Un fil d’Ariadna per a la música catalana

16.06.2015

Hi ha discos i propostes musicals amb una dimensió que trascendeix la pròpia música fins a assolir el caràcter gairebé d’un manifest. No perquè s’ho proposin, sinó perquè les circumstàncies que l’envolten fan que així sigui. Els creadors de vegades ni ho pretenen, però els que rebem la seva música tenim l’obligació de parlar-ne. Aquest n’és un cas. Tres compositors d’àmplia trajectòria –Josep Lluis Guzman (1954), Anna Cazurra (1965) i Jordi Capellas (1962)– ens ofereixen en un disc un d’aquells fils d’ariadna que en moments de desorientació i atordiment es converteixen en un tresor artístic. (Quartets de corda. Catalan String Quartets. Obres de Josep Lluis Guzman, Anna Cazurra i Jordi Capellas. Quartet Teixidor. La Mà de Guido, CD [LMG 2126], 2014).

Quartet Teixidor

Quartet Teixidor

En un enregistrament realitzat per Hugo Romano a l’auditori Pau Casals de El Vendrell i editat per La Mà de Guido, el Quartet Teixidor (Irantzu Zuasti, Joan Marsol, Jordi Armengol i Xavier Roig) dóna vida amb molta solvència a tres quartets de corda de tres compositors catalans que es retroben en la cruïlla de la tradició musical catalana. Una tradició truncada i oblidada en gran mesura des de la postguerra i gairebé sempre condemnada a reivindicar-se de nou. Ells en són ben conscients, ja que als mateixos comentaris al disc es posicionen tot manifestant que segueixen “el fil d’una tradició que mai ha fet fallida (tot i que alguns diuen que sí)…”. De fet, la seva proposta és més aviat un remei per guarir-nos de l’era dels manifestos que van protagonitzar les primeres avantguardes. Aquesta va plantar una llavor que va germinar a gran part de la música erigida com a “culta” durant la segona meitat del segle XX, amb menys convicció però amb les mateixes premisses, desvinculades de les circumstàncies en les que va nèixer. L’impuls compositiu neixia llavors de l’oposició, de la resistència, i per tant, amb el context com a centre de gravetat. Sense aquest, perd gran part de la seva legitimitat i cau en el conegut manierisme de l’avantguarda, que es nodreix en definitiva d’elements externs al propi material musical.

Convençuts de què el llenguatge que ha configurat aquest material musical i ha esperonat durant segles la creació musical encara té molt a dir, les seves creacions no donen l’esquena a les formes que ens ha llegat la història, ans al contrari, es nodreixen d’elles demostrant les seves possibilitats encara vigents, oferint-hi noves lectures d’aquesta tradició. També en aquest sentit, mantenint l’articulació de tensió-distensió que en tot discurs artístic es posa en joc si vol ser efectivament comunicador, on res s’allibera o emancipa i tot s’integra en funció de la idea que hi subjau. Evidentment, es tracta de música contemporània; el que alguns fanàtics de la inmediatesa en diuen “actual” tot provant de desempellegar-se fins i tot de l’atribut “contemporani”. I és una de les maneres de ser-ho, arriscada i valenta, però molt conseqüent amb la nostra història massa vegades convidada a “cremar etapes”. Potser encara hem d’aprendre la lliçó d’Ortega i Gasset; Europa i els seus efluvis culturals són massa vells per continuar perseguint les virtuts de la primera joventut. La seva única virtut és la memòria. Si la perd, està condemnada a perdre’s a si mateixa.

