Un segle a Viena al LIFE Victoria

23.11.2015

Divendres 20 de novembre va començar a Barcelona la tercera edició del festival de Lied LIFE Victoria, que per segon any se celebra al Recinte Modernista de Sant Pau. Els protagonistes van ser la mezzosoprano Christianne Stotijn i el pianista Joseph Breinl i, dins del New Generation Program, el baríton Sebastià Peris i el pianista Jesús López Blanco.

Concert Christianne Stotijn i Joseph Breinl -Foto: Montse Esteba

Concert Christianne Stotijn i Joseph Breinl -Foto: Montse Esteba

El programa del primer dels cinc concerts del festival ens portava a Viena. Christianne Stotijn i Joseph Breinl havien triat la Viena de primers del segle XIX amb Franz Schubert, la del final d’aquest segle amb Gustav Mahler i els anys finals de la primera dècada del segle XX amb Alban Berg. Per la seva banda, Sebastià Peris i Jesús López Blanco van triar Lieder de Johannes Brahms, que ens portaven novament a Viena, aquest cop als anys seixanta del segle XIX, i de Maurice Ravel, definitivament allunyat d’aquesta ciutat. Els diferents compositors ens parlaven també de diferents maneres d’entendre el Lied, amb un recorregut molt complet: amb Schubert, és un gènere que es canta a casa; Brahms aconsegueix fer-li un lloc a les sales de concert; Mahler l’entèn com a gènere simfònic (és com si tota l’orquestra estés continguda al piano); amb el cicle de Berg, la cançó s’acosta per primer cop a l’atonalitat i el de Ravel la presenta com a música pel cinema (tot i que el projecte fos, en aquest cas, un projecte frustrat).

Sebastià Peris i Jesús López Blanco tornaven al festival després d’haver participat l’any passat en les masterclasses d’Adrian Thompson i Iain Burnside. Dels tres Lieder de Brahms que van triar per començar, dos eren ben coneguts i ben difícils tant pel cantant com pel pianista, Von ewiger Liebe i Die Mainacht; s’ha de valorar positivament la seva gosadia. Sebastià Peris va mostrar una veu maca mentre es va mantenir a les parts central i baixa però no va poder controlar correctament els aguts. Amb el temps ho corregirà, és més important el fet que canta amb expressivitat, tot i que hauria de polir algun detall d’estil (és només un detall però un sospir és més puccinià que brahmsià). Jesús López Blanco, per la seva banda, va estar atent al seu cantant i àgil per autocorregir-se (ai, els nervis!). El breu cicle Don Quichotte à Dulcinée, de Ravel, va funcionar molt millor. El piano va sonar més precís i el volum més ajustat i l’entesa entre tots dos intèrprets va ser bona. Sebastià Peris va cantar més relaxat, més còmode amb la tessitura. Una prova del seu bon gust va ser la contenció a la darrera de les peces, la Chanson à boire, i és que no és fàcil trobar el punt d’equilibri a la taverna.

Abans de parlar de la interpretació de Christianne Stotijn hauríem d’anar al final del recital. Després de cantar Scheiden und Meiden i abans d’Urlicht, que era la darrera cançó del programa, la mezzosoprano es va adreçar al públic dient que com podíem veure estava embarassada (està de sis mesos), que durant tot el dia s’havia trobat malament, que estava contenta d’haver pogut cantar finalment però que, si li permetíem, havia de donar per acabat el recital en aquell punt. Aquest sobtat final que, evidentment, vam acceptar sense queixes (i agraïts perquè havia fet l’esforç de cantar i ens havia estalviat la desil·lusió d’una cancel·lació) explica la irregularitat de la seva actuació, molt més reeixida en la segona part que en la primera, amb Schubert, on la interpretació no va passar de correcta. L’excepció va ser Der Zwerg; la narració és el punt fort de Christianne Stotijn i així ho va demostrar amb la pertorbadora història de la reina i el nan.

Després de la pausa era el torn de Berg i les quatre cançons del seu opus 2. L’vellutada veu de Stotijn va sonar més alliberada i més flexible i la seva versió del fosc cicle de Berg va ser molt estimable, des de la primera cançó, Schlafen, Schlafen, nichts als Schlafen, fins a l’última, Warm die Lüfte, tancada amb un Das macht die Welt so tiefschönimpecable. Joseph Breinl, que ja havia mostrat la seva categoria amb Schubert, tocant amb sobrietat i adaptant-se tan bé com era possible a les peculiaritats acústiques del Pavelló Sant Rafael, va estar excel·lent en aquest grup de cançons. Mahler va ser el millor de la cantant, novament en el seu paper de narradora; les cançons de Des Knaben Wunderhorn li escauen molt bé i les coneix perfectament i així va oferir moments estremidors a Zu Straßburg auf der Schanz (excel·lent un altre cop aquí Joseph Breinl), Das irdische Leben o Nicht wiedersehen! El LIFE Victoria ha tingut aquest any un inici un xic accidentat però aquestes coses passen i amb el temps queden com una anècdota; malgrat tot va ser un bon concert, especialment a la segona part, ens quedem amb això.