Un altre estat (mental)

El punk, aquesta energia incontrolada, que des del profund ens acaba esquitxant, no és mort. Potser ens pot arribar a matar, això sí, però no morirà.

Una fiblada punk ha originat la performance Anarchy de la Semolina Tomic i els Dr. Alonso, vista a l’Antic Teatre de Barcelona a inicis de desembre, i que ja ha fet bolos per mig món. L’anarquia, el xoc contra l’ordre i la convenció, l’esplendor de la inutilitat, omplen, fan vessar i desestructuren algunes de les peces vistes el que va de temporada.

'Anarchy' a l'Antic Teatre de Barcelona | Foto: Antic Teatre

Deia la cançó Attitude dels Bad Brains: “Don’t care what you may say/ We got that attitude!/ Don’t care what you may do/ We got that attitude!”. També l’Alaska ho havia de dir, amb un esperit afí però a la seva manera de cuplet pop: “¿A quién le importa?”. El punk va néixer d’una crisi, com una revolta contra l’autoritat i l’avorriment, i amb una força estètica que encara deixa esparverat. Com que sobretot eren quatre idees bàsiques i una actitud potent, encara ressona i es deixa sentir, del fort que va ser el cataclisme, i de la grapa que manté la cosa viva. El punk no ha mort perquè ha existit sempre, en diferents moments i amb moltes formes.

Algunes d’aquestes erupcions han tingut el seu vessant performatiu, han commogut els escenaris i els espectadors que fins aleshores s’havien mantingut tranquil·lament a l’altre costat de la quarta paret, gaudint de l’espectacle. Gent com Jim Dine, Tomáš Ruller o Hermann Nitsch proposaven rituals de la carn i la matèria, electroxocs de foc i amb càrrega política, malsons inesperats i turbulents, i la seva essència té liquats molts ingredients i alguns dels objectius compartits amb Kantor, Grotowski i altres dels “grans noms” de la història teatral, o sigui dels que han acabat entrant al cànon i a l’acadèmia, és a dir a l’àmbit de l’autoritat i l’avorriment.

L’altre dia, a l’Antic Teatre, la Semolina Tomic oferia una mena de “solo” molt punk, amb el títol explícit d’Anarchy. Però no era un solo de violí, no, sinó una performance acompanyada d’un bon grapat de guitarres elèctriques, que estaven distribuïdes per la grada esperant que els espectadors les agafessin i les fessin sonar com i quan els calgués. Una idea genial, que podria haver estat del gran Carles Santos (descansi en pau) però vés per on era del doctor que ens cura de totes les impostures de l’escena: el Doctor Alonso (Aragay&Asencio). D’això anava el tema: la perfórmer atòmica anava monologant, espaterrada i de morros a terra, en una posició realment poc convencional (semblava que acabés de caure d’un quart pis), i el públic anava fent sonar els instruments. Deia la Semo, garratibada: “La llibertat és el dret de dir als altres el que no volen sentir”, una cita d’Orwell, i algú li responia amb un riff estrambòtic.

Després ja va posar-se dreta, i encarada al respectable i mig malhumorada es va anar posant de punta tota aquella cabellera rossa i densa que té. Semo “unchained” o Barbie Punk, semblava una nina maleïda que amb una veu d’ultratomba hagués vingut a recriminar-nos la nostra posició petitburgesa: allà asseguts, tocant la guitarreta, sentint historietes de fa quaranta anys… Històries com la del primer concert punk a Barcelona, per cert (el cicle Remember the day el recordava), i ella canviava d’escena mentre per l’escenari nu la seguien quatre canons de llum i prou, però amb això i el seu cos rotund ja era suficient per crear un ambient del tot expressionista, i obsessivament repetia contorsions, gestos i moviments entre extàtics i agònics, movia les mamelles amunt i avall, i recordava el seu amic Dimoni, suposem que un màrtir de l’època. I parlava del ritme trepidant del Hardcore, i començava a marcar-se una mena de polipoesia fent el tump-pa-tump-pa-tump-pa-tump-pa… Potser el punk és, sobretot, un estat per als apàtrides, o sigui un estat mental, la finestra que obre una via de fugida lluny (per un instant brillant i lluminós) dels protocols, dels miralls i dels sedassos. Un cop de cap amb la cosa mateixa, una esquerda, quan fugim del nom de la cosa.

Aquesta alteritat ha esquerdat la cosa de la música i de l’art en viu en general. Té la seva arrel política com té el seu argument psicològic: un brot, una histèria, un esclat, un turment, un revulsiu.

L’ascens a l’èxtasi definitiu (“You got to burn to shine”, deia el John Giorno), el moment del Kame-ame subversiu, el descens en espiral cap a l’infern, passant per l’underground. La via d’escapament pot menar cap al barroc i les altures de l’ordre complexe (les cançons dels Fugazi) o cap a l’escopinada i l’estat alterat de consciència (el de Joseph I i els seus Bad Brains). Al teatre, aquesta via ens pot conduir teló rere teló, per túnels i viaranys, fins a paisatges tan diversos i extravagants com els del circ, per la inutilitat disruptiva, per l’explosió de postures anticonvencionals, per preciosa i excelsa que sigui la proposta, de tot el que hi veiem: el món cap per avall, de costat, en perill.

O sigui: fins i tot l’exquisit Saloon dels Cirque Éloize, que vem poder veure al Temporada Alta a inicis de novembre, tenia una ànima postpunk, gamberra i juganera, molt ben disfressada d’escenes de conte ingenu o infantil. Él el punk ensinistrat i acomodat, els bufons reeducats que encara deixen veure el seu costat surrealista, el capítol kitsch del punk prèmium. El punk es troba a l’ull de l’huracà de la creació de les danses traumàtiques i confessionals de la Marta Carrasco i el seu personatge grotesc, la Lili, tal com la vem veure a Perra de nadie (va estar a La Seca fins al 3 de desembre). El punk com a desori, descontrol, desafiament de la convenció i immersió en l’angoixa tecno també es trobava a l’Auguri del Ballet du Nord d’Olivier Dubois (Mercat de les Flors, del 23 al 25 de novembre). Etcètera… El punk, aquesta energia incontrolada, que des del profund ens acaba esquitxant, no és mort. Potser ens pot arribar a matar, això sí, però no morirà.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació