Un món ideal

Sant Feliu de Guíxols està vivint la cristal·lització d’un canvi previsible de fa temps. La seva circumstància –passat industrial ric, concentració des les inversions del turisme massiu a Platja d’Aro, poca oferta hotelera– havia preservat fins a cert punt aquest poble, que un dia o altre havia de posar-se al dia. L’actual bonança turística ho està accelerant. El final del llarg procés de l’herència dels Anlló –propietaris de la majoria d’hotels del poble, que van morir sense testar– farà que en pocs anys la capacitat hotelera es multipliqui. La inauguració, fa pocs dies, d’un hotel de gran luxe a s’Agaró i les obres d’un nou hotel a la Rambla del Portalet només són anuncis del que vindrà. D’aquí molt poc, la remodelació del racó de Garbí, la part de façana marina que preservava el caràcter local i discret d’aquest poble, segurament convertirà per sempre més un lloc entranyable en el típic campament de terrasses turístiques a davant de mar.

Sembla que el moment ha trobat un alcalde amb personalitat, un empresari decidit a agafar la circumstància i concretar-la en actuacions. Aquest matí, a la roda de premsa sobre l’exposició d’aquest estiu a l’Espai Carmen Thyssen, en l’espai exterior, tan agradable, que ocupa el restaurant El Ginjoler, Carles Mota s’ha saltat el protocol per fer un anunci important: l’acord amb la baronessa Thyssen per a la cessió gratuïta durant vint anys a Sant Feliu de la seva col·lecció de pintura catalana, uns 400 quadres, dels quals s’exposaran permanentment uns 150. Era una notícia important. Aquesta col·lecció en un moment donat semblava que aniria a parar a Barcelona. “Ya no me interesa”, ha dit la baronessa, aquest matí. “La cultura del país va més enllà de Barcelona”, s’hi ha afegit l’alcalde. “El destino existe, muy fuerte”, ha rematat ella, “y el destino exige que sea Sant Feliu y no Barcelona.” Les obres de la baronessa que s’exposen al MNAC, doncs –per no anar més lluny, La catedral dels pobres de Joaquim Mir–, vindran cap aquí.

Hi ha un argument per preferir Sant Feliu a Barcelona, que és el paisatge. La baronessa té preferència pel paisatgisme, i aquesta deu ser la clau del seu interès per la gran pintura catalana moderna, que és eminentment paisatgística, com ho és la nostra literatura. Que aquestes pintures s’exposin en un entorn tan ric en belleses hauria de produir un efecte de mirall i benefici mutu, de manera que la pintura, educadora, ajudés a dignificar un paisatge reiteradament i progressivament prostituït pel negoci turístic, mentre aquest paisatge ajudés a llegir i a interpretar els matisos de les obres exposades.

Sigui com sigui, és una notícia de primer ordre que les pintures de la baronessa tindran una exposició continuada al nostre país. Finalment hi haurà un museu on poder veure la Mediterrània de Sunyer. La cultura toca el moll de l’os de les nacions, i l’imaginari visual és tan important com l’arquitectònic, el musical o el literari. Els últims anys s’han anat exposant alguns d’aquests quadres a Sant Feliu, i el museu que els aplegarà permanentment es convertirà en una joia europea de primera magnitud.

A l’exposició que es presentava aquest dissabte, per exemple, la comissària Pilar Giró ha tingut l’encert de posar de costat un Van Gogh i un Urgell: circumstàncies a banda, costa decidir quin dels dos quadres és millor. Com passa amb tot, els grans pintors s’intensifiquen i creixen en la competició amb les patums internacionals. La confrontació permet a més interpretar Urgell no com a romàntic sinó com a naturalista, una aposta enriquidora.

