ÚLTIMA HORA: Mònica Terribas, Marina Rossell i Mercè Arànega són la mateixa persona

9.10.2018

No queda bé que ho diguem nosaltres, però ens ho mereixíem. A la redacció de Núvol fa hores, dies i nits que estem injectats via intravenosa a un dipòsit de cafè. Podem dir que hem estat al nivell de l’equip del 30 minuts o d’Ignacio Escolar. A primera divisió. Iker Jiménez, de Cuarto Milenio, ja té material per especular. Benvinguts a la nau del misteri.

Mercè Aránega, Marina Rossell i Mònica Terribas.

Sí, d’acord, nosaltres vam quedar igual d’estupefactes. Les primeres reaccions davant una notícia d’aquesta naturalesa solen ser d’incredulitat i escepticisme. Entre nosaltres, de fet, aquesta esperpèntica recerca va sorgir d’una innocent broma. Però el dubte, com canta Manel, ens observava, i finalment va fer que optéssim per contrastar aquest rumor fins al punt d’esdevenir una obsessió. Encara que ens costés la vida.

Us poso un exemple: el cap de l’Apuntador, Oriol Puig Taulé, ha  hagut de sacrificar moltes nits de teatre per submergir-se en la filmografia de Mercè Arànega. S’ha empassat, fora conyes, les nou temporades d’El cor de la ciutat. El que senten. Al cap d’uns dies ja ho tenia: ens confirmava que el subjecte que estàvem seguint i monitorant era l’Arànega.

La cosa no queda aquí. El següent pas va ser comprovar que la superdona (no li hem trobat encara un sobrenom plausible), es vesteix i rejoveneix 10 anys per entrar en directe a El matí de Catalunya Ràdio. Ho fa cada dia, ininterrompudament. Tot sigui per oferir al país l’actualitat del moment. En efecte, la segona identitat de la superdona és Mònica Terribas. Ningú del seu entorn radiofònic sospitava res. I si ho feia, han comprat el seu silenci a preu d’or.

Punt mort. Ens faltava una peça del trencaclosques i la investigació no avançava. Vam estar a una passa de trucar l’Évole i, de cop, eureka: algú va detectar que la presumpta Terribas sortia cada dia de la ràdio cantant i taral·lejant amb una meravellosa vocació vocal. Ara El Metec, ara Els Amics. Un dia Ma Llibertat i un altre, La gavina. Segur que han arribat a la mateixa conclusió a la qual vam arribar nosaltres: la superdona té molt bon gust musical.

Arran d’això, divendres passat vam ser a Girona per cobrir els PremisLiberpress. Però el veritable propòsit d’aquest interès era enxampar in fraganti la superdona Marina Rossell, vestida de gala, radiant, cantant a capella pels presos polítics i aixecant, ni més ni menys, que el Liberpress de Música.

No tot en aquesta primícia és tan simpàtic. La ubiqüitat de la superdona comporta el risc del tap generacional: com competir contra un ésser capaç de dominar tres sectors en un? Però ja és massa tard. La superdona ha construït tres figures cabdals en la nostra cultura. Una imbaitble hidra de tres caps. El policèfal absolut. El trident perfecte. Visca la superdona.