Un llindar m’hi transporta

Hi ha l’experiència de visitar un espai mític com pot ser la casa-museu d’un escriptor i una altra, i que pot assemblar-s’hi molt, entrar en una exposició que et transporti al paisatge o a l’època o a la llar d’un poeta o d’un novel·lista. Aquesta segona experiència és la que el passat mes d’abril vaig tenir el plaer de viure a través de l’exposició de fotografia sobre les germanes Brontë que, sota el nom de “Remembrança”, Helena Aguilar Mayans va fer per al festival de literatura MOT.

Can Trincheria és una de les cases pairals més importants d’Olot construïda a principis del XVIII. Situada al capdamunt del carrer Sant Rafael, just en el moment en què el carrer es torça. És un edifici entre mitgeres. L’entrada a la casa serveix per a sala d’exposicions temporals. Aquell dia, el color turquesa de les parets amb petites dosis de daurats d’uns marcs antics a l’estil de les arts and crafts i la disposició precisa i preciosa d’uns quadres van ser els primers estímuls que els meus ulls varen captar. Acabava de travessar el llindar de la porta i ja em sentia immersa en una casa anglesa de mitjan XIX o principis del XX. De fet, era a Haworth i Charlotte, Emily i Anne em rebien.

L’Helena Aguilar és fotògrafa. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, treballa en l’àmbit de la fotografia Fine Art i ha fet diversos cursos que l’han formada en aquest sentit. Ha estudiat tècniques fotogràfiques del XIX, tècniques fotogràfiques experimentals, fotografia victoriana, fotografia d’autor i edició fotogràfica. El seu és un procés de creació lent, meticulós. Fruit de la interiorització. Enguany, just acabat de començar el Brontë 200 (un programa de cinc anys per celebrar els bicentenaris dels naixements dels quatre Brontë: Charlotte, el 2016; Branwell, el 2017; Emily, el 2018; i Anne, el 2020), ens presenta el seu projecte fotogràfic “Remembrança”. Una proposta artística que a través d’una sèrie de fotografies analògiques impreses amb paper de cotó, la textura del qual dóna a la imatge un aire pictòric, et fa entrar de ple en l’univers Brontë. Acompanyen aquestes imatges uns plafons explicatius, unes cites de les tres novel·les escollides i una vitrina amb objectes de col·leccionista: un joc de te de dol, el coll d’un vestit victorià, peces de joieria de dol amb cabell, una falguera premsada, uns guants d’estil victorià, bruguerola dels erms, postals antigues…

Tot allò em provocava un estat d’excitació i alegria perquè em sentia feliç de tenir les Brontë tan a la vora. L’exposició em conduïa per tres espais: un dedicat a cada germana i a una de les seves novel·les. L’Helena escull una obra amb el seu corresponent personatge i el situa en un espai, generalment un exterior, d’aquest paisatge garrotxí tan anglès. “El paisatge és un espai de llibertat i d’alliberament”, diu Aguilar. El seu propòsit és mostrar els paral·lelismes entre vida i obra, la relació entre escriptora-personatge-paisatge però, també, posar en evidència les enormes semblances entre el paisatge de la Garrotxa i el paisatge anglès.

Els vestits de les models són una col·laboració amb The seamstress of Rohan, dues creadores especialitzades en vestuari històric que treballen entre Londres i Mallorca.

La delicadesa amb què estan treballats la fotografia, el vestuari i la interpretació de la model fan que l’espectador capti l’estat d’ànim del personatge. La voluntat de crear una atmosfera que transporti al text literari s’aconsegueix en la seva totalitat. I així em vaig trobar cara a cara amb Jane Eyre, amb Catherine Earnshaw, amb Agnes Grey i també amb Charlotte, Emily i Anne.

“Entenc la fotografia com una alquímia”, em comenta l’Helena, amb qui he volgut trobar-me per compartir la seva proposta artística. Per això el seu interès en aquests procediments fotogràfics antics, per això l’espera lenta fins a la cristal·lització del desig en forma d’imatge. M’explica que li interessen les Brontë pel fet d’escriure d’una manera tan contundent en un lloc tan remot, tan aparentment lluny de tot, i per la constatació de l’empremta que deixa el paisatge en la seva obra, en els seus personatges.

Les escriptores tenen el poder de sortir del mirall on estan atrapades a través de la creació dels seus personatges, em dic. I tot seguit em constato que “Remembrança” és com una sessió fotogràfica d’aquest alliberament.