Un acte de fe

29.11.2018

Per una persona sense estudis d’humanitats específics, sentir-se còmode amb l’art contemporani és difícil. No només perquè la creació s’entén millor en la distància dels anys, sinó perquè la majoria d’espectadors n’hem perdut el fil. L’art actual genera un sentiment de rebuig per part de les persones que no hem estat educades directament en els seus termes. Sovint no se’ns explica bé per què haurien d’interpel·lar-nos les obres contemporànies.

Diu Noël Carroll, filòsof que teoritza sobre art, que una pràctica cultural ha d’avançar sense deixar de ser recognoscible. És a dir, que disciplines com l’art han de canviar però sense deixar de reproduir-se a si mateixes, per tal de no convertir-se en una pràctica aliena. El passat i el present han de quedar integrats dins d’una tradició de manera que artistes i receptors entenguin allò que s’està creant. Però costa no dir “això ho podria haver fet un nen de tres anys” quan no sabem en quin moment les obres van deixar d’assemblar-se a la Mona Lisa.

Segons Carroll, un artista ha de conèixer les limitacions dels trencaments de la tradició de manera que la seva disciplina pugui canviar sempre, però que mai tingui un final. Per la seva banda, l’audiència -“o almenys alguns membres d’aquesta”, especifica, i és important-, necessita entendre el fil que uneix una obra amb l’altra per tal no només de comprendre la creació d’un artista, sinó encara més fonamentalment, reconèixer el seu paper dins de la història de l’art.

Des de les avantguardes, l’art tensa aquesta relació de reconeixement fins al límit, i sovint no entenem què hi ha de perenne en el canvi que ens permeti dir que allò que veiem continua sent un objecte artístic. Però si com a espectadors no acadèmics no sabem detectar això, sí que podem almenys mirar l’art modern i contemporani sabent que la tradició té un funcionament alhora acumulatiu, expansiu i obert a les discordances.

Aquesta actitud, que podria ser qualificada d’acte de fe, d’estar segurs que, tot i que potser no tenim el coneixement com per saber-ho, hi ha nexes entre obres actuals de Yayoi Kusama i qualsevol autor clàssic, ens faria estar menys tancats, ser més comprensius amb el que veiem, i per tant estar més disposats a entendre i a gaudir l’art. També podem deixar Carroll i decidir que no volem comprendre la creació artística des de la racionalitat, i pretendre simplement que les obres i la tradició actuïn en nosaltres i nosaltres actuem en les obres i la tradició per inèrcia. L’ideal, és clar, seria poder fer-ho tot.

La pitjor solució, segur, seria fer entrar totes les explicacions amb calçador, donar discursos per suposats, i demanar als que no som especialistes que entenguem directament l’estadi últim en què es troba l’art. L’agressivitat, quan es tracta de transmetre coneixement, no funciona. I dona pas al següent estadi de comportament: la indiferència.