festí les crides

de resplendors novelles lo cèl apar mès blau;

les vèrgens totes blanques venen de flors guarnides,

y s’obren espayoses les portes del Palau.

La Taula n’es daurada, la Taula n’es brillanta;

prop d’ella un chòr angèlich polsant les harpes canta

y uns ràms d’eternes roses escampen suau olor;

les vèrgens totes blanques hi van amb ayre extàtich;

lo Rey de llurs ensomnis acull·les majestàtich

y Pà’ls hi don de Vida besantles plè d’Amor.

Barcelona. Maig 1910.

C. Riba Bracóns