Un paquet amb llonganisses i pastissos (per l’ordinari)

29.05.2018

Sóc a la Fira del Llibre d’Onda per presentar El barri de la Plata, el llibre que he escrit sobre els valencians al Poblenou i la història de la meva família, que ha publicat L’Avenç. Hi ha un munt de gent. Mentre l’escriptor Vicent Pallarès, que va néixer a La Bordeta, de pares valencians, i que viu a Onda, ha estat parlant de la meva vida i miracles, no m’atrevia gairebé a aixecar els ulls per mirar el públic. Hi ha parents, dels quals confonc els noms. No he vingut mai gaire a Toga, el poble dels meus iaios. Em coneixen, sobretot, pel meu pare, que era una figura. Hi ha gent d’altres pobles dels voltants que han sabut que el llibre parla de l’Alt Millars i que s’hi ha interessat. Hi ha gent que m’ha ajudat, com la filòloga Maite Àlvaro, que ha fet un estudi sobre la toponímia d’Onda, que m’ha explicat d’on pot venir el nom d’un altre d’aquests pobles: Fanzara (de l’àrab khansára: l’extraviada, la perduda). Els catalans i els valencians estem tan artificialment separats que cada cop que vinc, fins que agafo una mica l’aire d’aquí, no sé gens què dir ni que fer. Els pobles de l’Alt Millars i la Serra d’Espadà són castellanoparlants. Abans de començar, li suggereixo a Vicent Pallarès de fer l’acte en castellà. “Noooo. Estan cansats de baixar a Onda. Tots entenen el valencià!”.

Onda des del castell aquesta setmana. | Foto: Julià Guillamon.

Hem anat a pegar una volta aquesta tarda amb el periodista Vicent G. Devís, que no coneixia la comarca. Hem anat a Espadilla, perquè volia veure si trobava un tros de plaça on l’any 1959 o 1960, mon pare va saltar amb la muleta a torejar una vaca. En aquests pobles viuen pels toros. Quan hi ha les festes i hi ha toros, ve gent de tot arreu. Ara hi ha uns retallaors fantàstics, joves valents que finten els braus amb una rapidesa i una agilitat prodigioses. El meu pare va estar saltant a torejar toros i vaques fins que va tenir més de cinquanta anys, per desesperació de la meva iaia i dels seus cosins, que l’encalçaven per la plaça i no li deixaven desplegar la muleta. Mon pare els amenaçava amb l’estaquilador, l’espasa de fusta que fan servir els toreros, per no clavar-se l’estoque si el toro els enganxa i volen pels aires. Trobem la casa: una porta quadrada, per on hi podria passar un carro, i una altra al costat, que han tapat per la part de baix, per convertir-la en finestra. El poble està net i polit, les cases estan molt refetes, amb molt de taulell (que és la manera que tenen de dir, aquí, la rajola de València). Ara que estan tan bé, hi viu ben poca gent. Li ensenyo a Vicent el barranco El Payro i la penya Saganta, el puig que separa Espadilla del poble d’Ayódar, a l’altra vall. L’he fet a peu el camí que passa per sota la penya Saganta. Hi ha torres de guaita, estratègicament situades, que van enllaçant els uns amb els altres els punts de visió. Aquí sempre hi ha hagut raons: la reconquesta, les germanies, la primera guerra carlina (hi ha una batalla de Toga que van perdre els carlins), la guerra civil.

Espadilla. |

El meu pare torejant una vaca a Espadilla. |

Fem un volt per Toga i no hi trobem ningú. Hi ha uns paletes que feinegen en una casa de la calle Nueva, davant d’on hi havia hagut el forn, i uns altres que tenen una furgoneta aparcada a la plaça del Toro, amb eines i trossos de bastida a la vista. Però els paletes no els veiem. Anem al portal de San Antonio, on vivien els meus besavis Puerto-Barceló, els pares de la meva iaia, que van acollir el meu pare en els anys de la guerra, quan al Poblenou, ple d’indústries d’armament, hi bombardejaven sovint. S’hi va passar set o vuit anys, dels sis o set als catorze. Va passar de fer de pastor al poble a treballar al taller a Barcelona. Va ser un dels seus drames. Ho explico al llibre. Acompanyo en Vicent pel poble desert. Aquí vivia la tía Clara, allà la tía María, allà la tía Adoración, les tres germanes de la meva iaia que van consentir tant el meu pare, potser perquè el veien com el que era realment, malgrat la boxa, la gimnàstica sueca i els toros: un nen indefens. Davant de l’església li explico a Vicent que un germà de les ties i de la iaia, el tío Basilio, es fa ver de la CNT o de la FAI, i va ser secretari del poble. Que va tirar les campanes des de dalt del campanar i va fer servir l’església per tancar el bestiar. Acabada la guerra es va amagar en una cova. La Guàrdia Civil el va atrapar i el van afusellar. El meu pare l’adorava. Ens ho explicava, al meu germà i a mi, amb una pena immensa, com una taca que no marxa. La família la van desterrar a Morella. En Vicent m’explica que després de la guerra va ser presó.

L’església de Toga: el tío Basilio, anarquista, fa tirar les campanes de dalt del campanar. | Foto: Julià Guillamon.

Baixem per l’escalereta, cap als safareigs, que estan impecables, semblen nous per estrenar. “Mira, cucharetas!” És el nom que tenen aquí els cap-grossos. El meu pare no en va dir mai d’altra manera. És una paraula típica de frontera. Si fos castellà serien cucharicas. Si fos català cueretes. L’arrel és castellana i el sufix català. Hi ha moltes paraules així, per aquí, barrejades; escalereta mateix. Baixem fins al llit del riu Millars, que és ben sec perquè a la Puebla de Arenoso, tocant a l’Aragó, hi ha un pantà que reté l’aigua. Hi ha uns cirerers amb les fulles molt verdes, sense cireres, ja les deuen haver collit, i uns tarongers amb unes taronges grosses, perdudes entre fulles verdes i branques seques. En Vicent en rebenta una, amb aquella alegria primitiva d’obrir una taronja, acabada d’arrencar de l’arbre i menjar-se-la a queixalades. De tornada passem pel trinquet, que està enganxat a l’església. La paret de l’absis està pintada de verd, amb les marques dels terrenys de joc de la pilota valenciana. Els valencians van portar aquest joc al barri de la Plata, on hi havia diversos trinquets. S’hi havia fet cinema aquí, i un cop a la setmana es feia servir d’escorxador. Ara està prohibit. Al costat del trinquet hi havia la botiga de l’alcalde, on venien els xais que mataven, i on hi havia uns polos de gel, d’una marca valenciana, que a diferència dels Camy de taronja i de llimona que menjava a Arbúcies, eren de maduixa i que em semblaven qui sap què.

Anem a Torrechiva, perquè li vull ensenyar el barranc de l’Assut, que és impressionant, amb una barreja de roca terrosa i de roca grisa, la part terrosa de la roca té una quantitat impressionant de colors torrats. Entrem en un bar a prendre una aigua. La noia, que es diu Guillamón, fa poc que ha tornat al poble, després de viure tota la vida a Terrassa. Ens explica que Torrechiva, que era un dels pobles més abandonats, ara és un dels que hi ha més vida. Ens arribem fins a Argelita, la petita Argèlia, un poble que devia quedar abandonat després de l’expulsió dels moriscos. Hi ha una torre rodona, al costat de l’església que, en altre temps, degué ser mesquita. A Toga hi ha una gran devoció pel Santo Cristo de la Agonía. Surt a El barri de la Plata. M’explica en Vicent que, segons que li ha explicat l’escriptor Josep Palomero, la devoció del Santo Cristo de la Agonía demostra que es tracta d’una terra de moriscos. Quan es va produir l’expulsió van ser repoblats per cristians ultres, gent exaltada i ortodoxa, com passa sempre que hi ha una expulsió o un desplaçament d’aquesta mena. Faig una fotografia de l’església i la torre i l’envio al dissenyador Salvador Saura, d’Edicions de l’Eixample, la família del qual –els besavis Saura—eren d’Argelita. Un Saura, futbolista del C.D. Castelló i del València C.F. que tenia la família aquí al costat: a Ayódar. Un dels ídols del final d’una època, a començaments dels vuitanta, que per fer content el meu pare jo era del València i del Castelló.

