Un món que perd encant

28.01.2014

«Desencantament i reencantament del món» ha estat el tema de l’últim Diàleg de Pedralbes, el 16 de gener passat. Francesc-Xavier Marín, doctor en Filosofia i professor de la URL, i Carles Salazar, catedràtic d’antropologia de la UdL, moderats per Francesc Torralba,  doctor en filosofia, posen sobre la taula aquest fenomen.

Francesc-Xavier Marín i Carles Salazar amb Francesc Torralba, en segon terme, a Pedralbes | Fotos Fragmenta

 Occident ha experimentat millores en el darrer segle. La medicina ha evolucionat, i les grans guerres han finalitzat. Això ha provocat un increment en l’esperança de vida, dels 50 als 80 anys aproximadament. També hi ha hagut un descens de la mortalitat infantil, i són poques les dones que moren durant el part.

En canvi, abans l’experiència de la mort era més freqüent. Molts perdien fills en el moment de néixer o per malaltia sobrevinguda, els homes anaven a lluitar a les guerres, i algunes dones morien durant el part.

Com explica Carles Salazar, ara l’experiència de la mort és més aviat externa. De morts properes se n’experimenten poques. «Potser al voltant dels vint perds un avi, i quan tens cinquanta anys algun dels pares…, passa molt de temps entre experiència i experiència; abans, en canvi, la mort es feia present constantment», descriu.

Tot això ha repercutit en el discurs cultural d’Occident: «En les converses, en els mitjans de comunicació, no sentim a parlar gaire de la mort, l’imaginari accepta millor la idea d’una joventut eterna, evita la mort», continua Carles Salazar.

Les religions es pregunten pel sentit de la vida, i també què hi ha després de la mort. Vida i mort són dos conceptes que es faran presents en el camí de la persona creient. ¿Però què passa quan l’experiència de la mort minva? Aquesta, segons Carles Salazar, és una de les raons per les quals la religió ocupa menys espai a la vida privada i pública dels ciutadans. Una hipòtesi que també defensarà al seu llibre Antropologia de les creences (Fragmenta, 2009).

Fora d’Occident la religió és viva, no ha experimentat cap pèrdua. En canvi, a Occident, Carles Salazar i Xavier Marín estan d’acord que s’hi està presenciant un «desencantament». Aquest  és l’altre debat que se’n deprèn. Francesc Torralba constata: «El món perd màgia, misteri, encant. La natura ja no és un espai sagrat. Totes les rondalles desapareixen. ¿Hi ha hagut algun reencantament?»

La línia que separa al món sagrat del món profà està en canvi constant. Avui en dia podríem trobar-nos un adolescent que s’endinsa en una església com si s’endinsés en un supermercat. Xavier Marín ho explica així: «L’ésser humà és capaç de sacralitzar i desacralitzar-ho tot…, allò que per a un era vital, emocionant, imprescindible, passat un temps deixa de ser-ho, es perd  la devoció que serà retrobada en un altre objecte, persona, realitat… Estem constantment fent-nos, desfent-nos, refent-nos, la realitat va canviant al llarg de la història del món, i l’humà s’adapta al canvi; ara, per exemple, podria parlar-se de secularització del telèfon mòbil.»

Davant d’això, Francesc Torralba pregunta: «¿Hi ha algun signe de la realitat que permeti discernir allò que és sagrat d’allò que no ho és?» Ell creu que sí, que hi ha indrets que desprenen un hàlit sagrat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. No estoy muy de acuerdo en que hace años la experiencia de la muerte era más frecuente. Precisamente por vivir ahora todos más años, tenemos la posibilidad de asistir a la vida -y la muerte- de más gente. Mi hijo, por ejemplo, ha visto morir a algunas personas porque dichas personas han vivido muchos años. Hace años no las hubiese visto morir porque al vivir esas personas menos años, no las hubiese llegado a conocer. Aunque también es verdad que mi hijo, cuando sea mayor, no verá morir a algunas personas porque dichas personas vivirán más años que él. En resumen, yo diría que vemos morir más gente ahora que antes porque vivimos más años, y por lo tanto asistimos a la vida -y a la muerte- de más gente.

    • L’experiencia de la mort, del traspas d’un esser viu és dolorosa. La nostre cultura ens fa viure-la de forma traumatica.
      José Luis a tu comentario añado que vamos adquiriendo unas experiencias distintas de las de vividas por nuestros antepasados. Son muchas las ocasiones que vivimos experiencias virtuales, unas verdaderas y duras, y otras ficticias pero no por ello menos duras.
      Igual que nacer, morir es solo un acontecimiento. Vivir estas experiencias personales, próximas y no virtuales de forma digna es cuestión de creencias y valores adquiridos a lo largo de nuestra vida.
      Acompañar a un moribundo de forma dulce y acogedora, facilita su traspaso.
      Es un tema abierto y que todavía debemos aprender sobre el mismo, a pesar de ser un proceso natural de nuestra vida terranal.