Un palau apostòlic de so

27.04.2017

Enmig de tanta hipertròfia i oferta supèrflua a Barcelona amb gran poder de convocatòria, només podem alegrar-nos que el cor britànic The Sixteen sota la direcció de Harry Christophers estigui de gira per Espanya i hagi recalat a la temporada de música antiga de l’Auditori, amb una proposta atractiva configurada mitjançant un treball rigorós.

The Sixteen|Molina Visuals

The Sixteen|Molina Visuals

L’acurada confecció del programa i el seu concepte mereixen també ser destacats (per entendre’l en tota la seva amplitud ens remetem al clarivident comentari al programa de Joaquim Rabaseda que es pot descarregar a la web de l’Auditori). Plantejat com una recreació sonora d’un espai arquitectònic, amb el títol de “La Capella Sixtina” la selecció tenia com a centre de gravetat el repertori vinculat a la capella pontifícia, paradigmàtic en casos com el Miserere mei d’Allegri, reservat exclusivament per a aquest espai durant la Setmana Santa. Tot això és fruit d’un destacat treball discogràfic de la formació sota el títol de Music from the Sistine Chapel que ja té una dècada. Des de l’encàrrec l’any 1508 fins a la finalització el 1541 del controvertit altar de El Judici Final, Miquel Àngel va treballar fins a l’extenuació als murs de la Capella Sixtina. La música que ompliria aquest espai en els anys següents és la que la formació britànica ha explorat i recuperat en els últims anys.

L’inici amb l’himne Decora lux ataernitatis va marcar una de les constants del concert; l’escrupolós treball estereofònic que Christophers va dedicar a cadascuna de les peces. Sense cap aturada, aquest es va enllaçar directament amb el Kyrie de la missa Che fa oggi il mio sole de Gregorio Allegri amb tots els membres ja sobre l’escenari, en el qual va destacar l’amplitud vocal de les sopranos a l’entrada. L’himne i el Kyrie van servir doncs, d’entrant a un dels punts àlgids de la nit, amb Palestrina i el Miserere d’Allegri.

En el cor del segle XVI, la tornada a la puresa i austeritat que exigia el Concili de Trento va tenir en l’obra de Giovanni Pierluigi da Palestrina la seva materialització i el seu far, com també el va tenir en Tomás Luis de Victoria; dos músics al servei de l’Església quan els seus fonaments trontollaven. Una crisi que com a paradigma té entre d’altres, a la història de la música, la irrupció de l’òpera a finals del mateix segle (pensem en el modern Monteverdi com a coetani de Galileu, Descartes o Shakespeare, nascut el mateix any de la mort de Miquel Àngel). Una constant en la història, la d’una Església que valora i incentiva la música occidental (i l’estructura des dels orígens de la polifonia) en la mateixa dosi que tem els ornaments d’un cant que ha de ser vehicle del text religiós, si recordem per exemple dos segles abans la cèlebre censura de Joan XXII dels atrevits fruits de l’Ars Nova.

De Palestrina, aquest rigorós observador de la tradició que travessa Ockeghem o Dufay, el cor va oferir un sòlid Gloria de la seva Missa del Papa Marcel. Amb el Miserere mei d’Allegri a dos cors, Christophers va ser un director tan profund com expressiu, sense caure en manierismes, i la resposta dels intèrprets va ser esplèndida, amb una soprano d’aguts brillants i suntuosa bellesa en passatges de particular força dramàtica (“Allibera me de sanguinibus, Deus, Deus salutis meae…”). Una bona versió del Magnificat a 8 de Felice Anerio, amb una conducció plàstica i vehement de Christophers, va tancar la primera part.

La segona part es va obrir amb el madrigal Che fa oggi il mio sole de Marenzio, en la qual s’inspirà Allegri per a la seva missa homònima. En aquesta va sobresortir la magnífica delicadesa en un cuidat balanç entre totes les línies, abans de poder sentir dues joies d’Anerio: la seva Ave regina caelorum i un esplendorós Stabat Mater dividit en 4 files al llarg de l’escenari, on va destacar la bellesa tímbrica dels tenors. Malgrat alguns desajustaments en el Christus resurgens d’Allegri, va ser encertada la translació plàstica del so, abans de tornar al cant pla amb una Assumpta est maria d’articulació nítida i estil refinat, que va servir de magnífica porta a l’homònim motet de Palestrina. Tan decisiu com difícil és aconseguir en la direcció un punt mitjà entre la visceralitat i l’equanimitat espiritual. L’arquitectura glacial de Palestrina imposa una gran distància entre veu i oient –entre fidel i divinitat– al contrari que l’humà acostament tan reprovat en els frescs de Miquel Àngel, i amb aquesta fidelitat estètica i estil cuidat es va tancar la majestuositat de l’Assumpta est maria.

Per transformar el complicat Auditori en un palau apostòlic de so cal disposar d’un grau d’ajust, equilibri, afinació, i cabal d’emissió extraordinari. Cap impediment va ser per les 18 consistents veus de The Sixteen, càlidament rebudes pel públic de Barcelona –malgrat la discreta entrada, tot i tenir en compte dia (dimarts) i horari (20.30h) incòmodes–. Tots ells van ser ingredients que Christophers va tenir a la seva disposició i va saber barrejar amb aplom, assolint un resultat memorable.