Em toca parlar. Alço el cap. Em miro la gent amb un posat de timidesa. Començo dient que, com molts d’ells saben, el meu pare era un fenomen. N’hi ha que riuen per sota el nas. Explico que va passar aquells anys d’infantesa a Toga, que hi va ser feliç, que la seva iaia el feia pujar a la porxá a buscar un puñao de higas per esmorzar i que ho va recordar per sempre més. Aleshores agafo el fil i explico quan anàvem al carrer Floridablanca, que hi havia el recader que venia d’aquests pobles. És al costat d’on ara viu Quim Monzó. I em va fer molta il·lusió un dia que, com si vingués de molt lluny, em va venir el record de quan anàvem a aquest recader i ens endúiem una capsa de cartró lligada amb cordills que ens havien enviat del poble. Arribàvem a casa, i posàvem la capsa damunt la taula, tallàvem el cordill, tot el que hi havia a dintre anava embolicat amb papers de diari. Potser hi havia una carta que explicava que estaven tots bé i qui enviava cada cosa. La tía Adoración mitja dotzena d’ous. “Pobra –deia la meva mare, que se l’estimava molt—és la que menys té i t’ho donaria tot”. I les llonganisses i picantoses (una mena de xoriço amb molt de bitxo, trossos de cotna, que recorda la botifarra del perol, però vermella i picant), els botifarrons de sang, ceba i arròs, de la iaia o de les ties. Els pastissets de cabell d’àngel i de moniato. Unes roscas de Sant Anton o unes mones fetes amb pasta de pa i uns ous pintats, clavats a sobre. I taronges i mandarines. I un tros de pernil de Terol. I bunyols de figa seca, les higas albardás. I totes aquelles gormanderies venien del poble embolicades en pàgines del Mediterráneo o del Levante, els diaris d’allà, unes pàgines tacades amb unes grans rodelles d’oli i de greix. El menjar anava quedant damunt la taula, com un manà gras, que ens transportava als dies feliços de la infantesa del meu pare. Ho vaig explicant i tothom riu, o somriu, i suposo que algú se li deu fer aigua a la boca. I aleshores vaig a fons i explico que El barri de la Plata és una novel·la –una novel·la de no-ficció—i la història dels meus pares, una tragèdia, perquè no poden fugir del destí de ser infeliços i que és un llibre sobre el perdó. Acabem: ve tothom. Signo un munt de llibres. Tothom es vol retratar amb mi. Ens fem petons. M’estic una hora signant i petonejant-me amb els parents de casa, amb els veïns del meu pare i amb gent que no conec de res. Quan queden els últims assistents a l’acte s’acosten dos nens magribins amb un full de paper, que volen que els signi. Trec un Travessar la riera que duc al sarró i els pregunto com es diuen. Els escric una dedicatòria amb bolígraf negre i signo amb retolador verd. Onda, 24 de maig de 2018.

Foto de família de la presentació. |

M’he quedat sol. Entro a sopar al primer bar que em fa peça. M’assec i veig que des d’una altra taula, em saluda la dona d’en Vicenç Pallarès, Merche. Ell també hi és, i un amic del meu pare que es diu Vicent Campos –li deien Vicente el francès perquè la família, de Toga, va estar emigrada a Marsella—i un amic de tots dos, Toni el jefe, president de la penya del Barça d’Onda. Parlem de l’època que tots tres vivien a Barcelona, al carrer Flor de Lliri, a prop del Mercat de Santa Caterina. Quedo parat quan Vicent Campos –que havia estat mestre, com Pallarès– m’explica que havia conegut Ricard Salvat i que havia actuat a Ronda de mort a Sinera. Què dius ara! Li faig un whatsapp a l’Eulàlia, la filla d’en Salvat. Havia estat alumna seva i se’n recorda perfectament: el mestre Campos. Jo demano per sopar un entrepà de llonganisses, aquestes salsitxes amb llavoretes que em transporten a quan era petit. Anem bevent i parlem de mil coses. Fins que Vicenç Pallarès, que ja ha agafat prou confiança, em corregeix: “has dit que anàveu al recader i no es deia així: era l’ordinari”. Ostres, sí! I Toni el jefe afegeix: “les caixes de cartró van trigar molt a arribar, la gent enviava el menjar en basquets”. Sí: basquets! (una capsa ovalada que fa com una mena d’embut, amb una tapa, les fustes creuades no tapen tota la superfície, però eviten que puguin caure les peces grosses). És la capsa d’uns dolços que també em transporten a la infantesa: les fruites d’Aragó (fruita confitada amb una capa prima de xocolata negra). “Ara que hem recuperat el contacte, ens veurem aviat” –diem per acomiadar-nos–. Si –ho remato– a la Fira del Llibre d’Onda de l’any que ve, que presentarem l’edició en castellà d’El barri de la Plata.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Estic a mig llegir El Barri de la Plata. No tinc res a veure amb el Poblenou i tot amb la literatura , l’antropologia i les emocions.
    El viure d’esquena valencians i catalans l’estem superant decididament però massa poquet a poquet encara, amb el mal que ens han fet els darrers 40 anys ( i més encara la barbàrie infinita dels anteriors 40 años de Paz).
    Faré una proposta senzilla de fer realitat i molt rendible, segur; que s’acabin d’una vegada les col.leccions de fotos i articles i turisme de només Catalunya i que abracin tots els països de parla catalana. Coproduïts en comú o com es vulgui.
    De seguida tindrem À punt per contribuir a minvar la malfiança. TV3 i IB3 ja fa temps que s’abracen.
    Convençut que, a hores d’ara, en hores baixes de populars i socialistes, i en hores d’esperança per als encara pitjors, els neofalangistes soloveoespañoles, els productes culturals i d’entreteniment catalanoparlants tindrien molt d’èxit entre tota la resta.
    Som gent normal, nosaltres.
    Gràcies, Guillamon.

  2. Enhorabona, un gran article, si puc aniré l’any que ve a la presentació. La meua muller és de la comarca, de Montant i l’article em porta records. Són pobles que aportaren militants notables, coneguts i desconeguts a la lluita obrera i a la CNT i a la FAI a Barcelona: Mariano Castellote Tàrrega de Gestalgar, en les lluites per la jornada de huit hores al 1903 i membre de la redacció de la Soli, Hilario Esteban col•laborador de “Los Solidarios”, de Montant, Vicent Gil, “Portela”, l’home dels passaports a la Barcelona del 36, de Navaixes, de José Guillamón Guillamón en les revoltes del 33 amb Garcia Oliver també mig valencià de Xàtiva i amb Antoni Ortiz, també valencià de pares de Pedralba…

  3. Cuito a buscar el llibre. Els meus pares van nàixer a Adzaneta i Alcora respectivament. Llegir l’article m’ha transportat a la meva infantesa fil per randa. Aguantant alguna llàgrima recordo els meus viatges amb el iaio Pascual amb el carro i el matxo, de l’Alcora a Onda a visitar uns amics que eren més que família i dinar a la seva alqueria tot veient el burret que feia girar la nòria. Un plaer!!