Un museu et pot salvar la vida?

29.01.2019

La Plataforma +MACBA+Cultura s’ha presentat als mitjans de comunicació amb la lectura d’un manifest que ja han signat més de 300 personalitats de la cultura i que reclama respecte per l’acord que assegurava l’ampliació del MACBA a la Capella de la Misericòrdia. Recentment, des de l’Ajuntament de Barcelona i el Departament de Salut s’ha qüestionat l’ampliació d’aquest museu i s’ha apostat per ubicar un Centre d’Assistència Primària a la Capella. La presidenta de la Fundació MACBA, Ainhoa Grandes ha demanat d’aturar el desnonament del museu. Des del CAP del Raval s’han recollit també milers de signatures per reclamar la ubicació del nou centre a l’actual emplaçament de la Capella de Misercòrdia.

El manifest és just i reivindica el valor de la cultura sense caure en la demagògia, atenent la complexitat del barri del Raval. La polèmica ha generat un fals dilema en què se’ns commina a triar entre salut i cultura. La disjuntiva perversa a què ens aboca aquest debat ha generat malestar, perquè s’han posat sobre una balança dos serveis incommensurables i igualment necessaris per al benestar dels ciutadans. Revocar la cessió de la Casa de la Misericòria al MACBA per prioritzar un servei de salut només es pot fer des de la premissa que un hospital sempre serà més necessari que un museu. Tant si aquesta assumpció té una lògica electoralista com si és espontània i genuïna, obliga el ciutadà a escollir entre dues necessitats que no haurien de ser mai mútuament excloents, sinó més aviat indissociables.

Fa uns mesos, Clàudia Rius explicava en un article a Núvol que un grup de doctors de Mont-real, Canadà, tenen permís per prescriure com a activitat terapèutica visitar un museu. Estudis canadencs evidencien que aquestes institucions culturals ens apujen el nivell de cortisol i serotonina, secretant hormones que ens fan sentir bé. I això pot aplicar-se a un ampli ventall de trastorns: des de pacients amb depressió fins a persones amb diabetis, passant per gent amb ansietat o malalties cròniques. Em direu que un museu no podrà substituir mai un servei com el CAP, però sí que hauríem de començar a veure els museus no com un luxe superflu, sinó com a Centres d’Atenció Primària per a l’esperit.

La reacció que hem presenciat en defensa del MACBA contrasta amb el silenci amb què el sector de l’art ha assistit a la crisi de la Fundació Miró. Esclar que hi ha museus i museus. El MACBA és per damunt de tot un servei públic que paguem entre tots, però també un centre d’art d’un alt valor estratègic per a una ciutat que vol ser receptora d’un turisme de qualitat. Fora dels cercles culturals, entre la gent que no està irradiada per les elits culturals, es té encara la percepció que un museu no té el mateix retorn social que un centre mèdic.

El MACBA es mereix l’espai de la Capella que se li va adjudicar i vull creure que la plataforma + MACBA guanyarà la batalla després de la indignació ciutadana que ha sabut congriar. Ara bé, una cosa és que es mereixi un espai que li pertoca. Una altra de ben diferent és que s’hagi guanyat, als ulls dels ciutadans, el dret a ocupar-lo. Ens queda encara molta feina per fer si volem que els museus tinguin la consideració necessària perquè una permuta com aquesta sigui inconcebible. Ampliant el perímetre del problema, ens encarem a un segon dilema: hem de demanar misericòrdia als polítics o més aviat demostrar que un museu ens pot salvar la vida?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Crec que s’ha plantejat una disjuntiva perversa i interessada. Qui estimes més, el papa o la mama? Si hi ha voluntat política i mentalitat no gallinàcia no s’hauria de jugar amb la disjuntiva “salut o cultura”. La proximitat de la Casa de la Misericòrdia al MACBA la fa idònia per a l’ampliació del Museu i, presumiblement, és molt més barat museïtzar l’espai de la casa, que no convertir-lo en un CAP. L’Ajuntament de Barcelona, com a gran tenidor que és de finques urbanes segurament hauria de trobar un espai molt més idoni i funcional per al CAP. Obvio comentar l’aspecte salvífic de l’art perquè hores d’ara és prou evident.

  2. Bernat, demanes: “Ampliant el perímetre del problema, ens encarem a un segon dilema: hem de demanar misericòrdia als polítics o més aviat demostrar que un museu ens pot salvar la vida?”. Hi ha diferents respostes, una és que als polítics cal demanar-los ara, respecte del Macba, posar-se les piles que no es van posar el 2015 quan la crisi precedent ni a la mort del president de la privada Fundació Macba, Leopold Rodés, dues ocasions bandejades de replantejar l’organigrama i el funcionament d’una institució obscura i opaca. De vegades em pregunto si fem bé de dir-ne museu, del Macba: un museu es caracteritza d’entrada per ser propietari de la seva col·lecció (de la qual té cura, estudia, exposa, presta, augmenta amb compres i donacions…), però aquí no és el cas: la grandíssima part de la col·lecció és propietat de la Fundació Macba, comprada amb diners públics, sense que aquesta fundació n’hi hagi posat gairebé ni cinc.

    No sé fins a quin punt una institució així ens pot salvar la vida.