Un any sense Antònia Font

5.08.2014

Ara fa un any vam assistir a mitjans d’agost al darrer concert de la gira “Vostè és aquí” dels Antònia Font al Fòrum Romà d’Empúries. Seguidors sense remei de la seva música i el seu món particular de capses de retoladors, pistatxos, robots, taurons i comandants, els havíem vist prop d’una dotzena de vegades en directe.

Joan Miquel Oliver i Pau Debon, en segon terme | Foto Pere Virgili (foto d'arxiu)

Aquest cop però, vist amb perspectiva, va tenir quelcom d’especial. En primer lloc perquè, sense saber-ho en aquell moment, seria la nostra última oportunitat de veure’ls quan unes setmanes més tard el grup va anunciar la seva dissolució. I en segon lloc perquè hi vaig anar ocupant dues places en un sol seient: quedava poc més d’una setmana per a que nasqués la nostra filla.

Nosaltres dos ens vam conèixer el 1999, el mateix any en que apareixia al panorama musical el seu primer disc homònim. Durant tots aquests anys hem estat junts, hem marxat de casa, hem estudiat carreres, hem estrenat convivència, hem après què és treballar, hem tastat la gran ciutat i hem tornat al lloc que ens ha vist néixer. I des del primer concert en que vam anar a sentir aquells de “l’Alegria” a la devesa de Girona, els Antònia ens van acompanyar, posant banda sonora a cada viatge, als vespres a casa, als matins a la dutxa i als balls amb els amics. I no vam renunciar a cap oportunitat de compartir nits amb ells, en teatres, auditoris i festivals, rodejats de plataners i de fragments de columnes romanes.

Què sabiem nosaltres d’alens que se trobaven, de cabells que s’embullaven, de mans i de perfums? En aquests anys vam anar en taxi a la lluna per damunt la mar, vam escoltar motors d’impossibles aviadors i vam compartir primaveres i trinaranjus amb qui més hem estimat. Gaudiem ballant melodies modernes en pistes de gel del Canadà, ens engatàvem de lletugues, líquens i flors, canya de sucre, mousse de iogurt. Mos estimàvem, mos sexuàvem, mos gastronomíem.

Aquell últim directe va ser una dolça besada amb gust que s’acaba, però igual que ells, nosaltres aquest darrer any hem fet un canvi per centrar-nos en nous projectes personals. Perquè amb aquesta nova família que estrenem ha arribat realment el dia en la vida és un teatre que se diu felicitat.

Amb la petita de la casa seguirem compartint aquesta planeta blau i blanc que ells van pintar, serem turistes humanistes en aquest món ple de combinacions. Li ensenyarem (i cantarem) què passa quan el sol d’agost ens escalfi la cara i somriem al vent que ens refresqui adesiara. Berenarem amb campanes i molsa i foc artificials. I quan caigui el sol de s’horabaixa escoltarem per saber com sona sa fauna selènica, veurem brillar les estrelles i sentirem cantar les balenes. I els diré que els estimo durant els següents trenta mil dematins.

Gràcies per tot i fins sempre!

 

L'entrada dels Antònia Font signada per Joan Miquel Oliver

PD – En acabar, en Joan Miquel Oliver em va escriure i signar a l’entrada d’aquest darrer concert una dedicatòria molt especial per a la seva futura nova fan: “…esper que t’agradi molt el món”. No en tinc cap dubte!

PD2- Els concerts als Forum Romà d’Empúries es celebren cada agost i si no ho heu fet mai, us recomano que aprofiteu l’oportunitat d’assistir a aquestes nits màgiques d’estiu envoltades d’història.

Més informació.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris