Un Sampler de “hits”

16.05.2017

El cicle Sampler Sèries va enfortir els llaços entre l’Auditori i l’Arts Santa Mònica amb un concert doble de Nou Ensemble i Frames Percussion, que tancava el duo d’Axel Dörner i Ramon Prats. La primera part, de la qual se n’encarregàven els integrants de Nou Ensemble, Myriam García Fidalgo, al violoncel, José Pablo Polo, a la guitarra, David Romero-Pascua, clarinet baix i Carlota Càceres, percussió; consistia en una revisió de hits i enregistraments de música pop més o menys explícita.

Frames Percussions

Frames Percussions

La primera de la obres era Ritual I :: Commitment :: BiiM, de Jessie Marino (1984). Era una obra d’extrema senzillesa constructiva, tot just el diàleg entre el tambor i la llum que surt del propi cos del tambor. Al principi, la llum i el so convergien, però a poc a poc anaven separant els seus camins, fins que a la que seria la seva tercera part, la llum arriba a avançar l’emissió sonora. La segona, encara no anomenada, consistia en la reproducció d’un èxit -per a mi irreconeixible- però que bé podrien ser els Backstreet Boys o els N’Sync. Tot i que la interpretació va ser tan asèptica com sembla que exigeix ​​l’obra, la seva primesa i esquelètica construcció no prometia molt més que el que allà es va exposar.

La següent obra del programa, de Camilo Méndez Sant Joan (1982), va ser Volpi / Formentera, on es va explorar en micropeces les sonoritats de guitarra elèctrica i el clarinet baix. La fricció de les cordes de la guitarra era imitat pel clarinet baix, que va acabar atraient gran part de l’atenció precisament per l’abandó de la seva sonoritat habitual. La construcció estava basada, fonamentalment, en el joc entre la continuïtat del pla sonor i petites incursions en ell. Excel·lent treball el del duo entre Polo i Romero-Pascual, amb gran atenció a les micromodificacions del color.

La tercera peça va ser l’estrena absoluta d’Alberto Bernal (1978), amb Ritratto senza voce – Billie Holiday. L’obra consistia en el treball tímbric de diferents instruments de percussió en un accelerant creixent. Mentre es projectava la imatge de Billy Holiday i en grans lletres el text de “Strange fruit”, l’himne contra la violència cap als negres. Musicalment, va ser l’obra més interessant d’aquesta part del concert, amb un excel·lent treball de la conservació de la tensió amb el manteniment del pols i el treball d’aprofitament de les ressonàncies de les esquelles. No obstant això, no es va aconseguir un veritable diàleg amb la imatge de Holiday i els discursos del visual i del sonor no van arribar a convergir.

També d’estrena es va vestir Germán Alonso (1984) amb Ever get the feeling you I’ve been cheated?, que és una obra que treballa el popurri des del seu inici amb la marxa imperial de Star Wars i electrònica que imitaven sonoritats típiques del heavy metal. El treball amb els instruments tradicionals va ser de tipus efectista i no acabaven d’aconseguir establir relacions fructíferes entre ells. L’electrònica (a mig camí entre Masonna i el treball vocal de “it ‘s gonna rain” de Steve Reich, per exemple) que irrompia en l’obra només va dialogar en sentit emfàtic amb el clarinet baix, potser la veu més aconseguida.

El refregit entre pop i “música acadèmica” va arribar amb Born to be wild de David Lang (1957) (i Steppenwolf) que més que una obra en sentit estricte es va tractar d’un arranjament del famós gran tema que va omplir de somriures a nostàlgics i a mi em va fer sospitar -com em passa sovint- que no he de ser tan nostàlgica com s’esperava, ja que em va semblar predictible i sense especial gràcia, malgrat l’esforç de Càceres en la seva interpretació de fer d’allò alguna cosa interessant.

Carolyn Chen (1983) va presentar la seva Adagio, una obra que obre grans preguntes teòriques. Es tracta d’una negació de l’escolta al públic. Els tres intèrprets-performers escolten Bruckner en uns cascos i gesticulen el que se suposa que exigeix ​​el so. La tutela de l’escolta que els imposa i la reducció del que passa en els auriculars a les seves cares que gesticulen seguint estereotips són els dos trets que defineixen aquesta proposta, tot i que precisament l’estereotípia limita les seves possibilitats: no acaba de ser radical i cau en la possible identificació entre el que sona i un cert afecte que es transmet. Ningú somriu de forma tan exagerada escoltant música.

A Gagliarda, de Francesco Filidei (1973), el cello es convertia en un instrument de percussió. Llàstima que no ho radicalitzés: els moments de fregament de l’arc semblaven trets d’un altre món. Aquesta primera part es va tancar amb 1,2. 1,2,3,4 de Gavin Bryars, en què cada intèrpret, amb els seus cascos, anava tocant fragments de hits de Mozart, Juan Luis Guerra, The Beatles o el clàssic de “Las mañanitas”. Es tractava, sembla, d’una visita a Europeras 3 & 4 de Cage en versió quartet, on l’interessant és l’absència de relació entre intèrprets i construcció musical.

La segona part va estar dominada per complet per Le noir de l’etoile, de Gerard Grisey, (1946-1998) que es tocava per primer cop a Barcelona. Els integrants de Frames percussion, que es van col·locar creant un semicercle en què el públic quedava al centre, van donar compte d’una delicada interpretació, fent gala d’un gran treball de contenció de les forces dinàmiques i de plasticitat del tempo. Aquesta obra qüestiona alguna cosa que està en el cor mateix de la filosofia i de la música (que es van separar de forma violenta en el Renaixement), a saber, com sona l’univers. Aristòtil ens explicava que l’univers eren unes esferes que estaven en contacte entre si i que, en fregar-se, emetien un so. Era l’harmonia de les esferes. El de Grisey és un univers ple de llums i intrigues, que torna a aquesta pregunta que es feien els grecs en mirar al cel i ens la retorna als oients, que abandonem la sala desitjant que alguna cosa de l’univers que ens acompanya sonés, d’alguna forma, com Grisey proposa.