Un any més, el Miniput aposta per la televisió de qualitat

14.12.2017

Ensenyar que hi ha formes de televisió alternatives que es caracteritzen per ser innovadores, educatives, crítiques i arriscades és la tasca del Miniput, que aquest any celebrava la seva 23ena edició.

Imatges de Chuck vs Comunism

“Crec que la televisió és molt educativa. Quan algú l’encén me’n vaig a llegir un llibre” (Grouxo Marx); “La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural”(Federico Fellini); “El cinema ajuda a somiar. La televisió a dormir” (Jaume Perich)… Són tres de les frases més reconegudes que ens ajuden a entendre la concepció que es tenia de la televisió als seus inicis, i que concorda amb la que es continua tenint. Tot i que es creia que amb l’arribada de la TDT s’obriria “un nou marc de possibilitats per una televisió pública de qualitat”, la realitat és que la majoria de programes d’aquestes noves cadenes privades són fidels a un model d’entreteniment que no requereix cap mena d’esforç. El màrqueting fa de guia, i l’objectiu d’aquest és donar al públic el que vol. D’aquesta manera s’asseguren les audiències i els contractes publicitaris, que es defineixen pel preu per impacte. A les públiques els costa competir amb les privades i, per tant, ens trobem amb més del mateix. Pierre Bordieu a “Sobre la televisió” ens parla de la banalització de la informació per respondre a l’índex d’audiència. La societat actual s’ha acostumat a tenir una mica de tot però sense aprofundir en res, i això és el que l’autor anomena fast-thinking i és el lema que la televisió predica amb el zàping.

I en aquest context, què entenem per televisió de qualitat? El concepte pot servir com a classificador d’una tipologia de televisió en la qual es presenta un discurs que t’aportarà alguna cosa més que entreteniment i que pretendrà la teva interacció en el sentit següent:  et demanarà que pensis. I això és just el que no reclamen la majoria de telespectadors. Nam June Paik, un dels pares del videoart, a través de les seves obres interactives volia fer evident que l’obra, sense l’espectador, no era res. Per ell, l’art posa a prova el diàleg entre diferents cultures visuals i sensitives. Les seves obres són exposades a museus, no a la televisió, però ens serveixen com a referència per mostrar aquesta necessitat d’interacció. L’espectador ha de pensar. També Jean Christophe Averty, realitzador televisiu francès, creia amb les oportunitats que ens ofereix la màquina. A Les raisins verts, una sèrie d’esquetxos basats en l’absurd, pretenia estimular la imaginació de l’espectador. És important la seva percepció del que ha d’aconseguir la televisió: ser un espai oníric i màgic. L’espectador ha d’imaginar.

Amb tot, entenem que sí que hi ha altres possibilitats per a fer televisió que s’allunyen dels grans hermanos i dels supervivents, i de tot el que engloba el món del cor… Aquestes noves formes van ser les protagonistes el passat 25 de novembre en una jornada intensiva que va començar a les deu del matí i va durar fins passades les nou del vespre. Durant gairebé tot el dia es van presentar un total de deu programes i es van oferir debats exhaustius entre professionals del sector.

Entre aquestes deu projeccions, una de les més curioses i aclamades va ser la sèrie de docu-realitat danesa Petra dates the world. Es tracta d’un programa en el qual la presentadora, una periodista que es presta a mostrar-se espontània i servir d’experiment (igual que feia la Samantha amb 21 días) per tal de conèixer homes a diferents països del món. És interessant perquè ofereix un discurs elaborat sobre com se sent abans, durant i després de les cites, i ho és també perquè mostra que no tots els realitys han de ser teleporqueria. Analitzant-ho des d’una perspectiva de gènere i exposant un dels temes que van sorgir en el debat, és evident que el fet que la periodista protagonista sigui una dona és totalment rellevant. “Si hagués sigut un home, s’hauria hagut d’anar molt més en compte a l’hora de donar el discurs”, comentava el moderador del debat Enric Calpena (URL-Blanquerna).

Si parlem d’humor, la qüestió sobre si a Espanya seria possible un programa com The Quiz Show va ser un dels punts importants de l’edició, ja que es va relacionar amb el panorama polític actual. Es tracta d’un programa que, tot i ser danès, comparteix l’estil anglosaxó de talk-shows amb la particularitat que en el quiz s’enfronten dos polítics del país. El debat va quedar obert, seria possible un programa així a Espanya? Mariano Rajoy i Gabriel Rufian en un mateix programa d’humor?

Tenint en compte que al Miniput també es valora la innovació, és inevitable parlar del concurs Sorry about that, de la televisió de Bèlgica. Coneixem El show de Truman i a tots ens ha passat pel cap qüestionar-nos, després de veure la pel·lícula, si algú està controlant la nostra vida. Doncs això és el que proposava aquest concurs, un programa d’entreteniment en el qual l’equip de rodatge segueix en secret a la concursant, que després haurà de respondre a una sèrie de preguntes sobre el que ha viscut per a poder guanyar. En aquest sentit, no és que ens aporti un gran esperit crític ni ens farà recargolar en pensaments però sí que aporta una innovació que no és comuna en concursos, ja que normalment segueixen un mateix patró i estan bastant estancats en l’estil.

Per últim, una de les projeccions més esperades va ser el documental “Chuck Norris VS. Comunism” (està a Neflix, que ja diu molt). El títol, de primeres, ja no et pot deixar indiferent. Aquesta peça era una de les més professionals, amb un sentit de l’estètica molt treballat i una infraestructura potent. Explica com, a través d’una importació clandestina de pel·lícules americanes, el capitalisme es va anar obrint pas, desplaçant al dictador comunista Nicolae Causescu i a la societat comunista que hi havia a la Romania dels anys 80.  A través de recreacions es mostra el dia a dia dels cinemes clandestins organitzats en menjadors de cases amateurs i la figura de la dobladora Irina Margereta Nistor, que era l’única que hi havia, guia el documental.