Turull, Ferry, l’amor i la família

21.04.2019

El passat 29 de març, El Nacional va publicar la carta oberta que el pres polític Jordi Turull va enviar als seus pares des de Soto del Real en la qual, a més d’expressar el dolor que sent pel mal que els deu fer tota la frivolitat amb la qual alguns tertulians aposten sobre el pes de la condemna, manifesta la importància que ha tingut la família en la seva formació com a persona. Cap al final de la carta, Turull ho expressa de la manera següent: «em sento afortunat perquè gràcies als valors i actituds als quals em van saber empeltar els meus pares, i aquella generació, avui afronto molt millor aquests difícils moments d’un injust empresonament.» La carta de Jordi Turull m’ha fet pensar en Luc Ferry, pensador francès contemporani que posa en l’amor i en la família el focus de la seva proposta filosòfica.

Jordi Turull. Foto Rafa Garrido / ACN

Ferry divideix la història de la filosofia en cinc períodes, cadascun dels quals correspon a una forma de respondre a la pregunta d’allò que els antics com Aristòtil en deien la «vida bona», la filosofia alemanya del segle XIX, Hegel, la «vida de l’esperit», o si es prefereix, i d’una forma més general en l’espai i en el temps, el sentit de la vida.

Amb base a la seva cosmologia, per a l’antiguitat grega la vida bona consisteix en adequar-se a l’ordre del món, és a dir, mirar de posar-se en equilibri amb l’harmonia de l’univers, i en aquest sentit, el gran error seria prendre’ns per més del que som, caure en l’excés, fer un ús forassenyat dels mitjans i la tècnica al nostre abast —el foc de Prometeu— i, d’aquesta manera, sortir del lloc que ens és atribuït, trencant així l’harmonia divina del cosmos del qual no som més que una petita part.

Si Grècia promet la immortalitat dissolent l’individu en un ordre còsmic superior als homes, la fe cristiana —segon període— fa una oferta més temptadora assumint la idea d’una resurrecció de cos i ànima de cada persona en la seva singularitat. A la fi dels temps ens trobarem tots reunits com a individus ben reals. Salvació personal, però, al preu d’una pèrdua doble: la raó tornarà a submetre’s a la fe i els camins de la vida bona no seran determinats lliurement pels homes, sinó per Déu.

Grosso modo, el renaixement inicia el període del que Luc Ferry anomena «primer humanisme», intentant fundar el sentit de l’existència deixant de banda el cosmos grec i el Déu cristià per a fixar-se en l’home com a tal, en la seva raó i en la seva llibertat, en la convicció que gràcies a les seves facultats úniques ell mateix pot i ha de tornar-se el creador del seu propi destí. L’eternitat, la salvació, o sigui, la justificació de la nostra vida queda aquí xifrada en la contribució que cadascú pugui aportar a la Història (amb majúscula) a través de la grandesa de les nostres accions o de les nostres aptituds intel·lectuals i artístiques, ajudant a construir l’edifici del progrés i d’un futur millor per a tots els éssers humans.

La quarta resposta correspon al que Ferry anomena «el principi de la desconstrucció», per al qual tot ideal transcendent, el cosmos de l’antiguitat, el Déu judeo-cristià i fins i tot el de progrés en el sentit de l’humanisme il·lustrat, és una negació de la vida i una forma de mutilar-la. En la línia inaugurada per Nietzsche, ja no val res tot allò que se situi fora o per sobre del real i a partir del qual es puguin jutjar i jerarquitzar les forces vitals. L’eternitat és en l’instant i en la manera d’aconseguir una vida més intensa i lliure en funció de les forces de què disposem. El model d’aquest moment és el del geni artístic que s’atorga les pròpies regles i interpreta la vida bona com una harmonia perfecte de les seves forces vitals.

Finalment, l’època que tots vivim avui és la que Ferry anomena «segon humanisme» que, a diferència del primer, confereix sentit a les dimensions de l’existència alliberades pel segle xx, caracteritzat per grans innovacions i també per l’erosió de les tradicions. Per aquest filòsof, els ideals tradicionals com els religiosos, els patriòtics o els revolucionaris s’han anat debilitant constantment i creu que l’amor s’ha convertit en l’única gran font de sentit de les nostres existències, no només en l’esfera privada com també en la col·lectiva. Ferry assegura que l’amor se’ns imposa com una dimensió de l’absolut, del sagrat, en el si de la contingència de la nostra vida —espiritualitat laica— i la prova no és només que estaríem disposats a tot per aquells que estimem sinó que també estem disposats a molt per a ser estimats. Es tracta, i per primer cop, d’una transcendència purament humana, horitzontal, al mateix temps espiritual i carnal; i no d’un nou ideal celeste que s’imposaria verticalment a la vida terrestre. Sorprenentment, l’amor és per a un filòsof de la primera meitat del segle XXI la pròpia expressió de la vida en el món dels nostres dies.

