Un escriptor alemany atípic

4.07.2013

Diuen que la veritable llengua europea és la traducció. I el cas que ens ocupa podria ser-ne un bon exemple. Difícilment trobareu Jörg Fauser (1944-1987) en un llibre d’història de la literatura alemanya. És un autor de culte que desperta passions incondicionals, però és un autor que mai no ha acabat d’encaixar en la literatura del seu país. A LaBreu el vam descobrir per carambola, gràcies a un lector atent que havia llegit l’edició francesa de Matière première (Éd.Léo Scheer, 2010). I parlant de traducció i literatures nacionals… a Fauser li feien mandra gairebé tots els escriptors alemanys de la seva època (Martin Walser i Günter Grass, sobretot) i en canvi escrivia ressenyes entusiastes sobre autors anglosaxons: Bukowski, Fante, Nelson Algren, Burroughs, Chatwin, Chandler, Greene… i només tenia dos pedestals reservats a sants germànics: Joseph Roth i Hans Fallada. Associava la indolència, el mirar-se el melic, la pretesa superioritat moral, la incapacitat de narrar, amb els de casa. Per a ell, els anglosaxons eren sinònim de vitalitat, narradors purs, vida viscuda. Llegint autors alemanys, a Fauser li venia la imatge de l’escriptor tancat a casa que no viu, que no trepitja el carrer, que fabula i a sobre pontifica. Ell havia de sortir de casa i documentar la vida del seu present, als bars, al carrer, al barri xino o al Parlament regional.

 

Geörg Fauser

 

A nosaltres ens arriba gràcies a la seva vida resurrecció editorial. Fauser mor el 1987 i el 1990 es publica la seva obra completa. Deu anys més tard, al tombant de segle, amb l’esclat de la literatura pop alemanya una sèrie d’autors com Jakob Arjouni, Feridun Zaimoglu o Stuckrad Barre el reivindiquen i la flama reviu, el 2004 se’n publica una biografia, el 2006 se’n fa un documental i entre els anys 2004 i 2009 es reedita la seva obra completa. Rohstoff (Matèria primera) arriba a la quarta edició i el 2010 en surt la versió francesa. El 2013 en publiquem la versió catalana a LaBreu Edicions.

Les coordenades de Matèria primera són Istanbul, Berlín i Frankfurt, entre els anys 1968 i 1972. Els escenaris són la bohèmia artística, les comunes hippies, molt d’opi, àcids i amfetamines, la contracultura, les cases ocupes i la difícil convivència dels diversos moviments d’esquerres. L’autor ho va viure i ens ho explica, però no proposa una celebració nostàlgica d’una època, ni una crítica mordaç. Ens ho explica amb distància i ironia, sense cinisme, sense tremendisme, amb molt d’humor. Les drogues hi juguen un paper important però no monopolitzen la història. Un dels elements importants és l’evolució de l’escriptor que dedica uns anys a explorar l’avantguarda beat i les tècniques del collage, per acabar arribant a la conclusió que és un cul de sac i que ha d’assajar la narració pura i el retrat de la realitat més propera, la dels bars, els barris populars i els companys de les feinetes que el protagonista, Harry Gelb, va fent per anar sobrevivint.

Quan Fauser escriu i publica aquesta novel·la, el 1984, ja està establert com a escriptor professional amb un èxit important a l’esquena, la novel·la negra Der Schneemann (1981), adaptada al cinema (1984), un llarg historial de col·laboracions periodístiques, dotze llibres publicats… i fa una dècada que ha deixat les drogues dures.

Aquesta novel·la no és la novel·la d’un ionqui perquè és moltes més coses. De fet, abans Fauser havia escrit dues obres estrictament dedicades a les seves experiències amb l’opi. La novel·la Tophane (1972), on tracta de reproduir les percepcions, els processos mentals i el malson obsessiu de l’opiòman, en la línia del diari Opium (1930) de Cocteau i Naked Lunch (1959) de Burroughs. L’altra és un reportatge, Aqualunge (1971), en aquest cas mancat de lirisme, on presenta l’opi com una forma de submissió absoluta de l’home.

Fauser no considerava que les drogues fossin una porta cap a noves percepcions, ni una via mística, ni una forma de viure més intensament. Simplement se’n servia per a poder escriure durant hores i per aïllar-se, per evitar la confrontació els sentiments i les frustracions. La seva mare assegura que l’adolescent melanconiós que va ser Fauser un dia li va dir que “voldria ser una pedra”, per estalviar-se els sentiments.

Tornant a la idea de la traducció com a veritable llengua europea, aquesta obra ens permet descobrir un escriptor alemany atípic i ens permet eixamplar el catàleg d’obres que retraten una època i uns ambients que en català tenim relativament poc explotat. Em van resultar de gran ajuda Cavalls salvatges de Jordi Cussà o Vici inherent de Thomas Pynchon, traduïda recentment per Ferran Ràfols. Van ser lectures inspiradores. Per als diàlegs i les referències a les drogues, calia trobar expressions i denominacions creïbles per l’època i que alhora funcionessin també ara en un registre oral per al lector d’avui. Aquest treball va comportar converses amb col·legues, relectures del text traduït i lectura en veu alta per anar ajustant diàlegs i expressions.

 

 

La voluntat de Fauser de retratar un món i una època amb referents i expressions esborrats pel temps va suposar per al traductor un munt d’ocasions per qüestionar-se la millor manera de dir, l’oportunitat o no d’una nota explicativa i per dubtar entre dues o tres bones opcions a l’hora de traduir algunes exprssions. Per posar alguns exemples, podem començar pels rockers que apareixen a la novel·la: en la traducció francesa van optar per loubard (gamberro o quinqui), però nosaltres vam preferir mantenir la denominació de la tribu urbana i que el lector conegués la colla per les seves accions. Per parlar del mundillo vam optar per l’expressió moguda, en detriment de rotllo. Vam evitar l’expressió anglosaxona fotre’ns un viatge i vam preferir perdre el món de vista. En trobar les omnipresents Imbissbuden d’Alemanya, on es poden comprar salsitxes i cerveses als carrers i parcs de les ciutats, ens venia a la ment l’expressió xiringuitos, però en la darrera versió vam dir-ne garites o barraques. I finalment voldria destacar el dilema del títol que va generar debat. Matèria primera és la traducció literal de Rohstoff, però els editors vam valorar versions més arriscades que subratllessin l’adjectiu roh, que vol dir cru, no treballat ni refinat. L’autor treballa amb la matèria crua de l’experiència vital, per això eren pertinents títols com Matèria crua o en cru. Però en el fons, el títol ja queda prou explicat a la novel·la. Llegiu-la i ho veureu. És una lectura emocionant i divertida, de capítols curts, diàlegs tallants i un sentit de l’humor insuperable.

Aquest estiu farà vint-i-sis anys que l’autor de Matèria primera va morir atropellat, a Munic. Aquella nit havia fet quaranta-tres anys i havia estat celebrant-ho en un bar. Va morir tornant a casa, travessant l’autovia. En morir Jörg Fauser, Bukowski li va dedicar uns versos: “Joe was celebrating his 43rd birthday, he was walking / along around 3 a.m. when he was / hit by a truck doing / 60 mph / don’t think he felt much”. Al poema s’hi refereix amb el malnom “Iron Guts”, per la extrema tolerància a l’alcohol del malaguanyat Fauser.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. És tot això i molt més: és un món. Gràcies a LaBreu per descobrir-nos Fauser, tal i com ens va descobrir Dovlatov. En volem més!