Un dia a França: 16 de febrer de 1939

18.02.2019

El 16 de febrer de 1939, a França, en els diversos llocs on han pogut refugiar-se, els escriptors catalans que han fugit del franquisme inicien una nova etapa provisional, preocupats per la invasió de Txecoslovàquia per Hitler el dia 13.

Camp d’Argelers

A Tolosa molts dels que havien estat a Agullana abans de passar la frontera troben un lloc on dormir i menjar gràcies al Comitè d’ajuda als intel·lectuals refugiats d’aquesta ciutat. Mentre exploren quins camins futurs poden encetar, fan noves amistats, passegen, conversen i intenten sobreviure. Benguerel ho recorda així:

“Què hi vaig fer un mes i mig a Tolosa?[…].Als primers dies, la meva dona i jo vam dedicar-nos a escriure a tots els familiars de Barcelona per si algun aconseguia rebre carta nostra i donar-nos notícies dels fills i dels pares. Estudiàvem paraula per paraula, alguna la sobrecarregàvem d’intenció amb l’esperança que el seu significat seria descobert com en un crucigrama. I esperàvem amb impaciència el pas del carter. A què aspiràvem, tots plegats? De moment assegurar-nos la permanència al país..” (Memòries: 1905-1990, p. 312)

Anna Murià recorda que a Tolosa començà la seva amistat amb Mercè Rodoreda: “Allà, als Pompiers, Mercè i jo ens apropàvem més, sortíem a passejar o anàvem a seure en algun cafè cèntric, i moltes estones ens ajuntàvem amb Rosa Artís i una altra noia per jugar a saló de bellesa: una pentinava, una altra feia massatges, una altra manicura… Mercè, però, se n’anà a París ja al mes de març. Amb el propòsit d’anar-hi ben abillada, es comprà llana per fer-se un jersei de color taronja que constel•là amb unes margarides brodades de pètals blancs i el cor groc.”  (Mercè Rodoreda, Cartes a l’Anna Murià).

El germà d’Anna Murià, Jordi recorda: “La inactivitat fa els dies llargs i trobar la manera de matar les hores és una tasca feixuga. Ens hi esmerçàrem i gairebé aconseguíem que el temps transcorregués amb una miqueta d’alegria. [..]No té res d’estrany que tinguéssim set de companyia i formàrem colla. Set homes sense feina, més pobres que una rata, menjant mercès als bons sentiments d’uns altres homes. […] Quan teníem “ingressos” extres ens atrevíem a anar al cinema del barri, una barraca de xufles.” (Jordi Murià,  Memòries al final de la guerra).

També, però, escriuen, segons informa Domènec Guansé a la revista “Catalunya”, on  remarca la intimitat forçada dels escriptors:

“Els intel·lectuals catalans viuen així en un contacte més estret que mai: un contacte que sens dubte ens permetrà i fins i tot ens obligarà a fer-ne alguns retrats psicològics. ”  (Domènec Guansé. “La vida literària a Catalunya:  Catalans a Tolosa ”, Catalunya, abril 1939, núm. 101, p. 6.)

A  Avinyó, la família de Carles Riba espera que aquest els avisi per reunir-se amb ell a París, Josep Pous i Pagès també és a Avinyó.

Anna Murià a Tolosa

Més complicada és la situació dels soldats que intenten defugir els camps de concentració. A Prats de Molló, Pere Calders i Enric Cluselles viuen a casa del notari, monsieur Guiu, que els proveeix amb fideus, oli, sal i pa. El seu objectiu és marxar a Tolosa. Calders escriu a Carles Pi i Sunyer i li demana documentació,  alhora que li explica la seva situació:

“La nostra situació ha millorat lleugerament, però per molt pocs dies. El notari de Prats de Molló, Mr. Guiu, es va compadir de nosaltres i ens va treure del camp de concentració, mig malats. Però hem de pagar-nos la manutenció, per la qual cosa ens quedarem sense diners en un curt espai de temps.” (reproduït a La Cultura catalana en el primer exili, 1939-1940 : cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics).

Artur Bladé i Desemvila arriba a Perpinyà, amb una autorització de 24 hores, des d’Arles de Tec on fa feines de sanitari al camp de concentració. Vol demanar a l’ex-diputat Martí Rouret que l’ajudi a sortir del camp, quan el troba aquest l’informa que havia vist a Agullana la seva dona i el seu fill . No pot tornar a Arles aquell dia i acaba dormint en el Centro Español: “Homes, vells i joves, dones i criatures omplen el local, la cuina, el celler. No hi ha cap cadira ni seient vacants […] Finalment, he trobat un buit, a terra, en un racó, entre les potes d’una taula i les cames d’un home.” (L’exiliada).

Agustí Bartra viu a Argelers, en el camp de concentració, una ciutat de derrota: “Ciutat de derrota. La seva història no troba pedres on gravar-se. Potser demà serà un xiscle en la resurrecció final triomfal de les ànimes, un ritme èpic i trist que brollarà del poeta que tingui el cor més ample. Qui pot dir res ara?  El dolor balbuceja; la vergonya s’amaga. Entre la llum i la tenebra, l’esperança acala la testa. Ciutat de derrota. Sorra a les ungles, sorra als cabells, sorra als ulls. Mar. ”  ( Crist de 200.000 braços ).