Un fracàs no s’improvisa

14.02.2014

El dijous 6 de febrer, es va presentar a la llibreria de l’Octubre, a València,  el número 44 de L’Espill, la revista  fundada per Joan Fuster, que tracta, entre molts altres temes, sobre “Camp literari i espai polític a Europa”, amb articles de Pierre Bourdieu, Manfred Gsteiger, Jacques Le Rider, Carolina Moreno, Arturo Casas i Antoni Martí Monterde.

 

Antoni Martí Monterde

 

La presentació la va dirigir Maria Josep Picó que va llegir un breu text de l‘article de Martí Monterde de Pio Baroja, del 1919 en un opuscle titulat “Momentum Castastroficum”. Baroja feia una afirmació sobre la què caldria meditar en diversos sentits: “Si Catalunya se separa de España, antes de cincuenta años serà espiritualment francesa […] Yo, por ejemplo, no siento hostilidad alguna para la gente del Mediterráneo, aunque me hayan acusado de eso los catalanes, pero tampoco tengo con sus escritores y artistas una hermandad espiritual”.

Com aclareix Martí Monterde, “que no hi ha en ell un sentiment de pertinença a una mateixa “comunitat”, un “esperit únic compartit”. S’explicita que Baroja no n’era precisament partidari de la independència de Catalunya; i de fet planteja una altra qüestió important: que la cultura catalana potser no resistiria, en el marc europeu, l’assimilació absoluta –i per tant dissolució- en una altra cultura, la francesa; i fins un cert punt, la situació de la cultura catalana al Rosselló li donaria la raó. No obstant, la reflexió de Monterde sobre el text de Baroja va en el sentit de reflexionar per imaginar la llengua i la literatura catalana en el context d’una Catalunya independent o, encara millor, d’uns Països Catalans independents de l’estat espanyol. Antoni Martí Monterde, que ha escrit sobre la literatura comparada a Europa “Un somni europeu. Hª intel·lectual de la Lit. Comparada” reflexiona sobre les conseqüències de la independència per a la literatura catalana en el context europeu actual i com quedarien el País Valencià i les Illes en una eventual separació de Catalunya de l’estat espanyol. Es reflexiona a partir de la provocadora incitació de l’article de Bourdieu, 1985, sobre si “Esxisteix la literatura belga?”, í es respon en l’anàlisi de la literatura a Escandinàvia (Carolina Moreno), l’espai ibèric (Arturo Casas) i Catalunya i els Països Catalans (Antoni Martí). El context de globalització ens empenta a repensar l’espai comunicatiu, lingüístic i literari europeu, per saber on volem anar, assumint la responsabilitat de pensar-nos a nosaltres mateixos en tant que catalans i europeus, tot recordant que no podem deixar de fer-ho, i que la seua literatura, les seues literatures, són el lloc en què sempre ho ha sabut fer –o si més no, mai no ho ha eludit. Sense anar més lluny a Catalunya, com assenyala Martí, a la literatura escrita en català o en castellà, caldria afegir que hi ha persones que tenen com a primera llengua altres llengües europees (Monika Zgustovà escriu en txec, català i castellà, Simona Skrabec, escriu en eslovè i català), també hi ha qui escriu en català, però que té com a primera llengua alguna de les llengües no europees que sovintegen al nostre país, posem per cas, l’escriptora d’origen àrab, Najad el Hachmi; o més encara incorporacions traductores, Caterina Pasqual Söderbaum escriu en suec. En compte d’ubicar només un enfocament pla en la relació entre la literatura catalana i la literatura en castellà, s’obrin múltiples variables a tenir en compte, molt més encara, en un context d’independència amb estructures d’estat, català, ibèric o europeu, molt més potents.

Xavier Serra va introduir el seu article “Francesc Pujols, un humorista”, un filòsof, que, a “Concepte general de la ciència catalana”  afirmava que quan els catalans aconseguim la independència anirem pel món i ho tindrem tot pagat, que és el que més li plau a un català i arribàrem a la veritat absoluta perquè uns catalans alliberats de l‘opressió espanyola i francesa viurem sempre en la ‘Veritat’; no només va inventar una línia filosòfica humorística sinó una religió on deia que Déu haja perdonat a Jesús: Avui us parlaré de Jesucrist, Déu l’hagi perdonat”; aquestes meditacions, considerades com a ‘forassenyades’ li valgueren l’estigma dels seus contemporanis i ser considerat un ‘filòsof’ malaguanyat, que no se’l podia prendre seriosament i això esdevé una “tragèdia”, com assenyalaren, el 1962, Alexandre Cirici Pellicer i altres escriptors del moment. L’humorisme de Pujols, era una simple disfressa. Pujols influeix en Eugeni d’Ors, Gaziel, Josep Pla, Josep Mª Segarra i Carles Riba que analitza “L’estil de Francesc Pujols” dins C. Riba, “Obres Completes II, Barcelona, Eds. 62, 1985.

 

Presentació de L'Espill a la llibreria 3 i 4 de València el 6 de febrer

 

Salvador Company publica “Fulls de dietari: Nus en el temps (2004-2009): en va llegir alguns paràgrafs:

20-2-04 “Plou. Trist miracle. Mirant per la finestra que va protagonitzar l’inici d’aquest diari, però ara cap a la dreta, cap al que fou l’horta de C., he vist dos parotets àpters de ferro. S’estaven quiets, m’imagine que per la plutja, com aquells amb ales de la meua infantesa que els meus amics i jo vèiem detenir-se a tocar de l’aigua de les basses o de les sèquies i que eren tan difícils de caçar. Ara som nosaltres els insectes sense ales. Fa uns anys hi ha haver una plaga, d’aquests àpters, que en poc temps donà com a resultat l’eclosió dels seus ous en forma de larves, que són d’allò més voraces i que ací han trobat un mitjà ideal. L’últim reducte de l’’horta, la partida de Dalt, en deu estar infestada encara, com l’última volta que vaig mirar des d’una altra finestra, perquè ja l’han declarada sòl urbanitzable. I com més esclaten els seus ous de ciment, tot formant més cel·les per al rusc dels fills del progrés i del turisme, més difícil resulta escoltar la nostra llengua i viure en aquest barri que encara vaig conèixer com a poble, tot i que els meus pares, que sempre han parlat entre ells, amb mi i amb la meua germana en castellà, ja es van establir, fa 36 anys, en un dels primers ruscos que s’hi construïren. També és cert que llavors no hi havia a València seixanta mil habitatges buits i que ara, d’aquests habitatges, no en són parits ben pocs…

1-4-05

“Cada dia, en silenci, els valencians ens hem estat dient a nosaltres mateixos que hi ha un enemic exterior que vol acabar amb nosaltres i que s’ha infiltrat en les nostres fileres. Tanmateix, aquest mite històric i absurd, que va refulgir amb grandiosa ignomínia a la Batalla de València, gairebé encerta el diagnòstic del que s’està acomplint als nostres dies, cada dia, en silenci. Perquè no s’hi ha infiltrat ningú, no ens ha traït ningú: l’enemic som nosaltres mateixos i la derrota, per tant, és segura. I ni tan sols podrem dir, en ser vençuts com a poble per nosaltres mateixos, que ens ha fet perdre un colp de sort de l’enemic, fruit d’una rauxa improvisada i atzarosa. Llavors haurem d’admetre que, com ja ens havien avisat, un fracàs no s’improvisa, per molt que puga admirar-nos l’estupidesa del nostre”.

4-1-06

“Propòsit d’un any nou: ser feliç com un imbècil i lúcid com un amargat, tot i que vivint a València el més fàcil és acabar sent just el contrari”.

24-3-06

“Arriba un moment, almenys a mi m’ha arribat, en què u s’estima més passar per mal educat –o fins i tot ser-ho- abans que no li prenguen el pèl per enèsima vegada. N’hi ha qui d’això en diu maduresa. Jo en dic estar fins als collons”.

26-10-07

“Taula rodona sobre la literatura catalana. Algú citant un altre absent que, el seu torn, repetia les paraules d’un altre, diu que el problema d’aquesta literatura és el país que hi ha al derrer. D’ací estant, a l’avantguarda de la ficció, el problema és el país que ja no hi ha al darrere: un desert no d’amics i de béns, però sí de lectors”.

 

Salvador Company

 

Podríem afegir davant d’aquestes reflexions lapidàries tan lúcidament vertaderes i fatals, un “sense comentaris” i prou, però, tornarem a no donar-nos, totalment, per vençuts, per enèsima vegada, a risc d’ésser considerat un imbècil arrodonit i afegiré: si volen fer país agermanent-se a La Veu del PV i al Jornalet d’Occitània, si n’han de comprar trien llibres en català, llegeixen diaris en la nostra llengua com l’Ara o el Punt Avui, revistes com El Núvol, L’Avenç, Infomigjorn, com L’Espill, que, un dels millors coneixedors de la literatura europea, va afirmar que era una de les millors revistes d’Europa sobre pensament i anàlisi de la situació del món actual, com també ho és “Caràcters”, “Mètode” de l’escriptor valencià Martí Domínguez, etc. Potser, a la Universitat de València, mentre ens fan desaparèixer de la faç de la Terra, hi ha prou lucidesa per a fer les reflexions més esmolades. Potser aquesta situació d’extrema precarietat –podríem dir també d’extrema unció- ens empenta, premonitòriament, com al Princep Mhiskin, a la novel·la de Dostoiesvky a “L’Idiota”, a preveure d’antuvi, quan ens estan a punt de clavar-nos un punyal al cor, i salvar-se d’una mort segura, tot i que sigui ‘gràcies’ a un espasme d’epilèpsia i una caiguda terrible rodolant per l’escala fins al més avall. Tot i que, els valencians de llengua i cultura catalana, sabem ben bé la dita que “Cap avall no hi ha sostre”, sempre es pot caure més avall perquè no hi ha cap topall ni aturador.

Hi ha un article de Juli Capilla sobre “L’Any Estellés o la ruptura d’un llarg silenci”, un article de Michael Krätke “Marx, el nostre contemporani”, amb una cita enlluernadora de Kant “Una cosa es certa: qui ha tastat un dia la crítica, avorreix per a sempre tot beuratge dogmàtic”, on s’analitza tot el que no era Marx, Marx i la globalització, Marx i El capital, com llegim Marx Avui i s’interroga sobre si necessitem Marx, encara, traduït per Gustau Muñoz, amb una editorial “Una situació d’emergència” sobre el País Valencià que s’enfronta probablement a un dels moments més crítics de la seua història recent, una política de balafiament de recursos públics, d’austericidi, d’incompetència programada des de l’espanyolisme de màxims de la FAES, contra la nostre llengua, cultura i país, que de no imposar-se una inflexió enèrgica el futur dels valencians consistirà en un retrocés de conseqüències imprevisibles que ens retornaria a la nit dels temps. A la llarga nit del franquisme.

 

Un article de Manuel Forcano “Hi ha algú que encara se’n recordi de l’extermini armeni?” com es va preguntar Hitler mentre preparava el genocidi del poble jueu, profetitzant que al cap d’un temps no se’n recordaria ningú… També Roberto Rodríguez Milán assegura que “El somni de la nació produeix assaigs”, Gabriel D’Annunzio analitza “La Constitució del Carnaro” i als llibres hi ha novetats que ens conten Enric Balaguer, Simona Skrabec i Nicolás Sánchez Durá. Hi ha també una conversa d’entrevista molt punyent que li fa Faust Ripoll a Jacobo Muñoz, on reflexiona sobre les vacil·lacions entre  l’estudi de filosofia i filologia, els seus inicis en poesia i editorials literàries, evoca la figura de Joan Fuster, de Lluís Aracil i Miquel Dolç, les seues relacions amb Carlos Paris, Pinillos, Garrido, però sobretot amb Emilio Lledó, Javier Muguerza i Manuel Sacristán a Barcelona, la direcció de la revista ‘Materiales’, denuncia la infravaloració de les aportacions intel·lectuals marxistes de Sacristán, remembra l’ambient hostil madrileny retro-cavernari, el 1979, amb que va ser rebut per venir de Barcelona, no ser dels seus, amb fama de comunista i d’ateu, “l’ambient de Madrid era franquisme pur i dur. A Madrid continua havent-hi una dreta duríssima i ara amb tot el conflicte amb Catalunya es respira en alguns cercles un clima vertaderament inquietant”, en contrast amb les formes de pensar i de viure més avançades de Barcelona. Parla Jacobo Muñoz de la fallida dels grans relats com una mena que tenim ara per a orientar-nos en el món, la necessitat d’una nova Il·lustració per a no reduir la llibertat a la llibertat econòmica i a una mera i demolidora acumulació capitalista, cal tornar a llegir a Marx com el nostre contemporani, els que prescindeixen de Hegel i de Kant potser no es poden orientar ni observar com el capitalisme converteix la ciència en una força productiva directa a través de la tecnologia. Reflexions sobre el paper de la cultura com la contribució a la tasca de formació de la consciència, de la lucidesa, dels diferents àmbits de la vida, tot i que hi ha gent que vol que sigui bàsicament un passatemps. Sobre el paper social de l’intel·lectual en l’època de dissolució de l’individu; fa una critica a l’ètica dels negocis en un procés incessant de privatització total, de la terra, l’aigua, el treball. La necessitat d’expressar la resistència, d’un relativisme que no dissolga totalment ni la moral ni el coneixement, sinó que els faça conscients dels seus límits i de la seua naturalesa, la necessitat d’educació filosòfica per crear subjectes crítics i autònoms, sobre l’actualitat política, els interrogants sobre l’emancipació i l’autorealització, sobre la ciutadania europea, la UE, el País Valencià i Catalunya, el 15-M i reflexions sobre si CiU estarà disposada a tornar-se a sumar al bloc hegemònic de la dreta espanyola i es pregunta si molts ciutadans que defensen la consulta, votarien finalment a favor de la independència o no.

 

Manuel Forcano

 

Per acabar, afegiré un altre paràgraf de Salvador Company del 18-4-08: “Per a conèixer l’autèntic valor d’una cosa, abans cal perdre-la. Per això és tan important açò que alguns en diuen perdre el temps”. El mateix es podria dir de la nostra llengua, tot i que quan es perdi, no hi haurà volta enrere: esdevindrà irreversible. Del tot. Al País Valencià s’ha iniciat aquest procés fulminant, colèricament violent i terriblement rabiós, que, si s’accelerés, com s’està accelerant amb la desconnexió mediàtica en català, els nostres ulls podrien veure el final de la nostra llengua als àmbits públics, com veiem ara i la nostra llengua i cultura definitivament colgada i ubicada, on Aznar la volia: en l’absoluta intimitat, dels racons més foscos i invisibilitzats. Aquesta és la tendència gairebé irreversible, l‘asfixia absoluta d’una llengua minorada per un estat fanàticament hostil, hereu del feixisme triomfant, en un espai europeu que proclama ‘protecció’, hipòcritament, per a la llengües minoritàries, mentre permet que ens escanyen del tot. Amb una indiferència vergonyant. Mentre ens anihilen, reflexionarem , com un entomòleg, sobre les diferents maneres que tenen d’assassinar-nos, perquè no hi ha cap dubte, que, des d’una comparativa amb el que passa lingüísticament a la confederació Helvètica o amb Bèlgica i el cultiu del plurilingüisme, el que fa l’estat espanyol, a tot el Països Catalans, és un crim. I intentarem inventar alguna forma de resistència, d’insubmissió i projecció per escapolir de la mort que ens assetja lascivament i desesperada per tots els racons obscurs de les nostres províncies humanes més afeblides.

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. El govern espanyol del PP està acorralat i és un animal greument ferit, fins i tot podria ser que estigués ferit de mort. Aquestes garrotares que esteu rebent són l’agonia espasmòdica dels qui estan a les últimes. La situació d’asfíxia que s’està vivint al País Valencià sobretot aquests últims anys i que aquests últims mesos ha anat in crescendo, des del meu punt de vista, en realitat a qui estan atacant és al Principat per tot el procés que s’està vivint. Com que fins ara hem anat esquivant tots els seus atacs en contra la llengua i de moment no se’n surten, ataquen a les illes, la Franja i al País Valencià. És la seva venjança perquè en sou la part més dèbil, la que de moment no es pot defensar. Però implícitament estan reconeixent la realitat dels països catalans.
    Ja sé que és molt fàcil dir-ho quan la situació que esteu vivint és d’extrema gravetat, però l’únic que podem fer és resistir, sobretot vosaltres. Resistir l’escomesa, queden pocs mesos, menys d’un any i el compte enrere no s’atura, el temporitzador ja està posat i el temps avança d’una manera inexorable. Cal confiar i no perdre la calma, és l’únic que podem fer.
    Fins i tot, una persona de naturalesa pessimista com jo hi veig un bri d’esperança, la geografia mana, i quan aquestes persones que prediquen la catalanofòbia es trobin que els referents espanyolistes han caigut com un castell de naips (de fet ja està passant) perquè s’han arruïnat i la bena se’ls caigui dels ulls es toparan amb la crua realitat: els productes valencians que van a Europa han de passar tant si com no pel Principat. I amb els veïns més val ser-hi amic.
    Quan les tornes canvien també es donen canvis de jaqueta inesperats, coses mai vistes i sorprenents i que ningú s’hagués imaginat. La prova és que fa dos anys, fins i tot menys, podríem dir fins un dia abans de la gran manifestació de l’onze de setembre del 20l 2, que ningú, absolutament ningú s’hagués pogut imaginar el que estem vivint, com a molt era un somni sempre llunyà. Per això, resistir és guanyar.

