Un reconeixement

19.12.2018

Des d’aquesta setmana, el Museu Nacional d’Art de Catalunya s’ha estès. Ara la seva col·lecció permanent ja no s’acaba a finals de la guerra civil espanyola, sinó que dura fins als anys 60 i pretén allargar-se fins als 80. Això vol dir que al final de la secció d’art modern hi veiem obres fetes fa relativament poc, cinquanta o seixanta anys enrere aproximadament, fet que suposa que encara som a temps de reconèixer a nivell general la feina d’uns quants artistes vius, com la d’Amèlia Riera, que ja té 84 anys. De la resta, la majoria ja no hi són.

Però la sensació en passejar dilluns per les dues noves sales d’art de postguerra i segona avantguarda despertava alguna idea més. Espera, moltes d’aquestes obres em són familiars. Allargant el límit de temps de les seves sales, el MNAC s’ha relacionat d’una manera molt directa i subtil amb altres espais i investigadors de Catalunya que estan fent una tasca importantíssima de recuperació de l’art de la postguerra. A tots ells cal reconèixer-los l’esforç de mantenir la flama viva mentre no tenim un Museu Nacional amb tots els recursos que es mereix, com explico detalladament a l’article “MNAC, a la recerca d’un museu normal”.

Són persones que han vist que calia posar llum sobre una història artística que s’havia quedat només amb uns quants referents –Tàpies com a gran exemple, o Miró– i havia deixat enrere un panorama molt més ric que calia documentar. Diré noms i seré injusta, perquè Catalunya està plena d’investigadors que no reben la visibilitat que es mereixen. Però les obres de la sala del MNAC no em sonaven perquè me les haguessin explicat en cap centre formatiu: les havia vist feia poc en espais com la Fundació Vila Casas, La Pedrera o el Museu de Montserrat, que n’havien fet exposicions rellevants, algunes de les quals encara duren.

Mireu: a les dues noves sales del MNAC hi ha un quadre de Ramon Llovet, i tot just fa un any l’historiador de l’art Bernat Puigdollers editava un catàleg sobre l’artista i en feia una exposició a la Galeria Joan Gaspar. El mateix comissari dedica ara una mostra a Ràfols Casamada i Maria Girona al Museu de Montserrat, que també apareixen al Museu Nacional. Fa tot just tres mesos, la crítica Imma Prieto inaugurava una exposició a la Fundació Vila Casas sobre Manuel Duque i em deia “no entenc que als museus catalans no hi hagi cap Duque”, i ara el veiem allà.

La mateixa Vila Casas exposava fa cosa d’un any i mig a l’escultor Villèlia, que també tenim per fi al Museu Nacional, i que en aquell moment va comptar amb la presència del fill de l’artista, Nahum Villèlia, crític amb el reconeixement que el seu pare té a Catalunya. Per no parlar de l’esplèndida mostra que La Pedrera va dedicar a Joan Ponç també fa un any, una delícia. I tants altres exemples de qualitat que segur que em deixo, sense ni mencionar les fundacions i museus monogràfics que vetllen per la salut del patrimoni d’un artista en concret, com la Fundació Palau, per citar-ne una.

Les dues sales noves i modernes del Museu Nacional, comissariades per Àlex Mitrani, de qui també s’ha de reconèixer la feina, desprenen una sensació de justícia: per fi us veiem penjats en el museu d’art de referència del nostre país. Però per problemes d’espai, i per una decisió de gestió expositiva, el MNAC farà que aquestes sales siguin rotatòries, i que les obres vagin canviant de tant en tant. Això farà que tinguin visibilitat més artistes dels que hem mencionat, i que les persones que visitin la col·lecció puguin tornar-hi al cap d’un temps i trobar-hi peces diferents.

Caldrà estar a l’aguait. De moment, però, no cal només aplaudir al MNAC, sinó també a totes les persones que, malgrat la precària situació de l’art català, treballen per salvar els artistes que nosaltres mateixos passem per alt. Més reconeixement i millors condicions laborals pels investigadors catalans, si us plau: sense ells, i tenint en compte que al Museu Nacional no el tracten com el gran museu d’art del nostre país que és, la tasca de conservació i difusió del nostre patrimoni artístic recent seria una utopia.