Un pou de poesia viva

12.07.2016

Arribar al Pou de Glaç de Canyamars no és fàcil per a un foraster, però hi havia uns cartells especials per a l’ocasió repartits per la carretera que indicaven com anar fins al gran esdeveniment: “El Club dels Poetes Vius”, que no eren uns quants poetes impartint una conferència, sinó un sol home de bigoti i cabells blancs, que va pujar a l’escenari tot decidit, vestit també de blanc, i que va saludar traient-se el barret (blanc), i es va presentar així: “Benvinguts, em dic Mario Gas i faré un recital de poesia. Però serà curt, no us espanteu.” Ningú estava espantat, sinó més aviat expectant, perquè allà davant hi tenien Mario Gas, a punt per llegir una selecció de poemes d’autors contemporanis. “Em posaré les ulleres perquè no hi veig gaire bé i si dic una paraula en comptes d’una altra…”. Tenia raó, tractant-se de poesia aniríem malament. Les busca, i com passa a tothom, no sap on les té. Apareixen en una de les butxaques, se les posa, i fa cara de veure la llum per primera vegada. “Ui! Quanta gent! Quina por…”.

Mario Gas al festival de Poesia i + | Foto: Eugènia Güell

Mario Gas al festival de Poesia i + | Foto: Eugènia Güell

Hi havia molta gent. Alguns drets, però la majoria seien en cadires plegables per allà on volien, enmig d’una esplanada de gespa que si hi llegeixes poesia, queda especialment bucòlica. I a una banda, el famós Pou de Glaç, que no és de glaç sinó de pedra, i molt gruixuda, perquè al segle XVII servia per mantenir la temperatura i conservar el glaç. Enmig d’aquest espai tan idíl·lic, els assistents mengen entrepans que venia l’associació Junts per Canyamars, quan casualment, Gas comença a recitar “El banquet del paradís” de Martí Sala. També va cantar i parlar en anglès a la “Balada de Matt Sweeney” de Melcion Mateu. “Té una veu increïble, s’asseu i va dient, i tu veus tot el que diu, és molt gràfic”, explica un dels oients. I és que tot el que llegia, era com si passés en aquell instant. Tothom escoltava, absorbit per l’ambient i les paraules, i com un dels versos d’Andreu Gomila, “(…) ni importava l’absència de fi (…) i mentrestant somniar, mentrestant riure, fer com si no sabéssim en què creure (…)”.

Ell llegeix tranquil i convençut, i sota d’aquell arbre tan immens, tothom se sentia com si no fos res, com si, tal com deia un poema de Laia Noguera, fóssim “la fulla, l’ombra petita de la fulla, la mica d’airet que fimbreja dintre l’ombra petita de la fulla…”. Amb el poema narratiu “Aproximat” de Blanca Llum, quasi es queda sense aire. Era un text que contínuament deia coses que algú seria: “(…) seràs relat de per les fulles, seràs el fil, seràs el nus, seràs el mal que no té punxa (…)”, i quan porta dos minuts així, “Aproximat” de Blanca Llum encara dura més, i agafa aire, passa pàgina i diu: “Espereu, que encara serà més”. Tothom riu, i ell continua llegint: “(…) seràs el nan, l’orat valent, l’amic que ve i que no s’atura, seràs un punt, seràs més ample, seràs futur de qui no passa (…)”.

I no havia passat ni mitja hora, que acaba i diu: “I ja està, he dit que seria curt.” Molts aplaudiments, tot i que alguns encara no ho havien paït del tot: “M’hauria agradat una pausa una mica més llarga entre poemes, per reflexionar una mica.” Va ser breu, però intens, i suficient com perquè tota aquella poesia generés una mica de caliu, i semblés com si del pou, en sortís el que deia un dels versos de Gomila: “el fum que desglaça la neu antiga, i fonda…”