  2. Gràcies per les teues reflexions i pels teus ànims perquè resistim… Jo també ho veig com tu, però no sóc tan optimista, tot i que voldria ser-ho… No crec que siguen les darreres garrotades, són més de 300 anys rebent-ne; voldria creure que són les últimes i que són els espasmes finals abans del gran alliberament, però no m’ho puc creure. Potser, el PP s’enfonse com la UCD de Landelino Lavilla, però un pacte entre POSE i UPyD tornaria a posar les coses al seu lloc, un espanyolisme insuportable. No ho dic per desanimar a ningú, hem d’anar fent cadascú el que considere que ha de fer… però ho tenim foturm almenys a les Illes i al PV.
    Jo vaig anar a la gran manifestació de 2012 a Barcelona i quedí col·lapsat durant un muntó d’hores i em féu molta il·lusió, també por, en pensar com respondrà un estat acostumat a agredir-nos sempre; torní a anar a Vinaròs-Alcanar l’11 de setembre passat a la cadena humana, perque estic d’acord amb la llibertat individual i dels pobles, al dret a decidir i al dret a l’autodeterminació… Pense que durant 30 anys al País Valencià s’ha fet una política lingüística destinada a liquidar el català i continuar el genocidi franquista que ens explicà Josep Benet en “El genocici de la cultura catalana sota el franquisme” o Francesc Ferrer i Gironès en “Catalanofònia”… Voldria que vos o tu. Eulàlia tinguesses raó, però no puc creure que caiguen massa benes dels ulls, algunes en cauran perquè estan fent molts mèrits perquè en caiguen, però la manipulació sistemàtica que han fet, després de 40 anys de feixisme, al principi del que deien “transició” i només era continuïtat, allargaren al País Valencià i a les Illes el franquisme i el centralisme, mentre al Principat feien creure que hi havia una mica de democràcia.. Ara “van a sac”, com va dir el president Mas, en una frase que no els va agradar als espanyols perquè la consideraven molt vulgar, quan s’inventaren que havia dipositat diners a Suïssa perquè no els agradava que acceptés el dret a decidir, empentat pel seu propi poble… Si al PV no podem veure TV3 és perquè la Generalitat Valenciana ho ha censurat i prohibit, però també perquè la Generalitat Catalana, no gosa posar-la en marxa per no afavorir els “enfrontaments” amb el PP del País Valencià… “Ells”, els espanyolistes de Madrid, de València, les Illes o el Principat, poden deixar-nos sense cap mitjà de comunicació en català, poden dividir la comunitat educativa per afavorir del tot l’espanyolització i arraconar en el gheto el valencià o català… poden prohibir el reconeixement del valencià com a variant del català com diuen tots els diccionaris del món, totes les universitats, 48 setències judicials dels tribunals espanyols, etc. poden prohibir les relacions institucionals de l’AVL amb l’IEC, poden prohibir a les escoles i Instituts que es posen autors en el català del Principat o les Illes… Podem posar bombes contra Joan Fuster i Sanchis Guarner fa 30 anys perquè no es relacionara el valencià amb el català, han nodrit durant més de 75 anys la fera feixista… No crec en miracles… No puc creure que la catalanofòbia que han alimentat durant tants anys desapareixerà; és cert, que, últimament sembla, volem creure, que, ha minvat una mica per l’absolut desprestigi de la Marca España, disparant trets contra els africans, dient que els catalans no tenen dret a tenir drets perquè són una merda (segons va dir el seu vicepresident), és cert que, davant la decisió del Principat d’exercir el dret a decidir, des d’Espanya s’han quedat incialment esglaiats i han començat a negar la realitat, a oposar-se, a amenaçar, etc. No sé com acabarà la cosa, m’estic tornant esquizofrènic, per una banda desitge que el Principat faça via i decidisca lliurement, i respectaré el que la gent vote, si, finalment, la deixen votar, per l’altra, a les Illes, a la Franja i al PV, potser encara ens escanyaran més… No ho dic perquè al Principat recapaciten, perquè, quan més garrotades ens donen, més independentista del Principat i de tots els Països Catalans en faig… i per molt que ens escanyen no em faran canviar d’opinió de respectar la llibertat dels pobles, tot i que siga ‘regionalment’ i no de tota la nació catalana (Illes, PV, etc); alguns diuen que el PV es tornarà l’Uster… No ho crec pas, hem tingut una cosa semblant a l’Uster, de baixa intensitat, des de fa 30 anys amb les bombes a Fuster i Sanchis Guarner, assassinat de Miquel Grau, de Guillem Agulló, etc. No tenim por i potser si el Principat aconsegueix tenir estat propi i no hostil enemic a mort, com ara, el PV i les Illes tindrem més possibilitats de defensa davant els tribunals internacionals de “llengües minoritàries” (o minorades), però sóc prou escèptic… No espere res o molt poc; no sé si canviarem la situació actual, espere que sí, i per això, encara escric, però no he cregut mai en miracles… El món no és un lloc meravellós, com sabia Hannah Arendt, ni la gent que estima tan poc, és placida, amistosa i benèfica… Només esperem garrotades o que no siguen tan fortes o no ens facen tan de mal. Només ens queda com Truffaut als “4oo colps”, contar-ho i poder-ho contar de nou sense que els colps ens aniquilen del tot… Salut

  3. Excusa’m Eulàlia, però he deixat de posar un ‘ens’ bàsic, quan als darrers paràgraf parle de la gent que no estima, no es tracta d’un genèric, sinó dde la gent que no “ens estima”…. Molts dels catalans del Principat no tenen ni idea de quant d’odi, densíssim, incommensurable il·limitat, ens tenen molts espanyols que habiten a les Espanyes més profundes, inclós desdel País Valencià; a vosaltres, els principatins un odien amb sanya d’Espanya, però alguns “valencianos”, als valencians catalanistes del PV o als catalans valencians ens odien reconcentradament i multiplicat per mil milions d`odi… els que viviu feliços al món de les flors i de les violes, us preguntareu, per què? i inclús hi haurà algú que dirà “potser han fet alguna cosa malament!”, les víctimes sempre són ‘culpables’ per als més sàdics o innocents… perquè la gallina de baix sempre li cauen a sobre els extrements de la gallina de dalt… I si saberen, els “valencianos” i espanyols odiadors que els principatins a penes es recorden “d’ells”, perquè tenen coses més importants a fer, segurament encara odiarien més i amb més empenta i dedicació. Ens odien perquè existim, i com han dit moltes vegades, Catalunya (o els Països Catalans, això no ho diuen,ens diuen els “polacos”) és molt bonica i els agrada si no hi hagueren catalans, ni es parlara en català… Encara recorde fa uns anys a l’Assemblea Sapatista dels Països Catalans, a Barna, l’únic que s’expressava en català era jo que venia del País Valencià, o a Can Mas Déu de Collserola igual, la gent preferia parlar en castellà i en anglés, però en català no, perquè al Principat també s’ha estovat molt a la gent perquè s’adapte als requeriments dels espanyolistes i que no fem problema, si se n”hem de passar a l’espanyol se’m passem, no siga cas que ens diguen que els obliguem al català. I jo em dic que vull els mateixos drets que “ells” poder viure plenament en la meua llengua a tots els àmbits i sense cap inhibició… Ens odien perquè existim i ens voldrien aniquilats com a catalans, amb una ràbia ferotge, que, des del Principat, no us podeu ni imaginar. Però gent com Alejo Vidal-Quadras o un tal Francisco Marhuenda s’acosten a expressar una mica com se’ns ‘estima’ des de l’altre bàndol.