Tradicionalment, la família ha estat vista com el domini de la necessitat, el lloc adequat per a satisfer les qüestions més elementals i prepolítiques, caracteritzat per l’organització domèstica privada. La família, des de segons quins àmbits, també és vista a hores d’ara com una mena de representació de l’egoisme, obstacle insalvable per a la vida entre els diferents i, en aquest sentit, no tiro d’ironia si recordo que no és cap casualitat que els altres dos noms pels quals la màfia italiana és coneguda són cosa nostra i famiglia. D’altra banda, a la llibertat se l’ha tendit a localitzar exclusivament en l’esfera pública. Justament, el que intenta fer Luc Ferry és repensar la família (en qualsevol de les formes que avui pren), l’esfera del privat i de l’íntim, com a font i revisió de la vida pública. No és en va que aquest filòsof de 68 anys va acceptar la responsabilitat de ser, entre el 2002 i el 2004, ministre d’Educació de França al govern de Jacques Chirac. Des del seu punt de vista, Jordi Turull podria discutir-li a Luc Ferry la suposada periclitació de l’ideal nacional, però tant per l’un com per l’altre, la família, els valors de la vida íntima i privada, no es resumeixen en un recolliment i en una abdicació en relació als assumptes de l’esfera pública.

Quan Jordi Turull escriu a la seva carta que la dels seus pares va ser aquella generació que «se’n “van estar” de moltes i moltes coses, pensant sempre en el futur dels seus fills. Aquella generació que tot el que feien, els seus esforços i sacrificis, hi trobaven sentit en els fills. Aquella generació que van començar a treballar a l’edat que ara esborrona de pensar-hi perquè eren criatures. […] Formen part d’aquella generació que ens va ensenyar a conèixer i estimar Catalunya en el sentit més ampli. Aquella generació que sense buscar protagonismes ni gesticulacions ens van transmetre allò de “patir pels que pateixen” i a implicar-nos en entitats que “ajuden als altres”». Quan Turull escriu aquestes línies està exemplificant el que per al filòsof és la qüestió de saber quin món deixarem a aquells que estimem, que per aquest pensador ja està substituint les finalitats entorn de les quals s’organitzava fins avui el debat democràtic. Insisteixo que Turull no té per què estar-hi del tot d’acord. A més, Ferry està convençut que situar el sentit vertader de l’existència en la vida privada, tenint sempre en compte que aquesta no deixa mai de girar al voltant de l’esfera pública, és a dir, de la política, constitueix una extraordinària revolució dels esperits.

És difícil saber exactament com ens ha influït allò que hem vist i escoltat a casa. El que per alguns va ser un motiu de rebel·lia i malestar, per a d’altres podria ser motiu de complaença. El que per a molts seria la font d’una vida tancada en si mateix, per a d’altres podria ser tot el contrari o res de tot això. Aquí el mètode deductiu no ens ha d’ajudar necessàriament. Cadascú filtra les coses sense saber ben bé com ni de quina manera, cadascú fa el que pot, però tant Luc Ferry com Jordi Turull han fet públic que l’amor, les actituds i els valors que han vist a casa, a la seva vida privada, els ha estat fonamental per a entrar en la vida pública i implicar-s’hi de forma activa, tant en la reflexió filosòfica com en la política institucional.

Ferry tanca el primer capítol d’una llarga entrevista amb aquestes paraules: «Mai no és gaire fàcil separar el que ens “va fer” d’allò que hem fet amb això, però és veritat que l’amor que pot existir en una família, amb aquella mena de mútua protecció, de lleieltat i de dimensió quasi fusional que caracteritzaven la meva, ha estat una influència durant tota la meva vida. És una evidència. I com més va més consciència en tinc». Abans de declarar el seu amor incondicional als pares, Jordi Turull acaba la seva carta amb aquestes altres paraules: «Ara que es parla tant i que hi ha tanta competitivitat amb els currículums acadèmics i professionals, dels polítics entre d’altres, ara que sovint es parla més de l’aptitud que de l’actitud, vull deixar constància que, en el meu cas, el millor que puc i vull exhibir al meu “currículum” acumulat al llarg de la meva vida no és que tinc aquest o aquells estudis, o que he tingut aquesta o aquella responsabilitat, el millor que vull exhibir perquè és el que m’ha deixat un pòsit al llarg de la vida, és que fa 52 anys que soc fill del Mingo i la Dolors de Parets.»

I avui jo no sabria finalitzar el meu text d’una altra manera que no sigui clamant justicia i demanant la llibertat per a tots els presos polítics i exiliats.