Un país sense museus

3.04.2019

Aquest gener, en una conversa amb Albert Sierra, responsable de noves tecnologies a l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, i Àlex Hinojo, entès en museus i viquipedista que ara treballa a l’Institut Ramon Llull, Sierra va preguntar-nos si crèiem que els museus encara tenien sentit avui en dia i si pensàvem que d’aquí a uns anys continuarien existint. Ens ho va preguntar, representa, com a persones joves, per analitzar quina ha de ser la perspectiva de futur. De maneres diferents, els dos vam coincidir en la resposta.

La plaça dels Àngels, amb l’edifici Meier del MACBA i al fons la Capella de la Misericòrdia | Foto: Pau Cortina / ACN

Sí, els museus tenen sentit avui en dia, i sí, els museus existiran d’aquí a un temps. Segurament no tant com a espais d’anàlisi del passat, sinó com a àgores de pensament obert i intercanvi cultural del present. Arrelant-se en les seves línies temàtiques, que alguns defensaran a través d’una col·lecció i d’altres a través d’exposicions temporals, els museus diversificaran la seva oferta i proporcionaran activitats variades en un llenguatge a l’abast de tothom i fixant-se en els interessos i debats de la població del moment, comptant amb l’ús de les noves tecnologies i potenciant els recursos audiovisuals immersius. Els museus sabran que el més important no és el seu edifici, que tan sovint els fa de barrera, sinó la relació que aquest tingui amb l’exterior.

Si crec que les institucions museístiques existiran en el futur, és perquè penso en la seva reputació. I em trobo amb dos extrems: una mateixa persona pot pensar que un museu és un lloc que no l’interpel·la i no visitar-lo mai, però alhora acceptar que allà s’hi preserva la memòria i donar per suposat que hi ha professionals treballant per la conservació d’uns béns que ens expliquen com a societat. Per bo i per dolent, els museus són entesos com a llocs de culte. Ara hi ha un debat internacional sobre la concepció d’aquests espais: volen deixar de ser institucions exclusives per a ser zones amables d’accés a la cultura, amb un fort component d’inclusió social i diàleg intercultural.

Un canvi en els museus no partiria de zero, tampoc a Catalunya, perquè tindria en la seva base una idea que la societat ja comparteix: que els museus són llocs per excel·lència de conservació de la cultura. Aquesta part de la reputació ja està guanyada. I si tiren endavant les teories a nivell global sobre el museu social i altres propostes que s’estan fent per renovar el panorama expositiu i adequar-lo al segle XXI, la part negativa de la reputació d’aquests edificis anirà a la baixa, perquè cada cop s’assemblaran més a un centre cívic públic i modern que no pas a un ateneu privat i carca, i per tant atrauran en major mesura a la població general.

Per això, precisament, en el cas del CAP i el MACBA, qui hi perd no és ni el CAP ni el MACBA. Es trobaran solucions per tothom. Amb aquesta comparativa, qui hi perd és la concepció general de què és un museu i quina importància té per la ciutadania. I aquí la culpa la tenen totes les institucions que han col·laborat a crear una discussió totalment absurda sobre salut i cultura -el CAP, el MACBA i l’Ajuntament, principalment-, fent la bola més grossa i demostrant no tenir bons aparells de diàleg ni tampoc bons plans de crisi. Discussions com aquestes no només demostren poca capacitat política de resoldre un xoc entre dos organismes –fet que, ja d’entrada, s’hauria pogut transmetre diferent-, sinó que afebleixen i posen contra les cordes la idea que un museu és un lloc rellevant per, en aquest cas, una ciutat.

I ho és, com qualsevol centre que situa un territori en relació al món i l’entén des del passat i fins al futur. Per sobre de tot, un museu és un espai de discurs. I amb tanta postveritat i tanta manca de referents clars que ens ajudin a entendre quin lloc ocupem en la societat i per què, tant a nivell individual com a col·lectiu, és rellevant comptar amb centres de reflexió sobre les tendències generals a partir d’evidències patrimonials que ens permetin qüestionar el present i desenvolupar-nos com a ciutadans. No és que sempre hàgim necessitat discursos -amb tots els perills que això comporta, clar; ja se sap que tots els museus han de fer un esforç per inserir dins seu relats no hegemònics que han estat obviats durant anys-, és que ara els necessitarem més que mai. I una cultura qüestionada constantment com la catalana, encara més.

Sí, els museus tenen sentit avui en dia, i sí, els museus existiran d’aquí a un temps. Un país que obviï tot això simplement estarà perdent oportunitats, i també eludint unes responsabilitats culturals rellevants de cara a la societat i al seu futur. D’aquelles responsabilitats que sembla que mai facin falta… Fins que en fan.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Esteu dient que tots els museus que tothom visita com folls posseïts al moment que fa de turista a qualsevol lloc del món, fa d elitista i visita institucions elitistes ? Esteu dient que qualsevol saltataulells que a l’estiu viatja i va a qualsevol museu estranger es elitista ? O bé ho he entès malament i esteu dient que hi ha uns concrets i determinats centres, que no museus, (i aquí nou error en considerar-los i parlar de museus sense ser-ho) que esmenteu vosaltres amb noms i cognoms que si que realment fan exposicions, activitats i polítiques clarament elitistes ? O potser teniu solament, com es habitual, els elitistes museus barcelonins al cap ?
    Una ultima observació que no he entès perquè no en soc entès: que vol dir “entès en museus” ?