Un relat per a les segones avantguardes

El Museu Nacional d’Art de Catalunya enceta un projecte ambiciós de (re)escriptura del relat sobre l’art català de la postguerra

El Museu Nacional d’Art de Catalunya enceta un projecte ambiciós de (re)escriptura del relat sobre l’art català de la postguerra que ha de marcar l’ampliació de les col·leccions exposades. Per impulsar l’intercanvi d’idees sobre aquesta nova historiografia s’ha aliat amb l’Ateneu Barcelonès, que acollirà una taula permanent de debat. Barbara Marchi ens explica com va anar la primera sessió, presentada per Pepe Serra i amb la intervenció de Jordi Ibáñez, Albert Mercadé, Àlex Mitrani i Manel Guerrero.

Rafols-Casamada-Can-Framis-2016-590x315 copy

La presentació de Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya, deixa ben clara la volada de la taula permanent, que vol fomentar la creació d’una sòlida narrativa sobre l’art de la postguerra per fer-ne l’eix vertebrador d’una futura ampliació del Museu, que ara es veu obligat a tancar el seu recorregut expositiu amb el Dau al Set. La fita és considerable, sobretot tenint en compte la conjuntura econòmica actual, però s’ha de posar en marxa mentre famílies i col·leccionistes encara poden ajudar a fer realitat aquestes col·leccions i a enriquir la pluralitat d’aquest relat. Un relat respecte al qual, insisteix Pepe Serra, el Museu Nacional vol ser senzillament un facilitador, com testimonia la decisió de col·laborar amb l’Ateneu Barcelonès, espai de debat per excel·lència al cor de la ciutat.

Toca a Jordi Ibáñez donar el tret de sortida d’aquesta primera taula sobre nusos i sortides de la historiografia de l’art i enfoca el tema des de la perspectiva de l’estètica que li és més pròpia, indicant alguns conceptes que l’historiador ha de tenir en compte. Parla de la nostàlgia, component imprescindible de la construcció narrativa dels historiadors, sempre enyorats de l’època que els ocupa i de la qual volen desvelar el misteri amagat. Segueix amb la contextualització de les obres i vinculació amb el lloc d’origen perquè no perdin part de la seva funció, una consideració –diu Ibáñez– que obliga a veure els museus només com a un dels paisatges de l’art i no l’únic. Hi afegeix la desmaterialització de l’art, sempre menys formada per objectes tangibles i més apta a ser interpretada amb llibres que amb exposicions.

Amb una mirada historiogràfica Albert Mercadé precisa que és preferible parlar, no tant d’art de la postguerra sinó de segona avantguarda, la d’uns artistes que volen defugir un panorama desolador, però que no manifesten el grau de ruptura dels creadors de la primera avantguarda envers el Noucentisme, sinó que recuperen un estil anterior, si bé d’avantguarda en el seu moment. Segons Mercadé, l’etapa de la segona avantguarda és clau a Catalunya, com ho són el Modernisme, el Noucentisme, l’avantguarda o el postmodernisme, però se li van dedicar menys estudis i recerques perquè és més incòmoda i no sabem on col·locar-la. El seu lloc és el Museu Nacional? El MABCA? La falta d’estudis contrasta amb la riquesa d’aquests anys, encara molt inexplorats, tot i que existeixen contribucions importants, com la recuperació d’Àlex Mitrani de certa figuració o el congrés sobre “la modernitat cauta” promogut per la Universitat Pompeu Fabra. Mercadé recorda que els congressos són claus i que als anys noranta el Noucentisme es trobava en una situació semblant de desconeixement abans del congrés i la consegüent exposició organitzada per Mercè Vidal, Alícia Suàrez amb la col·laboració de Martí Peran. Per això, calen aquestes cites, sempre que s’obrin també a la mirada internacional.

Àlex Mitrani afegeix que és important que els nous estudis vinguin des de la perifèria i des de museus petits que han de col·laborar a crear relat de la postguerra, avui oblidat entre una historiografia anterior molt consolidada i una contemporaneïtat que s’ha definit a si mateixa negant el passat. Al rebuig, hi contribueix el fet que la majoria dels creadors ja s’hagin mort i també la component ideològica que ens allunya dels anys del franquisme. Omplen aquest buit historiogràfic iniciatives com l’exposició Campo cerrado, actualment al Museo Reina Sofia, on la presència d’historiadors i artistes catalans és considerable. El grup de recerca Teoria i crítica de les Arts a Catalunya, València i Balears hi contribueix amb l’objectiu de definir les característiques pròpies de la modernitat a Catalunya –l’esmentada “modernitat cauta”­– i de vincular les arts plàstiques amb l’arquitectura, la literatura, el disseny i el pensament. Són enllaços imprescindible per comprendre una època de gran tensió política, la del franquisme, on el rebuig ideològic interfereix en la valoració de la producció artística.

L'Ateneu ha acollit un debat per repensar el futur del Museu Nacional d'Art de Catalunya | Foto Núria Benaiges

Confirma l’existència d’aquest recel Manel Guerrero, convençut que l’art d’aquesta època incomoda els artistes, les famílies, el mateix MACBA i el Departament de Cultura. Com a institució, només el Museu Nacional se n’està ocupant, per exemple, amb la recent exposició dedicada a l’art català entre 1950 i 1970. Guerrero recorda que parlem d’anys marcats per l’exili, ja sigui físic o interior, que afecta la majoria dels creadors, almenys fins a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A més, subratlla que el relat d’aquesta temporada fosca té antecedents cabdals. Un d’ells és Juan Eduardo Cirlot, un personatge que també va incomodar i que ara amb la distància recupera una nova dimensió. Un altre antecedent, amb una mirada diferent i nacional, és Alexandre Cirici Pellicer. A partir d’aquests referents, falta encara construir el relat de nombrosos artistes i també de figures que van fer de pont entre diferents iniciatives: Joan Prats, Català-Rica, fotògraf d’artistes i arquitectes, o Ricard Giralt Miracle, que en va ser el dissenyador. Aquestes i altres recuperacions s’han de fer, segons Guerrero, a partir d’una malla territorial. El Museu Nacional no ha de ni vol monopolitzar el relat historiogràfic i ha de poder comptar amb Mataró, Granollers, Banyoles… Tots aquests centres han experimentat brots artístics que no s’han de llegir com a aparicions aïllades i han de participar de la narrativa. La col·laboració de tothom ajudarà a crear un relat múltiple.

Pepe Serra es mostra d’acord amb els ponents. El director reitera que el Museu Nacional és el mediador d’un relat historiogràfic que han de plasmar especialistes de tot el territori que treballin conjuntament.

 Molta feina per fer

Arran de la intervenció des del públic d’un encoratjador Pepe Corredor-Matheos que veu una nova tongada d’historiadors capacitada per reescriure aquesta etapa, Àlex Mitrani tanca el debat definint el pla de treball de les taules permanents. L’objectiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya és fomentar la creació d’una base de dades col·lectiva per localitzar artistes i obres; cartografiar la tasca de recerca de les universitats i altres centres; facilitar les interaccions amb els creadors, les famílies i els col·leccionistes per tal de detectar els casos de perill de desaparició patrimonial; plantejar una futura programació que inclogui exposicions, publicacions, estudis. Finalment, el Museu Nacional s’ofereix com a l’espai físic on materialitzar aquest relat a través d’una col·lecció d’obres d’art permanent.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació