Tu no surts a la foto. El valor del teatre terapèutic

Hi ha alguna frontera entre el món de les teràpies i el dels escenaris? Si com diu Virginia Rangel, doctora de l’equip de teràpia familiar de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, “el teatre és un laboratori relacional que evoca emocions en els espectadors i que incideix en la visió que la societat té del món (a la vegada que és també una representació de la societat)”, no n’hi hauria d’haver. Això és el que s’ha intentat fer a Tu no surts a la foto: fer-les desaparèixer en una obra en què l’important no és el resultat, sinó el procés. Es representarà els propers 17 i 18 de febrer a la Sala Tallers del TNC.

Tu no surts a la foto, escrita per Enric Nolla i dirigida per Antonio-Simón, és una obra que forma part del projecte social del Teatre Nacional de Catalunya i que vol ser un retrat gairebé clínic d’una família tocada pels brots psicòtics del seu fill de 23 anys. Després de submergir-se en una experiència de teràpia de gairebé dos anys, Enric Nolla ha escrit una dramatúrgia fictícia però basada en fets reals: “Em vaig prometre que no tocaríem cap tema relacionat amb la història de les persones que formen part del grup i per això vaig construir històries a partir de les realitats dels pacients”, explica Nolla, que precisa que la fita dramatúrgica que se li va plantejar va ser com parlar de malalties com la psicosi i l’esquizofrènia des d’una perspectiva diferent. “Volia enfocar l’arquetip del boig des d’una perspectiva diferent, que implica ja no tant quin és l’origen del mal sinó quins son els components que s’hi sumen. Per tant, l’eix de la tensió no havia de ser el pacient, sinó l’entorn”, afegeix el dramaturg.

Per poder dur a terme aquest projecte, Antonio-Simón i Enric Nolla van comptar amb el suport de l’equip de teràpia familiar de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la doctora Virgina Rangel, que n’és membre. “Ens va semblar molt interessant per dos motius: en primer lloc, perquè un grup de persones amb transtorns mentals greus, amb el qual portàvem vuit anys treballant, pogués participar en un projecte fora de l’hospital que els servís per desenvolupar noves habilitats relacionals amb altres entorns i per a la reinserció social; en segon lloc, perquè el teatre és una manera de traslladar tot el que passa a àmbit social a àmbit individual”, explica Rangel.

Aquest projecte ha suposat un benefici per al grup, ja que una bona manera d’activar les capacitats de les persones té a veure amb un canvi de l’entorn: “Necessiten saber que són persones capaces d’aportar alguna cosa, cosa que els serveix per afrontar el problema més gran que tenen, que és la desconfiança envers els altres i les dificultats per relacionar-s’hi”, afegeix la doctora. Per això, aquesta representació proporciona a aquest grup una forma d’integració més enllà de les relacions familiars i més pròximes.

Antonio-Simón ha catalogat aquesta experiència d’“impressionant, fràgil i delicada” pel context en què s’ha desenvolupat. Als assajos i als grups de treball hi han participat activament tots els membres del grup de teràpia, que en aquest cas eren tots nois d’entre 20 i 40 anys: “Vam signar un contracte terapèutic amb el qual ens comprometíem a no seduir de cap manera els nois perquè pugessin a l’escenari si no era per voluntat pròpia”, explica el director. Antonio-Simón ha equiparat la sensació que tenien els antics grecs quan anaven al teatre i els tocava profundament amb la que ells han tingut durant els assajos: “M’ha fet entendre quin és el sentit del teatre quan treballaves per a una comunitat des d’una comunitat”, ha subratllat.

Un projecte artisticoterapèutic

L’obra, que té una part terapèutica i una d’artística, comença amb un vídeo on apareixen dos nois del grup en una sessió que és real però fictícia i que dirigeix Virgina Rangel. D’aquesta manera s’emmarca i situa el que vindrà després. La història comença en el moment en què Claudi pateix un brot psicòtic i la família arriba a la unitat de teràpia de l’hospital per buscar ajuda. “No hi ha conflicte ni resolució del conflicte, sinó la presentació d’una situació i com s’integra a la vida de les persones”, explica Nolla. L’obra, que no té un final feliç però sí que s’arriba a una transformació, vol fer-nos adonar de la vulnerabilitat de l’ésser humà: “El llenguatge i com ens relacionem són accions que fem inconscientment, però hi ha coses que podem controlar i modificar”, explica Nolla.

Des de la concepció fins a la representació, aquesta obra ha sigut un llarg procés —primer d’entendre, després d’escriure i, finalment, d’assajar— amb el qual no s’ha volgut de cap manera idealitzar ni la malaltia ni el patiment, sinó fer una reconstrucció dramàtica de com s’ha arribat al brot psicòtic. És el que en psicologia es coneix com a desconfirmació, i està motivat per uns mals patrons comunicacionals familiars: “El nen o nena se sent com no vist, i això és el que pot provocar una crisi psicòtica”, explica Simón.

Els personatges que hi apareixen no tenen res d’excepcional, segons el dramaturg: no hi ha pares maltractadors, ni mares amb problemes de drogues, sinó que es caracteritza una família que “podria ser la nostra”, fa Nolla. Segons Chantal Aimée, que fa de mare, aquesta peça es basa en la creença que la malaltia mental es desenvolupa més si l’entorn és tòxic: “Com pots construir relacions que aparentment siguin normals? Com et pots adonar que a la teva vida pots fer coses que poden ser terrorífiques per als teus fills? És molt fàcil desconfirmar algú, negar l’existència d’una persona”, reflexiona l’actriu, que subratlla la importància de les relacions familiars com a forma de transformar, millorar, reconstruir i sanejar les persones.

A l’entorn de la peça teatral, que “parla de la gent, que es troba sota l’amenaça d’un bosc, que simbolitza l’inconscient”, en paraules de Simón, s’han programat una conferència de Xavier Albertí, aquest dimarts 16 de febrer a les 18h a l’Hospital Clínic —coincidint amb la representació d’El professor Bernhardi— i una taula rodona a càrrec de Antonio-Simón, Xavier Albertí i professionals del món de la psiquiatria i la psicologia, al vestíbul de la Sala Gran, al TNC, el proper 18 de febrer a les 18.30h.