Un estat pixelat, o la nitidesa d’una fotografia

8.03.2018

Ahir va arribar a Catalunya l’obra del madrileny Santiago Sierra. Les famoses 24 fotografies pixelades, de 24 presos polítics per España, que van ser censurades a la Fira Arco. L’exposició va entrar a Catalunya per una porta poc habitual: la de Ponent. I va ser així perquè ho va voler el seu propietari, Tatxo Benet, colpit per l’impacte de l’espoli de les obres de Sixena. Dirà: “Si puc contribuir a fer pujar, encara que sigui una mica, l’autoestima a Lleida, que sempre ha patit més que les altres ciutats de Catalunya, ho faré.” L’exposició a Lleida de l’obra censurada a Madrid serà, sens dubte, una injecció de justícia per a la dignitat cultural de la ciutat, escarnida amb el robatori de fa tres mesos.

 

Gran expectació per veure l’obra de Santiago Sierra al Museu de Lleida | Foto ACN

Al matí, el pàrquing del Museu de Lleida ja era ple i, al migdia, havien anat apareixent, a les cantonades dels carrers més propers al museu, cons de la Policia Local, que se sobreposaven fent avets blavissos. A la façana, una lona es barallava, des de primera hora, amb les ventades i el sol que tot ho feia blanc. I anava dient, a batzegades: Presos polítics en l’Espanya contemporània. Santiago Sierra. L’expectació, al llarg del dia, pels volts del museu, era subtil però perceptible. Hi havia una remor de feinejar. Una espera continguda, latent. Quan sigui l’hora, alguns policies, pocs, s’estaran a tocar de la porta d’entrada i, una mica més enllà, en una placeta, hi haurà dues furgonetes antidisturbis i un grapat de mossos xerraires. L’eco del dia que es van endur Sixena, doncs, hi és, però és només un eco.

Obren les portes i tothom va entrant. El paer també i, quan ho fa, un munt de pancartes i xiulets apareixen del no-res. Diuen: “Àngel Ros feixista, culpable de l’espoli i del 155” i, és clar, “Llibertat presos polítics!” És una exposició, doncs, que comença abans d’entrar al museu. La sala queda una mica enfonsada, de manera que cal baixar unes escales per arribar-hi. La part de baix és gairebé plena, i em quedo a dalt de les escales, repenjada a la barana. Des d’on sóc veig els remolins de gent que s’agrupa tot d’una, com fa l’aigua a l’entrada de les comportes d’un pantà. I fan fressa fluixa, xiuxiuejos ascendents i descendents. De tant en tant una càmera obra i tanca l’ull, clic-clic, clic-clic. Al fons, les fotografies, que no es veuen bé perquè totes acaben en quadradets petits d’ombres i penombres, terriblement pixelades. I me les miro estona i estona sense adonar-me’n gaire, en aquest moment d’impàs en què tothom cerca el millor lloc, fins que, tot d’una, m’assalta una angoixa onírica. Aquella dels somnis en què no pots obrir bé els ulls, i tot enllà dels ulls és un espectre. Aquells somnis en què tot és borrós, i no pots fer altra cosa que caminar amb les mans esbatanades, acceptar la caiguda imminent. I és llavors quan l’obra em sobrevé. Sense pensar-la hi he entrat. I ja sóc a l’altra banda, a dintre de cada fotografia, i cada marc és una cel·la estreta, minúscula, de ferro fred i de rajola blanquíssima, d’aquell blanc que crema. I veig els rostres clars, amb aquella nitidesa de fotografia antiga, amb precisió d’escaire i cartabó. Els veig molt reals, molt vius, sense ni un sol pixel traïdor. I em passa per davant tot allò que ells, els nostres presos, mai no ens diuen: les queixalades d’enyor, les tones de tedi, l’anorreament dels petits costums casolans, el fred impertèrrit, els barrots que, de tant veure’ls, es deuen enganxar a la retina. Ho veig tant, i tan ràpid, que m’espanto. I d’espantar-me, surto. I torno a ser a la sala, amb els periodistes que van i vénen, amb la gent que ara xerra fort. Ja ningú no té la sensació d’estar en un museu, sinó en un acte reivindicatiu a peu de carrer. Els càrrecs i les formalitats s’han esfumat, ja no són res. A davant d’aquelles fotografies, les convencions s’esllavissen i som, tots, homes i dones i prou. La barbàrie evident ens iguala.

Però es fa el silenci perquè comencen els parlaments. I tothom a peu dret, a davant de les fotografies, formant-hi un hemicicle al voltant. Sento com el senyor que tinc al darrere murmura a la noia del meu costat “Quedem-nos aquí dalt, així es veurà bé quan despleguem la pancarta”. S’ha fet, doncs, un fals silenci. S’intueix, a tot arreu, l’ebullició que tots duem a dintre. I parla, per començar, Josep Giralt, el director del Museu de Lleida, que fa un discurs breu i moderat, concentrat en un agraïment al propietari de l’obra. Explica que “és una exposició que no estava prevista però que és un honor poder fer aquí, a Lleida”. Lamenta que l’artista no hi pugui ser i l’excusa, després de parlar del seu compromís social amb aquesta i amb d’altres obres, dient que “ha cancel·lat la seva agenda dos mesos”. Hi ha alguns aplaudiments i, enmig de la foscor de fons d’oceà que només s’il·lumina amb el pampallugueig de les càmeres, em sembla veure Anna Gabriel. És només, és clar, una noia que se li assembla. Per un breu moment m’havia semblat que era ella i, per un breu moment, em semblava normal que hi fos, com hi eren Mireia Boya, Núria de Gispert o Josep Maria Forné, quan m’ha assaltat, de sobte, com una fletxa recta, impietosa, el seu exili. I després allò de: Realment està passant? Hi ha gent innocent exiliada i presa? O tot això és un miratge, un somni enverinat? I si a nosaltres, que no tenim familiars ni a l’exili ni a la presó, se’ns entregiren aquestes certeses fins al punt de no saber ben bé com creure-les, em demano quantes vegades els deu assaltar aquesta sensació, en els replecs de la quotidianitat, als familiars de les víctimes. Quantes vegades el costum els deu confondre i els deu semblar, al capvespre, que el marit, el pare, el germà arribarà d’un moment a l’altre, o que sortirà per la porta del bany tot rentant-se les dents, o que aviat cridarà “A sopar!” I em dic que la presó, que l’exili, pels que es queden, deu ser una mena de dol equívoc. I que, per tant, tornar serà com haver estat al cor de les tenebres de la mort i reviure. Les fotografies de Santiago Sierra ens interpel·len i ens parlen, també, de tot això. I ens presenten la presó, i sobretot la presó injusta, com un espai incert, sense nom, paral·lel, que no s’entén, que la nostra natura no pot arribar a comprendre mai ben bé del tot sense abocar-hi, en grans quantitats, el concepte de l’error. Una presó que vol pixelar i, contra això, ens queda la memòria tossuda, la memòria volguda, la memòria activa com a impuls per a combatre-la. I els discursos aniran, també, per aquest camí. I seran, gairebé tots, palpitants, francs, amb evocacions de records familiars personals, que faran muntar aquesta flaire de sang i flor i calaix i silenci de la nostra guerra.

Comença a parlar explicant que no tenia previst fer-ho, però que ara que s’hi troba no pot no dir, el propietari de l’obra, Tatxo Benet. I fa així, en una sincera captatio benevolentiae: “En una exposició, el propietari de l’obra és l’element menys important.” I continua: “Estic una mica emocionat. Si el meu pare i sobretot la meva mare fossin aquí estarien, avui, molt orgullosos. Perquè la meva mare hagués viscut tot això d’una manera molt intensa.” I Benet, tot alt, tot corpulent, s’ha fet menut en parlar de la seva mare i, en dir mare, tots aquells que ja no la tenen, s’han fet menuts amb ell i han arrencat a aplaudir. Mare és, en aquell context, la memòria personal de cadascú, l’experiència del franquisme i també dels darrers mesos a Catalunya, a dintre cada  casa. “El país ha sofert molt, però Lleida més. Igual que les altres ciutats, però a Lleida se li ha posat en qüestió la seva essència cultural i lingüística per part de la institució màxima de la ciutat”. Parla, és clar, de la Paeria, de Sixena, del 155, d’Àngel Ros que és, justament, al seu darrere, amb les mans caigudes endavant, una dintre l’altra. Tothom xiula, i Ros fa un mig somriure que li quedarà cosit a la cara fins al final. Envermelleix de sobte. Però Benet no vol ofendre’l, vol ser franc. Acaba: “La censura d’aquesta obra acaba avui i aquí, a Lleida”.

