Un festival de música clàssica al jardí de casa

10.04.2018

Quan la Guerra Civil i el franquisme van acabar amb bona part de la programació musical catalana, músics i mecenes van impulsar activitats en cases particulars de Barcelona. Aquesta és només una part de la història dels Festivals de música clàssica a casa nostra, que ara el crític musical Jorge de Persia repassa al jardí del Palau Robert.

Pau Casals

Una dècada va estar l’enginyer Josep Bartomeu organitzant concerts i òperes a casa, al seu Jardí dels Tarongers: va ocórrer entre els anys 1948 i 1958. Però aquest, tot i que n’és una bona mostra, no va ser l’esdeveniment musical i secret més important de la postguerra. Segurament el més rellevant va ser el festival que Pau Casals va establir, durant el seu exili, a Prada de Conflent. Això va ser l’any 1950.

“Si Casals no pot sortir de Prada, hi anirem nosaltres”, així és com el crític musical Jorge de Persia resumeix el que aquell festival va suposar. A la petita localitat de Prada hi van arribar músics de tot el món, que a més hi anaven solidàriament. La primera edició, per exemple, es va dedicar a Bach, i hi participaren músics mai reunits en cap altre festival, com ara Clara Haskil, Isaak Stern, Rudol Serkin i Paul Baumgartner.

Avui en dia, Prada encara continua amb l’anomenat Festival Pablo Casals, i fins i tot un petit museu el rememora. Aquesta és només una de les anècdotes que veiem als jardins del Palau Robert, que acull l’exposició Temps d’il·lusió, temps de reflexió. Festivals d’estiu de música clàssica. El seu comissari, de Persia, aporta una visió profunda sobre la importància d’aquests esdeveniments.

Així ho explica el crític musical, que declara que la mostra “no està pensada per valorar cada festival, sinó per parlar del fenomen cultural que suposa”. Per tant, al Palau Robert hi veurem una reflexió sobre quina incidència tenen aquests en l’educació, com aprofiten espais patrimonials com ara esglésies, o què signifiquen com a punt de trobada, entre d’altres; sempre des d’un punt de vista històric que para especial atenció als moments més difícils de la història recent de Catalunya.

Qui rondi pel jardí hi trobarà una desena de panells quadrats: cada banda està escrita en un idioma diferent. El visitant farà bé de parar atenció a les quatre llengües -català, castellà, francès i anglès- perquè malgrat no les entengui totes, la documentació gràfica és diferent en cada apartat i les fotografies varien depenent d’on miris. Per tant, és millor no quedar-se només amb la visió de la part escrita en català o castellà.

Al final, el públic hi trobarà una reivindicació: “En molts casos les conviccions estètiques han deixat pas a altres interessos amb més màrqueting que projecte cultural”, diu l’últim panell. Segons Jorge de Persia, que no té cap problema per mullar-se, un dels exemples és el Festival de Música de Cambra que històricament s’havia dut a terme a Cambrils. Ara s’ha convertit en el Festival Internacional de Música i, segons el comissari, ha passat a ser un mer espectacle: “Fer cultura és abonar durant anys, creant públics, una funció educativa”, conclou la mostra. Qui vulgui visitar-la, ho pot fer fins el 30 de juny.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. De la mà de Maria Novell, que era la mestra d’una neboda del senyor Bartomeu, vaig tenir el goig d’assistir a alguns dels concerts que celebrava als seus jardins del Pati dels tarongers Recordo especialment alguna sessió amb la Coral Sant Jordi i el muntatge fet expressament per a aquella ocasió, de l’òpera bufa Der Apotheker, de Haydn. Més endavant, amb el cos de dansa de l’Esbart Verdaguer, vaig participar en un espectacle de danses religioses: la Moixiganga, de Sitges, i la Moixaranga, d’Algemessí. En una de les primeres crisis del tèxtil, el senyor Bartomeu va tancar aquestes representacions abans que deixar al carrer una part del personal de les fàbriques.