Un acte clandestí amb Bea Talegón

26.03.2019

Dissabte passat vaig participar en un acte clandestí amb Bea Talegón a la Vila del Llibre de Montblanc. La planta noble de la Casa Desclergue era plena de gent àvida d’escoltar una de les veus més desacomplexades de la premsa de Madrid.

Bernat Puigtobella i Bea Talegón | © Vila del Llibre de Montblanc

Dic que era un acte clandestí perquè els domassos tupits de la Casa Desclergue no deixaven filtrar ni una escletxa de llum de la plaça Major. Feia menys de vint-i-quatre hores que m’havia vist obligat, en una reunió amb un alt càrrec de la Generalitat, a deixar el mòbil fora del seu despatx per precaució. I encara no m’havia espolsat la paranoia de sobre quan la Bea Talegón em va explicar que té el telèfon punxat i que al seu compte de Twitter, amb 200.000 seguidors, es passa el dia bloquejant gent tòxica i barallant-se amb trols de policies i jutges de la carcúndia espanyola.

Aquesta analista política, que molts coneixem per les seves intervencions al FAQS, acaba de publicar a Pagès Editors Llibertat d’excepció. Vuit veus perseguides que no han aconseguit silenciar, un recull d’entrevistes a homes i dones que han estat víctimes d’un estat que ha limitat la llibertat d’expressió i ha vulnerat drets fonamentals. Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Mireia Boya, Valtonyc, César Strawberry, Pablo Hasél, Abel Azcona i Jordi Cuixart responen a un qüestionari compost de preguntes molt semblants, que permeten fer una lectura horitzontal del llibre, comparant què responen uns i altres a les mateixes interrogacions.

A la Casa Desclergue, amb l’alcalde de Montblanc assegut a primera fila, hi érem també Aïda Sanuy, coautora de I després del procés, què? (Pagès) i l’editor Jordi Solé Camardons, que presentava el llibre Determinació nacional (Voliana), de Juan Carlos Moreno Cabrera, que ell mateix ha traduït al català. Moreno Cabrera ha fet un detallat anàlisi de l’ofensiva espanyolista que ha patit Catalunya entre els anys 2009 i 2018. Aquest catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid no ha trobat editor per les Espanyes i el seu llibre, escrit originàriament en castellà, només s’ha publicat en català. Solé Camardons em diu que està a punt de reeditar aquest assaig, que analitza els fonaments democràtics i pacífics de la determinació nacional catalana i els fonaments políticojurídics en els quals es basa la reacció del nacionalisme lingüístic espanyol.

Nascut a finals dels anys cinquanta, Solé Camardons és un independendista de pedra picada, que va participar en la lluita antifranquista de ben jove i que va arribar a passar uns dies a la presó Model. Al seu costat hi tenia Aïda Sanuy, representant d’una generació que ja ha nascut en els darrers estralls del pujolisme i que no conceben un futur per a Catalunya que no sigui l’emancipació total respecte a Espanya. Del llibre col·lectiu que han publicat a Pagès sota el títol I després del procés, què?, se’n desprèn una determinació per defensar els drets civils i una societat més justa. Per aquesta generació, que Josep Asensio ha batejat com la Generació 1-O, no hi ha renúncies que valguin. Sanuy té la percepció que els membres de la seva generació no viuran amb el mateix benestar dels seus pares i que els tocarà lluitar molt per tenir menys del que es mereixerien per formació i capacitats. Talegón va parlar amb admiració d’aquesta generació que lluita pels drets i per les llibertats, a diferència de la del 15-M, que l’únic que demanava era la seva quota de poder i benestar sense qüestionar el marc mental capitalista que els havia portat a la precarietat. “El futur és vostre”, va dir Talegón. “No és veritat que viureu pitjor que els vostres pares. Vosaltres lluiteu per canviar les coses i per això guanyareu”.

Un servidor, que es troba entre la generació de la lluita antifranquista de Solé Camardons i la joventut cupaire, hi va presentar la revista Núvol, que hem dedicat als presos polítics. La meva visió és que la independència que ens hem promès no es construeix d’un dia per l’altre, ni n’hi hauria prou de bloquejar la governabilitat d’Espanya o de propiciar un canvi de governança (passar d’autonomia a república) per construir el país que volem, sinó que caldrà fer molta feina abans i després per acostar-nos a les democràcies més madures. El marge de millora de què disposem per combatre les xacres que patim (corrupció, violència de gènere, racisme, frau fiscal…) i entomar els reptes d’una nova cultura política (transparència, igualtat, participació, innovació democràtica…) ens demostra que no som superiors als nostres veïns. No n’hi ha prou amb l’anhel de ser independents. També hem de saber per què ho volem ser i explicar bé als escèptics què hi guanyarem. I això no ho aconseguirem si no comencem a fer un país millor des d’ara mateix.