Dels poemes de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003) destaca la proximitat de la paraula a tots els temes que marquen el nostre dia a dia: la feina, l’amor, la malaltia, el poble. Des de finals dels 50 i fins a principis dels 70, el poeta va escriure versos inspirats en la seva pròpia experiència com a treballador en una empresa tèxtil, la qual va haver de començar a trastejar amb catorze anys. Entre ells destaca L’Elionor, poema que recollim avui, 1 de maig, dia del treballador.
L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor”, i “bones tardes”.
“L’elionor”, Miquel Martí i Pol