Un passat medieval oblidat

11.07.2016

L’últim número de la Revista de Girona, el 297, ens proposa redescobrir llocs oblidats de les comarques gironines, com el poblat de Santa Creu de Rodes o les esglésies romàniques de Malvet o Sidillà. Però aquest no és l’únic redescobriment que ens suggereix la revista, sinó que també ens convida a passejar-nos per l’hospital gironí de Santa Caterina, o pels arrossers empordanesos, com el de Pals, o a endinsar-nos en la vida de personatges com el químic, historiador i violnista Alexandre Deulofeu o Til Stegmann, “l’alemany més català”, al qual vam entrevistar a Núvol i que podeu rellegir en aquest enllaç.

Església de Santa Creu | Foto: Viquipèdia

Església de Santa Creu | Foto: Viquipèdia

Redescobrir el nostre passat

“Quan sentim els arqueòlegs parlar de temples i de pobles abandonats pensem més aviat ruïnes perdudes enmig de llunyanes selves tropicals, com els temples cambodjans o les ciutats maies, o en valls exòtiques, com les del Machu Picchu. No obstant això, les nostres terres també estan profundament sembrades de restes de poblacions devorades pel temps i l’oblit, com el port grecoromà d’Empúries o la ciutat ibèrica d’Ullastret”. En un dossier dirigit per l’historiador i arqueòleg Pau Turon, el lector podrà visitar diversos indrets sepultats pel pas del temps de les comarques gironines, des del temple de Malvet, passant pel poblament rural dels segle VI al X, per Sant Esteve de Caulès, per Sidillà, per Santa Creu de Rodes, per Abellars i Cantallops, pels masos de les Gavarres i per la Girona gòtica. Jordi Gaitx Moltóa, Joan Llinàs i Pol i Lluís Serrano, juntament amb Pau Turon, han col·laborat en la redacció d’aquest dossier central del número 297.

La primera parada del nostre viatge és el temple de Malvet, situat a Santa Cristina d’Aro i datat dels segles IV i V. Jordi Gaitx Moltó ens explica que “més que un edifici, es tracta d’un conjunt en ruïnes d’un primigeni edifici funerari, vinculat a una vil·la agrícola propera”. Sembla que, abans de passar a convertir-se en una parròquia cristiana es va destinar a d’altres usos, era un mausoleu familiar privat, “compost per duos cossos de planta regular, amb la capçalera a l’est”. A partir del segle VIII, però, l’edifici es va reformar “per conferir-li l’aspecte que requeria un temple de cultura cristià, ara ja desvinculat de la vil·la tardoantiga”.

Després d’aquesta succinta visita, visitem alguns jaciments que ajuden a formar una visió més completa de la història passada. Tal com remarca Joan Llinàs, el que va existir entre l’Imperi romà i la baixa edat mitjana, “el comprès entre els segles VI i X dC, encara continua enmig de les ombres”, si bé les “excavacions recents ens comencen a dibuixar un paisatge de petits assentaments de caràcter autosuficient, molt humils i dispersos pel territori”. Entre aquests assentaments, destaquen el de Serradar, a Sant Pere Pescador, i el de l’Aubert, a la Vall d’en Bas. El primer “es tractava d’un edifici de 30 m de llargada format per quatre estances bastides amb sòcols de pedres lligades amb fang i sòls de terra trepitjada”, mentre que el de l’Aubert, és “un establiment de petites dimensions i caracteritzat per edificacions d’aparença fràgil, fetes amb sòcols de pedres lligades amb fang i que, sobre una paret de tàpia, presentaven cobertes vegetals”.

I de la Vall d’en Bas anem fins a Sant Esteve de Caulès, al massís de l’Ardenya-Cadiretes, l’actual veïnat de Vidreres, Caldes de Malavella i Lloret de Mar. En aquest indret, “s’hi aixecà una austera església preromànica, que té fortes similituds amb d’altres de catalanes com la de Sidillà (Foixà, Baix Empordà)”, explica Pau Turon. El poble va quedar abandonat, sembla, per l’escassa explotació del massís i per la llunyania de les principals vies de comunicació.

I així és com arribem a Sidillà, “un conjunt d’edificacions d’època altmedieval, amb arrels a l’antiguitat tardana, i que recentment ha estat recuperat de la incúria i la desídia”, diu Jordi Gaitx. El conjunt, que “es troba dins d’un bosc de pins i alzines, típicament mediterrani”, s’hauria desenvolupat a partir de l’evolució d’una vil·la romana i d’un oratori, que amb el temps sembla que s’haurien convertit en una església i un poblat. El poblat, però, va desaparèixer de la documentació als segles XIII i XIV, a causa, segons uns descobriments recents de Joan Badia, “per la invasió en forma de dunes de sorra procedent del Ter”. Es tracta, però, d’un conjunt “equiparable al d’Empúries, Ullastret o el Cau del Duc d’Ullà”, tal com afirmen els especialistes.

La parada següent és Santa Creu de Rodes, un poblat medieval molt a prop del monestir de Sant Pere de Rodes, tot i que sovint és oblidat. Com explica Pau Turon al dossier, es tracta d’un “poble que prosperà gràcies al monestir, però que desaparegué quan la crisi baixmedieval delmà la nostra terra”. El poblat va prosperar gràcies als pelegrins que visitaven el monestir, que s’allotjaven al poble, bonança que es va veure estroncada pel començament de la Guerra Civil Catalana (1462 – 1472).

Del descobriment de Santa Creu de Rodes arribem fins a Abellars i l’església de Sant Jaume de Cantallops, un indret prospectat als anys vuitanta i “que avui dia encara està per certificar arqueològicament”, explica Lluís Serrano sobre els vestigis que juntament amb el seu germà ha estat investigant en els últims anys.

De Cantallops ens apropem fins a les masies de les Gavarres. Alguns d’aquests masos són la casa de l’Era de la Llaca, situada a Romanyà de la Selva, el mas Sala de Romanyà i el Mas Fonollet. Segons Turon, a partir d’aquests casos es pot esbossar com era la vida als camps: “L’estudi arqueològic de les masies medievals continua sent una de les grans assignatures pendents de les investigacions d’aquest període”, sosté.

Acabem el recorregut a la Girona gòtica, l’herència medieval de la qual és prou visible a través d’alguns edificis i restes que es conserven. Gneu Pompeu Magne va fundar Girona el segle I aC, i la ciutat va conservar el seu perímetre original fins als segles XI i XII dC, quan llavors la ciutat va multiplicar per cinc les seves dimensions. Va ser durant els segles XIV i XV quan es van construir “sectors tan coneguts com els entorns de Sant Feliu, el carrer Ballesteries, el carrer Ciutadans, la Rambla, la plaça del Vi i el Mercadal”, aclareix Turon, que explica amb detall les característiques d’aquelles cases que formaven part de la Girona medieval.