El disc s’obre amb l’expressiu Quartet de corda “A la memòria d’Amadeu Vives” de Guzman. El compositor, sòlid coneixedor de l’ofici, obté de la formació una inmensa riquesa en el seu discurs cambrístic i el Quartet Teixidor sap respondre amb qualitat a la partitura, tot bategant com un sol cos, aproximant-se en certs passatges a la respiració vehement d’un bandoneó, sense oblidar el lirisme i la tensió narrativa que desprèn l’obra de l’autor sabadellenc. Aquesta té la seva clau de volta en una organicitat que troba l’últim desenvolupament al tercer moviment, una mena de primer moviment que ha patit l’experiència penetrant i transformadora del segon, el Largo. L’obra de Guzman mostra un eloqüent sentit formal i sinceritat estètica, en la mesura que la música que surt de les seves mans és absolutament coherent amb la seva sensibilitat, amant de la natura i l’espontaneïtat. Si hi ha maniobres racionals, en tot cas aquestes están al servei d’aquella honesta claredat i en últim terme, són producte de la mateixa espontaneïtat perquè són ja en ell una segona pell. Si es respira la tradició musical catalana des dels primers compassos aquesta és un perfum, no una matèria primera que es contempla des de les alçades acadèmiques. En certs moments, trobem el caràcter de Toldrà, tot i que amb harmonies més arriscades; passatges meditatius que ens semblen propers a certs moments de Manuel Blancafort… però, sobretot, hi trobem la sensibilitat personal de Guzman. La dedicatòria “a la memòria d’Amadeu Vives” revela una declaració d’afinitat que es tradueix no tan sols en el seu llenguatge intensament arrelat (fruit d’un músic arrelat a la terra com pocs) sinó en d’altres activitats com el seu interès en l’àmbit coral o la seva tasca en l’harmonització i recuperació de música popular.

Anna Cazurra aconsegueix una gran profunditat dramàtica amb el seu Quartet de corda núm. 1, op. 7, construït al voltant d’una atmosfera que podríem qualificar vagament d’expressionista. Es tracta d’una obra d’un profund sentit contrapuntístic que en la seva factura revela l’escriptura d’una mà que ha transitat tècnica i estèticament amb els ulls oberts per la història de la música, on passatges d’un lirisme amarg es troben amb d’altres més irònics. Si bé els centres tonals s’intueixen en certs moments, contínuament s’esmunyen, les arribades es posterguen i entre l’angoixa d’aquest desplaçament temporal es destil·len melodies de gran bellesa. És evident que Cazurra sap treure profit dels recursos instrumentals del quartet, però també que la seva intució creativa beu de la seva profunda formació i activitat com acadèmica de llarga trajectòria.

Les Quatre Estampes, per a quartet de corda de Jordi Capellas és la més recent de les obres que es presenten al disc. La imaginació del compositor aconsegueix dibuixar tant atmòsferes inquietants com quotidianes amb pocs elements ben administrats. La lluminosa partitura de Capellas és, potser, la d’estructura més austera quant a elements posats en joc, però el resultat final és formalment efectiu. Amb tendència a la iteració, l’estatisme i una seva escriptura eminentment vertical, desprèn una sensibilitat molt raveliana. L’últim moviment, Andante, és d’una inspirada bellesa bucòlica, fruit d’un compositor dotat per la melodia.

Per retrobar-nos amb Amadeu Vives a la sincera dedicatòria de Guzman recordem el que escrivia ara fa 120 anys el compositor collbatoní: “Y es que nuestro público hásele acostumbrado a los grandes espectáculos, a lo aparatoso, a lo deslumbrador, a lo que únicamente entra por el sentido de la vista, a lo que se comprende de golpe o no se comprende de ninguna manera, a lo vulgar, tan vulgar que no requiere exquisita sensibilidad para la comprensión o a lo misterioso, que se acepta por su cualidad de incomprensible…”. Sí, fa tot just 120 anys. I avui, en un panorama artístic i particularment musical, sotmès a l’absolutisme i dirigisme de discursos i llenguatges institucionalitzats, rebem aquesta donació artesanal i artística en majúscules amb més esperança que abans de rebre-la. No es parla tant, darrerament –amb massa buidor– de construïr un païs? I quin destí pot tenir un país que viu d’esquenes a la seva pròpia tradició cultural? Aquí en tenim un fil d’ariadna que ens parla d’aquest camí de reconstrucció essencial, inevitable, que no (ens) podem permetre que passi desapercebut. No només pel destí de l’obra d’aquests compositors, sinó també pels qui han de venir darrera d’ells, massa atordits encara pels cants de sirena.