La pintura catalana ha tingut, com la literatura, un dèficit d’exposició. Com que els quadres són peces úniques i poden estar tancats en un magatzem o una casa particular, el desconeixement els ha afectat encara més que a la mateixa literatura. El català corrent amb prou feines passa de conèixer Miró, Dalí i Tàpies. Jo no sabia res del Retaule de Sant Jordi de Bernat Martorell fins que vaig descobrir-ne la taula principal en una sala preferent de l’Arts Institute de Chicago: és una de les pintures més extraordinàries que mai s’hagin produït, aquí i enlloc, i està repartida entre Chicago, París i Filadèlfia. Els referents d’imatge són una part íntima i essencial de les persones. Tenir exposats en tan bones condicions com durant aquests mesos tindrem quadres de Rusiñol, Martí i Alsina, Urgell, Meifrén, Masriera, Amat o Torres-García és indispensable per fer-se conscient del seu valor. Contemplar-los il·lumina, entusiasma i fa que et reconeguis en una gran tradició cultural. La paret més afortunada d’aquesta exposició és la que posa, un al costat de l’altre, ni més ni menys que quatre Sunyers, pintor que els catalans hauríem de tenir tan present com fos possible, de cara a la nostra conservació.

L’especialització d’aquest museu en pintura catalana clarificarà també la proposta de l’Espai Thysen, de vegades una mica dispersa. Aquestes exposicions tenen alts i baixos, i no tot el que s’hi penja és igualment interessant. Aquest any, alguna flamenca i alguna romeria sembla que piquin l’ullet al turista folklòric. Però són exposicions molt estudiades i plenes de detalls, amb una voluntat d’ensenyament respectuosa i fructífera. A més d’alguna frase dels pintors en l’idioma original, aquest any trobareu a les parets algun fragment de poemes de Maragall, Papasseit i Abelló, que carreguen les pintures d’un sentit inesperat.

Si tot va bé, el nou museu obrirà l’any 2020. A la roda de premsa, l’alcalde ha anunciat que “volem esdevenir un punt de referència en el món de la cultura.” L’hivern passat l’Ajuntament va comprar uns jardins preciosos darrere del monestir, ja preveient l’ampliació de les sales que ara ocupa l’Espai Thyssen. La construcció del museu costarà sis milions d’euros. Quan l’alcalde ha dit aquesta xifra, dos o tres periodistes han saltat de cop: qui ho paga? Qui ho paga? “L’Ajuntament”, ha dit l’alcalde. Després ha aclarit que un milió i mig vindrà de l’herència dels Anlló i que “és impossible que la Generalitat no s’apunti a aquest projecte de país. Nosaltres volem ser els primers en determinació.” Dit diferent: si esperes que algú ho faci per tu, vas fresc. L’ampliació de l’edifici del monestir, segons l’alcalde, permetrà també una escola d’art i un centre viu de cultura i arts plàstiques. La ceramista Quimeta hi donarà el forn. S’urbanitzarà, a més, tot el voltant del monestir, on hi ha el teatre, i es construirà un pàrquing.

Tot això va vinculat al turisme, és clar. L’objectiu són uns 30.000 visitants per temporada, cosa que, segons diuen, s’ha més o menys aconseguit els últims anys –encara que la mostra sobre pintura nord-americana de l’any passat va tenir menys requesta. Veient la delicadesa dels artistes i la intimitat que afavoreixen les sales acollidores del monestir, et preguntes si aquest art és compatible amb la massificació. En el fons jo diria que no, però és qüestió de graus, i, per delicada que pogués ser, la pintura ha estat pensada històricament per a les masses, dels frescos de les esglésies als grans quadres de batalles passant pels retrats de cardenals, i ha funcionat com un reclam. Que ara atregui els turistes desvagats no canvia res. “A mi me fastidia mucho cuando hay esnobismo en el arte”, ha dit la baronessa a la presentació. Què hi farem!

El cas és que tenim ara mateix a Sant Feliu de Guíxols un museu fabulós, paret per paret amb el monestir romànic, al costat de la Porta Ferrada. Són quatre plantes generoses. S’hi pot visitar un museu d’història local extraordinari. S’hi pot veure l’exposició temporal a l’Espai Thysen, “Un món ideal. De Van Gogh a Gauguin i Vasarely.” S’hi poden també veure les sales dedicades a la pintura de Josep Albertí. I finalment, a l’últim pis, una exposició d’escultures de Gerard Mas, “Iconoplàstia”, que demà s’inaugura i que deixarà els visitants amb la boca oberta: jo l’he trobat admirable.