Jusèp Boya, director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, farà un parlament brevíssim i commovedor, que començarà en aranès: “Era mia votz…” I continuarà: “és la veu del que queda d’un govern colpejat però, com deia ma iaia, no soterrat. Parlo en nom de gent que és molt lluny, a Estremera, a Brusel·les”.  I hi ha un aplaudiment tan fort que fins i tot els barrots d’Estremera, els vidres grisos de Brusel·les, deuen dringar i esquerdar-se. Boya està emocionat, com tothom. I llavors llegeix el poema Llibertat, de Joan Margarit. I diu allò de “la llibertat és un estrany viatge”. Estrany i tèrbol i llarg, avui, per a la República Catalana. Més endavant parlarà la presidenta del Consell Comarcal del Segrià, Maria José Invernón, i farà referència a la “sensació agredolça” d’aquesta inauguració. La dolça: “Quan vaig saber que s’exposaria a Lleida, em va colpir el cor, vaig tenir la sensació que es feia justícia.” Tots els parlaments aniran en aquest sentit fins que arriba el darrer, el del paer. Així que el presenten tot tremola de crits. “Traïdor!”, “Botifler!”, “Fora!” i, finalment, “Llibertat presos polítics!” El museu, el lloc eminent de silenci i de respecte per excel·lència, passa a ser, en pocs minuts, un galliner de sentiments. Tot el soroll de l’univers és allà. I Àngel Ros, tothom ho veu, no podrà parlar. Tothom ho veu, menys ell.

Una dona protesta davant del cotxe d’Àngel Ros a la sortida del Museu de Lleida | Foto ACN

La cridòria no cessa, i el paer malda per a fer-se sentir. Ignora absolutament tothom, i parla per acaparar la profunditat misteriosa de les càmeres, que li prometen, potser, uns minuts de glòria en alguna casa de Catalunya. Es fa el sord fins que ho és i crida, i sembla que per dintre compti àvidament el nombre de gent que potser el veurà. L’afany de protagonsime l’ha obcecat definitivament. I és llavors que tinc la pena més contradictòria del món: Àngel Ros em fa pena. I em fan pena les altres autoritats que callen amb un posat incert, i em fa pena quan en Tatxo Benet pren el micròfon i demana a la gent de callar en nom de la llibertat d’expressió, i em fa pena el guarda de seguretat que malda per a retirar la pancarta que ja han desplegat, i em fa pena la gent que crida i la que vol fer callar, i em fa pena el nen absort que seu en un racó amb la seva Nintendo i que és molt lluny d’aquí, i em fan pena els 24 presos que, amb els ulls pixelats que tenen, ens fiten a tots sense excepció, i em fan pena els periodistes que no saben cap a on han d’enfocar la càmera, i em fan pena les corbates, els pentinats i les arrecades per a l’ocasió, que tot d’una queden desproveïts de sentit. Perquè aquell forat ja no és fosc perquè tot hi sigui negre, és fosc perquè les opinions més contraposades són a una distància mínima, i es freguen i grinyolen i es magregen i queden emmascarades les unes de les altres. És, sens dubte, un espectacle invertit, trist. I encara ho és més quan, de tant en tant, Ros s’ha d’aturar perquè l’hemicicle que l’acorrala, un hemicicle pacífic però ferit, fa un soroll estrident i invencible. I em dic que el poble té dret a escridassar als seus representants si ho han fet malament, però que un representant s’encari a la multitud que l’escridassa, s’arrapi a un micròfon, i brami enfurit “Calleu! Que calleu us dic!”, és d’un patetisme aclaparador.

Però el batibull fineix quan Ros acaba el discurs que ningú no ha sentit ni aplaudit, reparteix la seva mà entre la gent més mudada i se’n va, encara amb el mig somriure encastat a la cara rogenca. Llavors, des d’algun lloc, em sembla sentir una veu greu que vol dir-li, a ell i a tots els que defensen, avalen i promouen la injustícia, aquelles paraules de Joan Maragall a La ciutat del perdó, quan volia aturar l’assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia: “¿Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d’atendre a tota altra cosa que no sia ella?”

Quan surt al carrer, hi ha una segona tongada de crits. La dels manifestants i la de tota la gent que guardava el seu lloc pacientment per entrar, formant una llarguíssima corrua, carrers enllà. Una corrua que es desfà quan surt Ros: ningú no tem perdre el lloc que feia estona que vetllava. Tothom s’abalança, sense ni un polsim de violència però amb tota la convicció, al seguici contra el paer foragitat que s’ha iniciat a dins la sala. Si les gàrgoles del campanar de l’església ens miraven, els devia semblar veure tot un estol d’ocells fent una dansa.

Travesso un parell de carrers, sento Els Segadors, que cada vegada van sonant més lluny, més lluny. Passa un núvol, un capellà i una moto d’una pizzeria alhora, les campanes de Sant Llorenç diuen els quarts, l’avinguda d’Aragó retruny. I tot va esdevenint-se normalment. L’estona es fon, lenta, sense relleus, més o menys com cada dia. Però vosaltres, tots 24, no ho podeu veure. I el món se us deu anar pixelant, a poc a poc, com si la presó fos la veritat i, l’atzar del carrer, la vida que passa, les cases que s’alcen, les dones que riuen, els nens que s’entrebanquen, els gossos que borden… tot fos com un bell conte remot.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
    • Ros és pitxor que un feixista. És un feixista que ho dissimula i així enreda a molts rucs.

      • I ara, què hem de dir? Què els independentistes catalans som uns nazis?
        Caldrià millorar el nivell argumental, ja que sinó sembla un dialeg de nens.
        Atentament

        • – Heu aprovat l’aplicació de l’article 155, socialistes?
          – Sí.
          – Heu votat en contra de l’apropament dels presos polítics catalans, socialistes?
          – Sí.
          Xurriacada forta a l’Àngel Ros. Sense miraments.
          Quanta hipocresia, quanta.

          • La incoherencia també és clamar per la llibertat d’expressió impedint aquesta als altres (i això és correspón tant d’ “anada com de tornada”.
            El comportament del PSC no es pot dir que sigui democràtic, però en cap cas es poden titllar als seus membres de “feixistes” (però potser sí que hi ha algún feixista dins la seva militància… com a tot arreu).
            Atentament, i bon dissabte

        • Com va començar el feixisme, a Itàlia? I el nazisme, a Alemanya? Amb intimidacions, potser? Amb jutges esbiaixats que no veien unes agressions i no deixaven mai de veure’n altres molt menors? Amb limitacions a la llibretat d’expressió i manifestació de minories identificades com enemigues de la nació? Qui reb perdigonades ara, a Catalunya? Aqui li trenquen les finestres o els arbres per lluir llaços grocs? Qui no es pot manifestar (uns iaios, per exemple)? Quina cadena de TV es veu multada i censurada, quan d’altres fan el que els surt del pito? Això no és (proto)feixisme? El partit del Sr. Ros és un dels que imposa aquestes coses—no podem dir que el Sr. és un (proto)feixiste? Per cert, quins són els teus arguments per dir que Ros és un demòcrata? Ell, que governa amb Cs, que és l’exemple perfecte de partit xenòfob que no respecta la democràcia parlamentària?

          • Cs no és l’única llista electoral que no respecta la democràcia parlamentària. Al sector anomenat sobiranista en podriem trovar alguns exemples de totalitarisme (dins les CUP, per exemple).
            A un alre comentari ja he dit que el comportament del PSC no és gaire democràtic. Però que no sigui democràtic, no vol dir que sigui “per se” feixista. El comportament neofranquista de l’Estat espanyol i tots els seus poders no es pot dir que sigui fruit del PSC (malgrat, moltes vegades, del seu suport incondicional).
            La dictadura del general Primo de Rivera va tenir el suport del partit socialista espanyol. Veurem que farà quan es decreti l’estat d’excepció…
            No tot el totalitarisme és “feixista”.
            Atentament

          • Benvolgut Sr Riudoms, no fugi d’estudi. No em compari Cs amb la CUP, faci’s aquest favor. Cs són anticatalans practicants, de paraula i d’obra, per acció i per omissió. Torpedinen qualsevol iniciativa que afavoreix la cultura i la llengua catalanes, i les voldrien supeditades a les castellanes i encara més, desaparegudes, o reduïdes a l’estatus dels anys 40 i 50, llengua de rosaris i de baralles familiars. Sabeu que això no m’ho invento jo, ho han dit ells en algun moment que havien begut masses finos. Si fossin demòcrates, respectarien les decisions del Parlament, on majories del 70% dels escons ara mateix donen suport a la immersió i a la no supeditació del català al castellà. I no ho respecten, dinamiten la convivència aprofitant-se de la “justícia espanyola”—un concepte ara mateix oximorònic, com el de “música militar”. I sí, efectivament, si hom no és demòcrata, és feixista. Si voleu podem filar prim i distingir entre dictadures totalitàries (tothom està d’acord que la soviètica, la nazi i la maoista ho eren) i d’altres que no ho són (i aquí la discussió és gran: Pinochet? Tito? el franquisme seria totalitari fins cap a 1960 per esdevenir una dictadura tecnocràtica, que recordaria la Xina capitalista d’avui, etc.). Feixisme és un terme genèric per estats dictatorials. I sí, el PSOE-PSC dona suport sense fissures a la reconversió de l’estat espanyol en un estat dictatorial. I el Sr. Ros és un dels seus dirigents més destacats.

  1. És clar que fem servir els mots amb massa inexactitud, però el PSC hauria de treure la C del seu nom (i també la S). Ara només és un partit que representa els interessos de l’ Estat Espanyol, s’ ha traït ell mateix. Pot estar contra la indepedència, però no contra el dret d’ autodeterminació de Catalunya. Negar aquest dret és negar l’ existència de l’ entitat que el té. Per tant, per al PSC Catalunya no existeix, només Espanya. Per tant, els socialistes haurien de sentir vergonya quan diuen que defensen el país.

  2. Sr. Antoni Malet (en resposta al seu comentari del 13 març 2018 a les 2:01):

    No fugo d’estudi. Potser és vostè qui tergiversa les meves paraules: Comparo CUP amb Cs amb que totes dues formacions moltes vegades “no respecten la democràcia parlamentària”.

    I per molt que vostè digui, ni l’Stalin, ni en Lenin, ni en Trostky, ni en Fidel Castro ni el Maduro són exponents de cap moviment “feixista”. Tots ells són totalitaris “d’esquerres” [ens hem de remontar a la 1a Internacional, en les lluites entre els “llibertaris” bakouninistes i els totalitaris marxistes?], però no són feixistes.
    I moltes voltes la “generalització” comporta a una banalització dels conceptes.

    I no pensó fer cap apología del PSOE o del PSC. Només dir que el sr. Ros no se’l pot titllar de feixista sense caure en la generalització forasenyada.
    I que també ha de tenir dret a la paraula… com tot mortal!

    Atentament

    • Veig que no vol posar Stalin al mateix sac que Hitler, en contra d’allò que han dit els historiadors més prestigiosos en els darrers 20 anys. Això demostra un biaix preocupant. El Sr Ros no denúncia la presó dels presos polítics, de fet la justifica demanant que els apropin a Catalunya per motius humanitaris, com ho demanaria per un assassí o un lladregot. El Sr. Ros avala les limitacions a la llibertat d’expressió i reunió que s’extenen de fa temps per l’estat espanyol com una taca d’oli. El Sr Ros avala la dissolució del Parlament i la destitució del Govern contra la lletra i l’esperit de la Constitució (que diuen defensar). Tot això són polítiques feixistes. El Sr Ros governa amb un partit xenòfob que no respecta la democràcia parlamentaria. Tot això són actuacions polítiques feixistes. No és cap “generalització“ dir que en Ros actua com un feixista. Encara que ell es faci anomenar socialista, ell aplica polítiques feixistes–de fet el socialisme i el feixisme sempre han estat molt aprop. Evidentment que fins i tot els feixistes tenen dret a expressar-se. Segur que a Lleida ningú té més tribunes per expressar-se que en Ros, i pocs en tindran més que ell a Catalunya—pensi amb tots els diaris, cadenes de ràdio, i de TV unionistes, les rodes de premsa a la Paeria, etc. etc.! Una altra cosa és que els veïns pensin que és cínic i oportunista que en Ros clogui una exposició política contra una repressió política de la que ell n’és corresponsable. És com si un còmplice de l’assassí vulgués parlar en el funeral de l’assassinada. La gent no el deixaria parla, amb raó.

      • Veig que no sap distinguir els diferents “totalitarismes” que existeixen.
        M’importa entre poc i res allò que puguin dir els “historiadors” els darrers 20 anys (No és culpa meva si no saben diferenciar el comunisme d’Estat del feixisme i d’altres moviments totalitaris). Els fets són els fets, i les actuacions de cadascú són les que són.
        I plego aquí els comentaris (serien massa repetitius).
        Atentament

  3. Comparteixo el sentiment posat en aquest article i la injustícia política que s’està cometent, però si em permeteu hi ha una visió més “freda”, una visió des del punt de vista artístic, deixant de banda la política, que m’he permès reflexionar al meu blog, una visió purament d’anàlisi crític del fet artístic i crítica amb el marketing de l’art. En definitiva, una pincellada global sobre l’estàt de l’art actual.

    http://www.gmarticeballosart.com/2018/02/arco-censura-provocacion/