Un ofici carregat de futur

El Congrés d'Arquitectura 2016 posa fi a sis mesos de reflexió i diàleg sobre el futur de la professió.

El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya es vesteix de gala per posar el punt final al Congrés d’Arquitectura 2016 que durant sis mesos l’ha convertit en un espai de reflexió i diàleg, en un marc de trobada on intercanviar coneixement i construir, a través d’un procés participatiu, una visió col·lectiva de futur.

capçalera

Reptes, instruments, objectes i compromís s’han erigit com els eixos vertebradors d’unes Jornades de Síntesi que, del 21 al 25 de novembre, han acollit a les més de seixanta entitats col·laboradores i han estat una oportunitat per posar sobre la taula, de manera breu però no per això poc concisa, el recull de les comunicacions, propostes i inquietuds mostrades d’ençà de l’inici del Congrés d’Arquitectura 2016.

Les jornades finals han fet aflorar un denominador comú: l’acord equànime sobre la necessitat de crear una arquitectura que doni resposta a les necessitats del nostre segle. “La paradoxa és el nostre punt de partida” diu Dani Calatayud, professor d’urbanisme a l’ETSAV: “Quina direcció volem prendre davant un model expansiu que xoca amb l’existència d’uns recursos limitats?”. “Donada la necessitat de reduir dràsticament el consum d’energia, on els edificis i les ciutats són responsables del 35% d’emissions de CO2, cal activar tots els mecanismes tècnics, financers, fiscals i legals per actuar en pocs anys sobre la quasi totalitat del nostre parc construït”, ha manifestat el degà del COAC, Lluís Comerón.

L’assumpció del canvi de paradigma sorgit els darrers temps porta, necessàriament, a la reorientació de l’exercici arquitectònic i la redefinició de les bases de la professió en un moment de canvis globals. L’arquitectura ajuda a la transformació de la realitat en dibuixar l’expressió de les necessitats, desitjos i aspiracions dels individus de cada societat. En aquesta línia, l’alcaldessa Ada Colau, encarregada de donar el tret de sortida a les Jornades de Síntesi, va afirmar que “l’arquitectura ha d’abanderar aquestes transformacions i els intensos canvis socials”.

La bombolla immobiliària, l’especulació i la gentrificació són el segell de molts barris fracturats. “Cal reivindicar l’urbanisme com a eina democràtica i democratitzadora dissenyada per corregir la injustícia urbana” va dir Janet Sanz, la cinquena tinenta d’alcaldia de Barcelona, que advoca per la creació d’un espai públic en el qual els carrers siguin alguna cosa més que espais de pas i el sorgiment d’una ciutadania implicada i empoderada en la transformació de la seva ciutat.

I és que una cosa és clara: hi ha un nou material en el qual intervenir des de la professionalitat, el material humà. Per als arquitectes, el caràcter d’interès general de l’arquitectura ha de ser compartit per tothom, institucions, professionals i ciutadania, tot repensant l’ofici de manera col·lectiva i, d’aquesta manera, posar en marxa reptes i projectes comuns estructurats des d’una visió global, flexible, integral i integradora.

Reptes i projectes que es presenten en forma de demandes de protecció i millora d’un patrimoni col·lectiu públic, testimoni de la nostra trajectòria històrica i identitària. Demanda d’un desenvolupament sostenible i equitatiu d’un entorn urbà que, lluny de convertir-se en un mecanisme de plusvàlua, esdevingui garant dels drets humans. Demanda de rehabilitació de la ciutat que envelleix amb el desgast i oblit dels seus edificis. I demanda del dret indiscutible a l’habitatge, tant pel que fa al seu accés i estabilitat com per la seva garantia de qualitat i habitabilitat. Demanda, en definitiva, de repensar l’arquitectura des d’una visió social i començar a entendre-la no tan sols com a eina sinó també com a somni i desig.

icoy35498998-superilla160912203559-1473705504202

“La mirada de l’arquitectura determina la mirada col·lectiva del país. L’èxit de l’arquitectura és saber relacionar-se de manera positiva amb els canvis, fer-ho sense perdre la vocació cap al futur i posant-ho a disposició del conjunt de la societat” va dir el president de la Generalitat Carles Puigdemont en un discurs institucional de cloenda que ha posat el punt i final a un Congrés d’Arquitectura que, durant sis mesos, ha decidit posar-se sobre les espatlles el pes de la història tot plantejant més qüestions que solucions. I, si és certa aquella afirmació que diu que si canviem les respostes, evolucionem, però és al canviar les preguntes que revolucionem, de ben segur que el COAC s’ha convertit en instigador i pioner de la revolució arquitectònica d’aquest nou segle.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació