Túniques vermelles com a canvi social i feminista

Asseguts al sofà tenim dues opcions: posar el telenotícies o qualsevol programa de tertúlia política, si el que volem és estar al dia d’allò que passa al nostre país, o posar qualsevol sèrie de televisió, si el que volem és desconnectar i sentir-nos reconfortats. Perquè això és el que esperem de les sèries de televisió, que ens cuidin i ens facin oblidar la realitat. Però potser ha arribat l’hora de canviar aquest pensament.

Un dels plantejaments que hem de fer col·lectivament és com tractem la ficció audiovisual. Què esperem quan veiem El conte de la criada, Transparent, Girls o House of Cards? Podem pensar que és una sort que sèries televisives com les mencionades aportin plantejaments de gènere i feministes a un públic més extens. Perquè molts i moltes podem triar llegir Simone de Beauvoir, Virginia Woolf o Toni Morrison gràcies a unes institucions acadèmiques que ens han obert les portes a coneixements que fan possible analitzar un territori polític i social mancat d’una igualtat de gènere. Però en el moment en el qual entrem en el món de les sèries de televisió, tot aquest poder col·lectiu sembla banalitzar-se.

Desafortunadament, doncs, les sèries tenen el poder d’arribar a més sectors de la societat. Què canvia quan veiem un grup de dones que s’organitzen de manera col·lectiva per fer front a la maternitat, com passa a Little Big Lies, o a la diputada de les CUP Anna Gabriel declarant en una entrevista que la idea de criar fills i/o filles des d’una comunitat la satisfaria? En quin moment el nostre ideari d’una unitat familiar tradicional passa per sobre de la ficció i només ens escandalitzem quan aquesta realitat és portada al terreny polític del nostre país? A Transparent, el model familiar es desmunta perquè el fins llavors pare de família s’identifica com a dona transsexual. A Girls, la protagonista acaba sent mare soltera i cria el seu fill amb l’ajut d’altres dones. I des de casa observem aquests trencaments de la normativitat social asseguts al sofà i aplaudim. I ens aixequem escandalitzats quan algú al Parlament proposa aquest mateix trencament.

Veiem Selina Meyer, protagonista de la comèdia satírica estatunidenca Veep, sent relegada de diverses decisions polítiques pel fet de ser dona, sent objectificada i havent de construir una imatge forçada per a poder optar a la presidència. I ens indigna que la societat l’obligui a idealitzar-se. Però en canvi, no ens indignen els insults i la cosificació a Inés Arrimadas.

De les sèries n’esperem tenir un terreny estable i segur. I si són feministes, que sigui un feminisme idealitzat, d’aquell que no ho és massa per si de cas. Un feminisme de Wonderwoman. Perquè de què ens serveix una superheroïna quan el que necessitem és ser conscients de les desigualtats de gènere que patim al carrer? Ara resulta que per ser dones hem de ser fortes, salvar vides, ser amazones.

Als Estats Units algunes manifestants han començat a vestir-se amb les túniques vermelles d’El conte de la criada. Sabem que desgraciadament Trump se’n fotrà, d’aquestes manifestacions, però el que comença a ser palès és que una part de la societat comença a buscar respostes i recursos socials en una ficció audiovisual. Dit això, no vull pecar d’innocent. Sé que la realitat i la ficció no convergeixen en gaires punts, que encara són universos diferents, i que no podem deixar recaure tot el pes de la realitat social i política en la representació que la ficció en fa. Però sí que penso que ens pot servir per obrir la porta a nous diàlegs que són molt necessaris i que, per desgràcia, són censurats en un pla lingüísticament pertanyent a la no-ficció. Hi ha una frase que ho resumeix tot, i que segur que no és desconeguda: la ficció supera la realitat. I si ho analitzem, és veritat. La ficció pot arribar a llocs on la realitat no n’és capaç.

La meva humil proposta és: aprofitem-ho. Asseguts al sofà, triem de tant en tant veure El conte de la criada, Girls, Transparent, o qualsevol producció que ens aporti més que passar una bona estona. Perquè n’hi ha de magnífiques. I reflexionem si el que veiem realment ens afecta en les nostres vides, i en la vida col·lectiva. No tanquem els ulls a narratives que ens presenten realitats que passen cada dia. No parlem només de si ens agrada o desagrada que hagi mort tal personatge de Joc de trons. Pensem per què els creadors de l’adaptació televisiva s’han vist obligats a buscar raons per fer la sèrie “més feminista”. I en com els nostres governs intenten fer el mateix dins les seves cúpules, només de cara a la societat.

En definitiva, utilitzem aquesta nova ficció audiovisual per construir converses socials i polítiques que d’altra manera només queden relegades a l’opinió d’un contertulià polític un divendres al vespre.