Un any d’Hiroshima

13.04.2016

Aquest dissabte passat la Sala Hiroshima ha complert un any de vida. Va obrir les seves portes el 9 d’abril de 2015, i tant la sala i la programació prometien. 365 dies després, l’Hiroshima s’ha fet un lloc en l’escena contemporània barcelonina. Ha meravellat al públic amb companyies i artistes que ja coneixíem, com ara la Fundación Collado-Hoestenberghe o loscorderos.sc, ha sorprès amb delícies internacionals com Manuel Roque o les companyies Spitfire i Divergences, i ens ha descobert artistes de casa que estan trobant el seu lloc, tant aquí com a l’estranger.

La Sala Hiroshima

La Sala Hiroshima

Com si es tractés d’un ritual de passatge, la setmana passada la companyia Kobalt Works (Bèlgica) va presentar Blueprint, dirigida per Arco Renz, amb la col·laboració de Núria Guiu i el músic vietnamita Phu Pham. Aquest treball en procés començava en un passadís on els espectadors amb un paperet d’instruccions a la mà vam apagar el mòbil –primer pas– i després se’ns conduïa a una sala, totalment a les palpentes. Una línia fosforescent ens delimitava el pas i davant nostre els dos ballarins rebotaven amb una canya de bambú a les mans. Una dansa de vibracions i un repte per les pupil·les que, a poc a poc, s’adaptaven a la foscor. I quan els ballarins apareixien com a ombres sobre negre, una veu ens indicava que haviém d’avançar cap a la següent sala, l’escenari. Un cop asseguts als bancs de pell de l’Hiroshima, els dos ballarins –Arco Renz i Núria Guiu– continuaven aquesta suite obstinada, cadascú amb el seu pal de bambú, rebotant, amunt i avall. La fisicalitat dels dos hipnotitzava. Vint minuts després d’haver apagat el mòbil, no sabia si m’havien fet un massatge al cervell o si havia entrat dins del cap d’una altra persona que donava voltes i voltes en loop. Un centrifugat ben estrany i familiar.

Blueprint, de Kobalt Works

Blueprint, de Kobalt Works

La Sala Hiroshima és un bon aparador, però també un forn per desenvolupar peces, com és el cas de Renz i Guiu. El tret de partida de la sala ara fa un any va ser semblant: una artista d’aquí, Sònia Gómez, amb un d’internacional, Choy Ka Fai, van presentar Notion: Dance fiction, a lecture-performance. Durant aquests 365 dies la sala no només ha estat un aparador, sinó també un forn d’idees, en el qual diferents companyies han pogut cuinar el seu treball.

La transversalitat artística, les etiquetes juganeres –com “glam rock” per a descriure a La Banda del fin del mundo de loscorderos.sc– i la tecnologia aplicada a l’escena són els trets més distintius d’aquest viver escènic del Poble Sec. Aquesta temporada continua apostant per talents emergents com la coreògrafa Eulàlia Berguedà, que presenta Flying Pigs, o Alejandro Curiel –un artista que va presentar el seu primer treball a l’Hiroshima el desembre passat– amb All by Myself. En el terreny més textual, la reflexió metateatral impera amb les propostes de David Batignani (Itàlia) i de Jesús Barranco i Raul Marcos (Madrid). Ara bé, aquest última temporada del curs serà sobretot musical gràcies a la col·laboració amb AlterRecords, i amb notes audiovisuals, perquè Hiroshima participa per primera vegada al festival Loops, en el que presenta un cicle de bandes sonores. I directament del Canadà, Dana Michel, una de les artistes més avantguardistes del Quebec presentarà Mercurial George. Però, anem a pams, que aquest cap de setmana Societat Doctor Alonso, dirigida per Tomàs Aragay, desplegarà un repertori d’iconografies del cos humà a Andrei Rublev, una panicografía.

Andrei Rublev, una panicografía, de Societat Doctor Alonso

Andrei Rublev, una panicografía, de Societat Doctor Alonso