Un col·lectiu d’artistes i activistes ocupen un teatre a Berlín

27.09.2017

I quin teatre. El passat divendres 22 de setembre un grup d’artistes i creadors va ocupar la Volksbühne, un dels teatres públics amb més prestigi i solera de la capital alemanya. La mesura és un acte de protesta contra la gentrificació que pateix el barri de Mitte, i una mena de reacció inesperada dels seguidors de Frank Castorf, que ha dirigit la Volksbühne durant els darrers vint-i-cinc anys. Els ocupants temen que el flamant nou director el teatre, el belga Chris Dercon, converteixi una de les institucions més subvencionades i al mateix temps crítiques de Berlín en un teatre comercial que serveixi bàsicament per allotjar esdeveniments socials i publicitaris. I tot això, a la plaça de Rosa Luxemburg.  

La façana del teatre Volksbühne, a Berlín. Fotografia d’Oriol Puig Taulé.

Tot plegat és més complex del que sembla. La Volksbühne és, sense cap mena de dubte, un dels emblemes culturals de Berlín, i per tant d’Alemanya, més enllà de la seva història. Construït el 1914 per l’arquitecte Oskar Kaufmann gràcies als donatius dels obrers (Arbeitersgroschen) de l’assemblea popular Freie Volksbühne, el teatre (Bühne) del poble (Volk) va néixer amb la intenció d’oferir espectacles de qualitat a la classe obrera, amb un sala de gairebé dues mil localitats i una programació atenta als conflictes socials del moment. Alguns dels Intendanten (directors artístics) de la casa han sigut noms tan cabdals en la història del teatre com Max Reinhardt (1915-1918), Erwin Piscator (1924-1927), Benno Besson (1974-1978) o Frank Castorf (1992-2017). Amb Frank Castorf i, sobretot, amb el seu escenògraf, dissenyador i figurinista de referència, Bert Neumann, és quan la Volksbühne arriba a convertir-se en un dels focus del teatre europeu de finals del segle XX i inicis del XXI. Sense Frank Castorf (i Bert Neumann) no es poden entendre, a casa nostra, noms com els d’Àlex Rigola, Max Glaenzel, Marc Salicrú o els Malnascuts, per citar-ne alguns.

Què va passar el divendres 22 de setembre? Un grup d’activistes va ocupar el teatre, i s’hi ha instal·lat des de llavors. La Volks era, fins ara, pràcticament l’únic bastió crític i esquerranós d’un barri, Mitte, gentrificat fins als límits de la paròdia. El rètol amb les lletres OST (est) i les banderes vermelles amb els signes d’exclamació, disseny de Bert Neumann, ja no hi són, així com l’escultura del davant del teatre amb l’emblema de la casa: una roda amb dues cames. Frank Castorf mateix va ser qui va donar l’ordre de retirar-ho tot. Après moi, le déluge. Al març de 2015 ja es va anunciar que el belga Chris Dercon (antic director de la Tate Modern londinenca) seria el substitut de Castorf. La tria del nou Intendant va posar d’acord gairebé a tothom: artistes, mitjans i públic. Les crítiques principals al projecte de Dercon és que s’ha carregat els que són, bàsicament, els trets distintius de la Volksbühne: una companyia estable d’actors i tècnics, un ampli repertori que es representa al llarg de diverses temporades i una mirada crítica a la realitat a partir de textos clàssics o contemporanis. Dercon vol programar més dansa i performance, projecta convertir la Volksbühne en un centre d’exhibició de produccions externes i està obert a llogar l’edifici per esdeveniments de tota mena. De fet, Dercon ha deixat la fins ara icònica marca “Volksbühne-am-Rosa-Luxemburg-Platz” en un simple i lacònic “Volksbühne”. Rosa Luxemburg deu estar ballant un mambo a la seva tomba, ara mateix.

La Volksbühne i el seu logo durant l’hivern berlinès. Fotografia d’Oriol Puig Taulé.

“Com es pot ocupar un edifici mastodòntic com la Volksbühne en ple centre de Berlín?”, es preguntaran alguns. La cosa té la seva conya: Chris Dercon ha començat la temporada 2017-2018 a fora del teatre, més concretament a l’antic aeroport de Tempelhof. El ballarí i coreògraf francès Boris Charmatz està presentant Fous de danse (bojos per la dansa) a l’hangar de l’aeroport construït pels nazis. I divendres passat, mentre la gent ballava a Tempelhof, els artistes entraven a l’edifici, on en un primer moment encara va estar activa la venda d’entrades a les taquilles. Al cap de poca estona, però, l’ocupació va ser total, incloent els vestíbuls i algunes oficines del teatre. De fet s’han aturat sine die els assajos que estaven tenint lloc a la Volksbühne, i sembla que, de moment, ni a Chris Dercon ni al Senat de Berlín els passa pel cap la idea del desallotjament o l’ús de la força.

Hem aprofitat  la visita de la coreògrafa alemanya Sasha Waltz a Barcelona (que presenta l’espectacle Kreatur al TNC), per demanar-li el seu parer sobre l’ocupació del teatre, i si considera que es tracta d’una qüestió artística o més aviat política. Waltz va ser co-directora d’un dels altres teatres més emblemàtics de Berlín, la Schaubühne, juntament amb Thomas Ostermeier. La coreògrafa alemanya explica amb orgull que als anys noranta va intervenir en l’ocupació de l’edifici que acabaria convertint-se en la Sophiensaele, i reconeix que això que ha passat a la Volksbühne és el somni de qualsevol director artístic: que el seu teatre s’ompli de debats, xerrades (i festes) sobre allò que ha de ser el teatre. Quan es programen activitats paral·leles i col·loquis, desenganyem-nos, tots sabem que acaben atraient a un mateix perfil de públic: aquelles senyores i senyors d’una edat estupenda que, tarda rere tarda, omplen totes les activitats culturals de Catalunya. Veure un teatre ple de gent jove, artistes (o no), activistes (o no), és el somni humit de qualsevol Intendant. I encara més sent conscients de la fal·lera que tenen els germànics per reflexionar i debatre sobre el perquè de tot plegat. Després de recordar amb nostàlgia el seu passat squatter, Waltz va afegir, molt signifiticavament, que no es pot ocupar un teatre públic, rematant-ho amb el força gentrificat eslògan: “Debat sí, però sense ocupació”. La coreògrafa lamenta que l’acció dels activistes hagi obligat a aturar els assajos i l’activitat de la Volksbühne, i creu que la situació ideal seria si els activistes i els artistes de la casa poguessin conviure en harmonia.

 

 

Si donem un cop d’ull a la programació de Chris Dercon, hi trobem noms com els de la jove directora Susanne Kennedy, el director de cinema tailandès Apichatpong Weerasethakul, el cineasta Alexander Kluge o el coreògraf Jérôme Bel. El director banyolí Albert Serra hi estrenarà, el febrer de 2018, l’espectacle Liberté. A veure si hi podem fer una escapadeta. De moment, la poeta i rapera Kate Tempest ha cancel·lat el concert que tenia previst pel proper 6 d’octubre a l’hangar de Tempelhof: “Hem rebut amenaces contínues per correu electrònic i a través de les xarxes socials”, ha declarat el representant de Tempest en un comunicat, “i no creiem que aquest sigui un ambient favorable per presentar el nostre concert. La Kate no vol actuar en una atmosfera tan agressiva i no volem prendre cap risc pel que fa a la seva salut mental o la seguretat del nostre equip”. Alerta. 

Ocupar la Volksbühne és comparable, a casa nostra, a que un grup d’artistes i activistes ocupi el Teatre Lliure o el TNC.  Això fa aparèixer, automàticament, diverses i variades preguntes. És acceptable que Frank Castorf ostentés el càrrec de director artístic de la Volksbühne durant vint-i-cinc anys? De quina manera el seu nom (i el seu estil) han acabat convertint-se en sinònims d’una institució amb més d’un segle d’història? Representa Chris Dercon, provinent del món de l’art contemporani, realment una amenaça pel teatre berlinès? Quin és el grau de participació ciutadana que hauria d’incloure una decisió com el canvi de director artístic d’una de les institucions culturals més importants d’Alemanya?

Seguirem atents als fets, natürlich.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Això em recorda quan van obligar a deixar el seu càrrec a una instituició cultural molt contemporania, a BCN, a tot un gran filòsof que va agafar una gran emprenyada per ser apartat del que es pensava que era el seu gran i particular xiringuitu.

    Molt bo això que el teatre berlinés és “una de les institucions més subvencionades i al mateix temps crítiques de Berlín”. Revolució de saló? O només projecte cultural odanista (“tot pel poble sense el poble”)?

    Els immovilistes aquests que han okupat aquest espai em recorden massa a molts “responsables” de centres de barri de titulatritat municipal, a BCN, on prohibeixen informar [Déu vos en guard demanar-lis una sala!] sobre activitats que es fan al barri perquè no són de la seva corda. I encara tenen la barra de dir-se “espais autogestionats del barri”!

    Atentament