  4. Jo tampoc crec en miracles, però el que està passant no és qüestió de miracles sinó d’una sèrie de factors que aquesta vegada juguen al nostre favor. La geografia i l’economia. La geografia ens ve donada. L’economia, com tu mateix has esmentat la marca Espanya s’ha esfondrat i no ven. Ningú vol vendre sota el paraigües d’una marca desprestigiada internacionalment i nacionalment.
    Els empresaris no tenen ideologia, tenen interessos, sobretot volen que el seu negoci rutlli. Quan el govern de Madrid no atengui les seves necessitats estructurals automàticament deixaran d’emmirallar-s’hi i serà substituït sense manies cap a altres referents que els hi aportin noves oportunitats. El clientelisme valencià sotmès a la metròpoli s’acabarà quan s’acabin definitivament els diners, i això passarà perquè Espanya està arruïnada i d’allà on no n’hi ha no en raja i el poc que ragi ja no sortirà de Madrid. El govern espanyol donarà l’esquena als valencians, inclosos els blaveros, els espanyolistes i els anticatalans.
    El que no faran els valencians per molt fatxes que siguin serà immolar-se econòmicament per solidaritat amb Espanya, bé potser els més fanàtics ho voldrien però dubto que ho vulgui el gruix de la societat. O sigui que el millor que ens pot passar pel bé de la nostra supervivència és la independència de Catalunya, bàsicament perquè llavors el tracte serà amb un Estat i si els seus productes han de passar pel Principat per anar a Europa, l’últim que faran els empresaris és atiar la catalanofòbia.

  5. M’agradaria que tingueres raó i que, ni que només fos per geopolítica i economia, el País Valencià deixés de mirar a la metròpoli servilment, com Gamínedes, capaç d’auto-immolar-se per Madrid, en llengua, economia, cultura i societat… Això de Gamínedes, que donava voltes al voltant de Madrid com un satèlit ho deia Joan Fuster. Clar que m’agradaria que la valenciana gent del meu país canviés i pensés en garantir la pròpia supervivència cultural i econòmica, però són molts i molts anys cantant el “Per a ofrenar noves glòries a Espanya”, com a himne immolatori i sacrificial; algunes enquestes, potser ‘trucades’, asseguraven que la població ‘valenciana’ és considerava ‘més’ espanyola que la d’Extremadura, Múrcia o La Rioja… I això fa molta por… S’ha induït, instruït i ensinistrat en la burrera més extrema perquè del que es tractava era d’eliminar qualsevol tipus d’aliança entre els Països Catalans, i han destinat molt recursos i energies perquè això tingués ‘exit’… Ara bé, tot pot canviar; res és etern; no ens faran perdre “l’esperança”, malgrat que l’hem perduda tantes vegades que no la trobem per enlloc. I ens fa la impressió que això de l’esperança és un invent dels altres, al que nosaltres no tindrem mai accés perquè hem viscut sempre en l’absoluta desesperació… En un ai al cor permanent, cada vegada més fotuts, com els salts mortals dels circs antics, ara a vint metres de distància, sense xarxa, amb les mans lligades, amb els peus, amb la boca tapada, amb els ulls tapats, sense Catalunya Ràdio, sense Tv3, sense RTVV, sense cap mitjà en català, sense línies en català a l’escola, sense cap publicació en català a la Universitat d’Elx, amb molt poques publicacions universitàries en català a la resta d’universitats del País Valencià, sense cap classe en català a la Universitat d’Elx, amb poques classes en català a la resta d’universitats… amb unes polítiques lingüístiques anti-lingüístiques contra el català… Sovint preferesc no veure-ho, perquè em causa massa dolor de llengua! Però alguna vegada, col·lectivament, eixirem del túnel que s’ha allargat durant tants anys, tot i que no veiem cap llum encara a l’altra banda, mentre el català es dissol, esfilagarsat, com argila embestida per ones de martells robòtics, cecs i despietats, o perfectament calculats en un procés laberíntic i absurdament kafkià. Els meus paisans valencians, beleàrics o catalans del País Valencià s’emborratxen de sorolls, mascletades, traques, petards, per no escoltar que la seua llengua desapareix, mentre llencen coets i s’omplin de contaminació acústica, són més “valencians” (i espanyols) que ningú, perquè tot és fum, soroll i pòlvora de foc que s’apaga en un instant…. No és tot així, però sovint ho sembla i no s’observen, sinó molt minoritàriament (això sembla!), les contradiccions que hi ha entre el PV i Espanya, ni els antagonismes… perquè s’ha desarticulat la societat civil… I això fa mal; esperem, però que tingues raó, sovint des de ‘fora’ es veu amb més claredat. És quan estàs dins del forat, que no et permet veure clar…