Tunísia, premi Nobel de la Pau

El Quartet de Diàleg Nacional de Tunísia ha guanyat aquest divendres el Premi Nobel de la Pau 2015. Així ho anunciava a les xarxes socials l’organització dels guardons. El premi s’ha concedit “per la seva contribució decisiva a la construcció d’una democràcia pluralista a Tunísia després de la Revolució dels Gessamins del 2011”, ha assegurat el Comitè Noruec del Nobel. Recuperem aquest article de David Serrador Ballester, sobre la primavera tunisenca.

A finals de gener Tunísia estava a punt de tenir un nou govern d’unitat nacional. Començava una nova etapa de consolidació de la democràcia. És urgent satisfer els anhels de justícia i de llibertat de la població, així com d’aprimar les desigualtats encara existents. Quatre anys després de l’esclat de la primavera àrab, el país mediterrani vol consolidar el camí cap a la democràcia, laica i republicana. El paper de la dona s’entreveu fonamental.

Tot va començar en una ciutat del centre de Tunísia, allunyada de la capital. El món hauria de recordar per sempre més el seu nom: Sidi Bouzid. També el de Mohamed Buazizi, un jove que en aquell moment només tenia vint-i-set anys. Es guanyava la vida venent fruita i verdura al carrer. Quan va decidir immolar-se, humiliat, un 17 de desembre de 2010, poc podria imaginar-se que poc temps després l’avinguda principal de la seva vila natal portaria el seu nom i que, sobretot, fos el detonant d’una revolta que acabaria amb la dictadura de Ben Ali. Llibertat i dignitat, havien reclamat els milers de manifestants, sense cap consigna partidista o religiosa. Tanmateix, els tunisians ja havien començat a perdre la por l’any 2008 quan en unes protestes a la regió de Gafsa, una zona rica en minerals, els miners havien demanat millores econòmiques i laborals. El moviment que també havia denunciat els nivells altíssims d’atur i unes pràctiques injustes de contractació fou reprimit durament. El sindicat oficial UGTT va patir una escissió i es distancià del règim. En aquell moment, però, encara no estaven del tot desenvolupades les noves tecnologies com sí que ho serien a principis de 2011. Les xarxes socials foren decisives, però més encara les ànsies de llibertat del poble tunisià. La revolta va triomfar però la dictadura va morir reprimint i matant. És clar que la societat no admetrà tornar a un règim autocràtic ni renunciarà a les llibertats bàsiques. La laïcitat té un ampli consens, tot i que això incomoda l’islamisme moderat, gens menyspreable en el país.

El període de transició a la democràcia no ha estat fàcil. De fet tampoc no ho ha estat en cap altra nació del món. L’any 2013 la violència gihadista colpejava amb força, morien assassinats dos polítics carismàtics de l’esquerra laica: Chocki Belaïd i Mohamed Brahmi. Però el procés democràtic després d’aquests atemptats ha avançat amb més força si cal. L’amenaça terrorista no ha desaparegut del tot, és cert; el veïnatge amb Líbia, per exemple, immersa en el caos i en el desgovern ( dos periodistes tunisians Soufiane Chourabi i Nadhir Ktari continuen segrestats en aquest país), no és fàcil. S’estima, a més, que entre 2000 i 3000 tunisians s’han pogut unir a grups radicals per combatre a Síria i a l’Iraq. Però la situació ha millorat i hom espera que el turisme recuperi els nivells de fa un temps.

En aquests quatre anys, a Tunísia, hi ha governat el partit islamista moderat Ennahdha, s’ha fet una nova llei electoral, s’ha aprovat amb molt d’esforç una nova constitució que garanteix un marc ampli de laïcitat i d’igualtat de gènere i, amb relativa calma, s’han pogut celebrar, fa pocs mesos, les eleccions legislatives i presidencials. Ennahdha no va presentar candidat propi en aquests darrers comicis. Alguns analistes diuen que esperen temps millors. Havien perdut les generals, davant del partit laic Nida Tounes, que no va obtenir, tanmateix, la majoria. Béji Caïd Essebsi, líder d’aquest partit, és l’actual president. Però no ho tindrà fàcil. Tampoc Habib Essid, nomenat fa encara no un mes nou primer ministre, en substitució de l’independent Mehdi Jomâa. Són dos polítics veterans, amb experiència en anteriors governs, en el procés de transició però també havien tingut càrrecs en el govern de Ben Ali. Això ha despertat certes reticències en alguns sectors, però és evident, almenys de moment, que el seu compromís amb la democràcia és indubtable. Fa pocs dies s’ha nomenat el nou executiu, amb la presència de tres dones. Actualment Essid està en converses amb els altres partits representats a l’ANC ( l’Assemblea Nacional Constituient). El govern d’unitat nacional està pendent, doncs, d’aprovació. Podran acomplir allò que se’ls demana? El repte és immens: la consolidació d’una democràcia laica que ofereixi resposta a les demandes econòmiques i socials, així com preservar drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de consciència o garantir a la pràctica la no discriminació de la dona i la plena igualtat de gènere. Tunísia ha ensenyat un camí possible cap a l’estabilitat i la democràcia. El seu exemple i savoir faire hauria de servir als altres països que també van viure les primaveres àrabs. La seva lliçó, tanmateix, no ha rebut l’entusiasme i el suport que hagués calgut d’Europa i de les seves institucions.

La Constitució del país és probablement una de les més avançades en el món àrab-musulmà. En el primer article s’hi expressa: “Tunísia és un estat lliure, independent i sobirà, l’islam és la seva religió, l’àrab la seva llengua i la República el seu règim”. També en un altre apartat s’hi esmenta que Tunísia pertany a l’appartenance à la civilisation méditerranéenne . Sí, a vegades, els ciutadans de la riba nord no som prou conscients que formem part d’una cultura comuna. El tractat també incorpora la llibertat d’expressió i d’associació, el dret a la vaga i el lliure accés a la informació, entre d’altres drets humans essencials. La pena de mort, tanmateix, no ha estat derogada. L’home i la dona són iguals davant la llei, sense discriminació. Després d’un estira-i-arronsa, s’aconseguí que la dona fos “igual” a l’home i no “complementària” com va intentar introduir Ennahdha. Hauria estat un retrocés. El 1956, l’any de la independència, ja incorporava aquest punt, que convertia Tunísia, ja en aquells temps, en l’avantguarda dels drets en el món àrab. En l’article 6 de la nova Constitució es va pactar que l’estat garantís la llibertat de fe, de consciència i el lliure exercici de culte; així, per exemple, es permet a un musulmà canviar de religió i es prohibeix l’acusació d’apostasia.

Tunísia és una societat cohesionada, sense grans diferències d’ordre ètnic, cultural o lingüístic i on es respira un acceptable nivell de tolerància religiosa. Des de fa segles han conviscut pacíficament les diferents tendències musulmanes i els jueus, amb una presència important, sobretot, a l’illa de Djerba. Tunísia està demostrant que no tenien raó aquells que deien que l’islam era incompatible amb la democràcia i els drets humans. La qüestió es fer conviure la laïcitat amb el sentiment musulmà. Pel que s’ha pogut veure en aquests darrers anys quan ha governat, Ennahdha ha intentat imposar un model teocràtic, no mitjançant la violència, sinó a “través de la democràcia i la conquesta d’esperits”, com afirma el politòleg i assagista Sami Naïr en el seu llibre ¿Por qué se rebelan? La laïcitat vol demostrar, tot i que potser no caldria, que no és hostil a la religió i que és respectuosa amb la diversitat de creences. Però és possible que les llibertats individuals no en surtin perjudicades en el conflicte amb l’Islam? Com continua dient Sami Naïr: “L’islamisme tunisià creu amb les llibertats individuals que no contradiguin els valors de l’Islam. Significa això que les llibertats individuals que contradiguin els valors islàmics són inacceptables? Aleshores estem davant d’una llibertat condicional i no d’una vertadera llibertat de consciència”. Això, evidentment, fóra una democràcia segrestada. Com donar un major pes a l’individu i no als intèrprets d’unes lleis que volen imposar allò que està bé o malament? Un dels camins que pot seguir la democràcia islàmica que propugnen els islamistes moderats i preservar d’aquesta manera la laïcitat és que tingués un paper semblant al de la democràcia cristiana europea, que, en línies generals, sí que admet que la religió ha de sortir de l’espai públic.

Hi ha una forta consciència secular a la població, sobretot a la classe mitjana urbana i amb un nivell alt d’estudis. Tot i que la Constitució manté el caràcter islàmic de l’estat i fins i tot el reforça, institucionalitza també un islamisme obert compatible amb la democràcia. El text permet que hi hagi associacions o partits de clara inspiració islamista ( tot i que moderats i respectuosos amb els drets humans), a diferència del règim anterior que no solament va prohibir-los sinó que molts dels seus membres foren empresonats. En la Constitució no hi tenen cabuda els discursos polítics i religiosos que incitin a l’odi i a la violència. Si hi ha d’haver un límit a la llibertat d’expressió, sens dubte és aquest. En canvi, recentment, l’activista i bloguer Yassine Ayari ha estat condemnat a un any de presó per “difamar l’exèrcit” i “insultar l’alt comandament militar” a Facebook. Però si això ja fos prou indignant, ha estat jutjat per un tribunal militar, el primer des de l’aprovació de la nova carta magna. “És un desafiament a la llibertat d’expressió”, ha afirmat Amna Guellali, directora de HRW (Human Rights Watch) a Tunísia. L’exèrcit que es va mantenir neutral durant les revoltes, demostra que encara continua tenint molt de poder.

Després de la primavera àrab en què les dones hi van tenir un paper important, la presència de l’islamisme, encara que sigui moderat, no pot significar una contrarevolució i un retrocés en la igualtat de gènere en el moment que pugui tornar a governar? Un cop més caldrà un compromís ferm amb la democràcia i la laïcitat. Només aquestes podran garantir l’alliberament de la dona, entès no com a un procés d’occidentalització sinó com un valor universal. Amb paraules de Sami Naïr: “ El grau de civilització d’una societat es mesura comparant-la amb el grau d’emancipació de la dona dins d’aquesta societat”. Essib ha nomenat per encapçalar el ministeri de la dona, Khadija Cherif, una persona coratjosa que fa anys que milita en els drets humans. Entre el 2006 i 2008 va presidir l’Association Tunisienne des Femmes Démocrates i actualment era la secretària general de la Fédération Internationale des Droits de l’Homme. La composició del nou govern, a falta, ja ho hem dit, de l’aprovació definitiva de la ANC, inclou dues dones ministres més: Latifa Lakhdhar, proposada per Cultura, i Salma Elloumi Rekik, que dirigiria el departament de Formació Professional i Ocupació. En canvi no continuarà Amel Karboul com a ministra de turisme.

Evidentment, el nou govern s’enfronta a una altra sèrie de problemàtiques urgents: un atur massiu ( un 15%, el doble entre els joves, amb un sentiment d’exclusió), un creixement estancat, un turisme que ha de recuperar el seu vigor, unes infraestructures estancades, inversions privades minses, un deute important o les vagues, les darreres fa un parell de setmanes i que van afectar al transport i a l’ensenyament. També caldrà incentivar les exportacions, tot i que recentment ens hem trobat amb una bona notícia: el país ha recuperat el segon lloc mundial en exportació d’oli d’oliva (representa un 10% del total). En l’aspecte purament social no hi hauria d’haver treva: la pobresa que continua sacsejant el país, sobretot en alguns punts de l’interior. El fred extrem d’aquests dies colpeja especialment zones rurals, on la misèria gairebé és endèmica de fa anys. Així, alguns pobles situats a la frontera amb Algèria, amb infraestructures del tot deficients, no tenen ni aigua potable. És obvi que s’haurà d’aprimar aquesta diferència important entre les diverses regions de Tunísia, un interior pobre, mancat dels serveis bàsics, i un litoral on s’hi concentra la riquesa econòmica del país.

Tunísia, doncs, segueix el seu camí, no exempt de dificultats. No hi pot faltar diàleg entre tots els actors polítics implicats i és necessari oferir un projecte social engrescador. Si hem de fer cas d’una enquesta, realitzada entre el 5 i el 9 de gener, a 1500 persones, i publicada al diari local Le Temps , els tunisians són optimistes: més del 80% dels enquestats consideren que el 2015 serà millor que l’any passat. També hi ha una confiança majoritària tan amb el president com en la millora de l’economia ( un 62% en els dos casos); en canvi, un 43% encara pensen que la llibertat d’expressió està amenaçada. Aquest fet pot explicar-se pel segrest dels dos periodistes a Líbia, l’atemptat recent al Charlie Hebdo o el tarannà polític del president i del primer ministre (aquest fet, però, és una mica contradictori amb el suport que rep Essebsi).

Europa no pot defugir Tunísia. Caldria reforçar l’espai de col-laboració i d’intercanvi cultural entre les dues ribes de la Mediterrània. Fins ara això no ha estat molt productiu. La reacció europea davant les revoltes àrabs fou molt tèbia. Sembla com si els països occidentals preferissin l’estabilitat ( per això ja els va bé que hi hagi règims seculars i autoritaris que facin front a l’islamisme) a la llibertat. Tunísia, malgrat la seva proximitat a Europa, no té una posició geoestratègica tan important com pot tenir Egipte, però el seu paper pot ser clau per a una futura democratització de la zona.